La llarga espera

La Matilda estava molt nerviosa. Era imperatiu que tot sortís segons el que ella havia preparat. Aquell era el dia més important de la seva vida i no podia permetre’s el luxe d’un error d’última hora que posés en joc el que feia anys que preparava meticulosament. 

Les flors al seu puestu, els vestits planxats, la coberteria perfectament ordenada sobre les taules i totes les invitacions enviades. “Amb aquesta carta, em plau convidar-vos a la celebració…”, amb lletres brillants i imprès en paper bo, que un dia és un dia i a la vida no s’ha d’escatimar amb les coses importants. Va sonar el telèfon i ella, nerviosa, va córrer a l’altra banda de la casa per contestar. “Sí nena, tot preparat… ja, ja sé que les postres arribaran més tard, però no passa res perquè ja se sap, amb els segons sempre ens acabem allargant”. I mitja horeta més de xerrameca on no van acabar de quedar en res. La Matilda mirava el rellotge amb ànsies, perquè només hi havia una cosa que no podia preveure amb claredat: quan arribarien els convidats. 

Des de ben petita ja hi pensava, en aquest dia. Sempre li havien dit que el més important de la vida era viure-la amb força i intensitat, que havia de procurar envoltar-se de persones que la fessin feliç i allunyar-se de les que no; que fes sempre el que considerava correcte. La Matilda era una dona assenyada i obedient de finals dels setanta, una mossa complidora i pencaire, que anava a missa de tant en tant i ajudava al grup de dones del barri a preparar totes les festes majors, que saludava a la dona de la fleca cada matí i se sabia el nom de tots els veïns. Un veritable exemple a seguir, fet que li recordaven els amics a cada aniversari quan tothom havia begut una copeta més de xampany francès. 

RIIIIIIIIIING! RIIIIING, RIIIIING, RIIIING! I aquest timbre? Ah, devia ser mossèn Francesc, que venia a comprovar que tots els preparatius estaven en ordre. La Matilda, feliç, va obrir la porta. Ja havia vingut algunes vegades en el passat, però ara tenia la sensació que aquest cop seria el definitiu. Quines ganes en tenia ja, de fer l’assaig general! Amb totes les persones atentes a ella, vestida amb les seves millors gales, i en Ramonet mirant-se-la des de l’altra banda, dient-li que està tan preciosa com el primer dia que es van conèixer. I les criatures, ah! Somrient-li, dient-li que l’estimen molt i que se n’alegren que, finalment, hagi pogut celebrar aquest dia tan important.

– Hola, Matilda, estimada. Com estàs?

– Mira, anar fent. Cada dia més a prop…

– Sí, ja ho sé – mossèn Francesc no feia bona cara. Em temo que porto males notícies. 

– Quines males notícies, què ha passat? 

La Matilda es va quedar glaçada. Tenia l’estranya sensació que, un cop més, es quedaria a l’espera.

– Estàs perfectament de salut, Matilda. De fet, el metge diu que encara et queden uns bons deu anys – va emmudir. 

Al cap d’una estona, va dir:

– Ostres, ara que ja ho tenia tot tan ben preparat… Fins i tot havia encarregat els postres a aquella pastisseria tan bona!

Es va produir un silenci incòmode. 

– I ara què fem? – va expirar, desesperada.

El mossèn va fer cara de no saber què dir. 

– Doncs em temo que només podem esperar, Matilda. Esperar i ser pacients. 

Un minut de silenci. 

– Bé, doncs esperarem – va dir i es va dir. Vol una mica de pastís? Es farà malbé, si encara hem d’esperar… 

I es van partir un pastisset petit al mig de més de deu corones de flors, guinardes, ampolles de whisky del fort i fotografies gegants meticulosament preparades pel que havia de ser el millor dia de la vida de la Matilda: el seu enterrament.