I vostè? Es veu amb cor d’anar despullada?

Ho ha entès bé? Miri, diu així: “A mí lo que me gusta es que eres independiente. Distinta y diferente”. Ah coi! Ara resulta que ser independent, tenir una habitació en un pis compartit en condicions qüestionables o anar a una manifestació i lluitar pels nostres drets ha esdevingut en si mateix una fantasia? Que lluny ens queda a moltes la cambra pròpia. Ja no aspirem a tenir un dormitori suficient amb llit ample, butaca per llegir i escriptori doncs per això… escriure. Tot ho fem, si tenim sort, en una petita habitació on amb prou feines encabim el llit, l’armari i quatre llibres que alhora serveixen de tauleta de nit. I miri vostè! Fins i tot l’aspiració rebaixada d’emancipació ha esdevingut una fantasia. Ah! I a sobre ara resulta que he de fer com que jo soc millor que la resta. Ser millor que la resta de dones… però mai millor com per arribar a ser una amenaça per als homes! Com diu? Ah! Sí, té tota la raó, no és una cosa sols d’avui en dia. De fet, no fa gaire vaig anar a un museu i era ple de pintures renaixentistes on es representaven mites grecs. A les parets s’hi arrepenjaven quadres tant de déus com de mortals, amb perspectives pictòriques complexes que exaltaven el culte al cos, i també dones, moltes dones que em miraven. S’ho pot creure? Em miraven a mi! Únicament les dones. Amb la de coses que passaven al seu voltant! Però elles vinga a guaitar-me, a voltes ni tan sols amb els ulls sinó amb el cos, amb el gest. I pensava, és realment a mi a qui observen?  Les que em miraven sempre eren les més joves, formoses i blanques, molt blanques. Si n’hi havia de velles, ocupaven una zona residual de la pintura, amb prou feines il·luminada, i les seves figures eren deformades sovint per una pinzellada molt menys precisa, poc cuidada. Que si la seva mirada era una amenaça…? Doncs em fa l’efecte que més aviat tot el contrari. És la mirada que es projecta sobre elles —nosaltres—, el que suposa l’amenaça. Una mirada creada amb ulls masculins i que ens deixa colltorçades… Susceptibles de ser sempre observades. I si les fantasies són canviants com les modes? Tant ser contemplades, ens fa inevitablement més fràgils, no creu? Si som observades, som comparades. Pels altres i per nosaltres mateixes. Aquest judici constant… És com tenir un corcó permanent dins la panxa. “Eres una mujer que lleva dentro a un hombre que espía a una mujer. Eres tu propia voyeur.” Deia Atwood.

Som com una natura morta al bell mig d’una classe de pintura. Aquell senyor… Com es deia? Ara m’ha marxat del cap. Recoi… Sí, comentava una idea ben interessant. Les dones anem nues per la vida, fent que la nostra pell, la nostra nuesa esdevingui una disfressa. Però ep! No confongui nues per despullades eh! Anar despullada és molt més complicat. Significa existir desprenent-se dels prejudicis, no sols dels altres, sinó també els imposats per una mateixa. A vegades es pot haver viscut una vida sencera i mai haver pogut despullar-se. Ni estant sola al quarto! Fàcilment nues, estranyament despullades en una quotidianitat on el mite de la dona nua, jutjada, observada, feta fantasia, se segueix filant. Perquè anar despullades significa que deixem de ser un objecte, un conjunt de tonalitats de colors nude o de formes arrodonides, i que parem de veure’ns des del reflex d’una mirada o construir-nos a través de les paraules d’algú altre. I jo em pregunto: i vostè? Es veu en cor d’anar despullada?