Ningú no estranya el llapis fins que el perd. L’objecte, amb la seua llarga diminuta extensió aprèn ben prompte, com un nen a les palpentes, a moure’s per l’espai. L’acompanya bé siga a les butxaques, a l’estoig, als diferents regnes de la cartera o de les portes i dels compartiments del cotxe, a l’aguait per poder utilitzar el seu extrem esmolat. De tant en tant hom se sorprén trobant-lo punxant-li els camals, tacant el tou dels dits o amb un dringar kafkià mentre redola per terra. No obstant, el llapis sempre hi és: fa falta per apuntar allò que ens diuen, números de telèfon quan el mòbil mor, els quefers, allò que de menuts no volíem que ningú llegirà, la quantitat justa i exacta per cuinar un risotto per als convidats de la nit… De fet, podríem dir que nosaltres necessitem més el llapis del que ell ens necessita a nosaltres. Així, cada volta que perdem un llapis la primera sensació que ens envaeix és un el desconcert, la por, on ha caigut, on el vaig deixar, a quina part del sòl hi haurà arribat. Hom s’arrossega entre les cadires del cafè, l’aula o l’oficina, escolant-se entre mirades curioses, fredes, impassibles, mentre el sentiment que naix a la boca de l’estómac va prenent tot el cos. Ajupit, a quatre grapes, torçant el cos quaranta-cinc graus hom saboteja l’espai que l’envolta amb l’únic propòsit de trobar el llapis. És quelcom més que setanta cèntims, que un cos de fusta que cobreix una mina de carbó o el remat metàl·lic on es posa l’esborrador. Qui el perd pot arribar a caure per les escales de l’entrada, a amoïnar aquells qui seuen al seu costat, primer fascinats, quasi solidaris amb la causa i més tard empipats, farts de l’escena i de tot l’aparat. El llapis ens ha posseït fins que l’hem trobat entre les pàgines del llibre, la revista o el quadern. Que estúpid que he estat, perdone’m, senyora; perdone’m, monsieur; ja torne a la meua taula, perdona’m, cambrer, si t’he arribat a preocupar, però aquest llapis és molt important per a mi. M’alce de nou puge les escales i vaig al bany. La pluja a fora desdibuixa la pols de les tempestes del Sàhara en un dia estranger d’estiu. En tornar a la taula A em pregunta:
— What was that? You all right?
— Yes, I couldn’t find my pencil.
— It’s just a pencil, I could’ve lent you one.
—No, no i no. No és qualsevol llapis, és el meu llapis.
Fes-te subscriptor de Núvol
Suma't al digital de cultura i gaudeix d'un munt d'avantatges
-
Participa en sortejos setmanals i guanya llibres
-
Rep la revista anual en paper
-
Accedeix a la Biblioteca del Núvol
-
Aconsegueix descomptes culturals