Bonet, les sabates!

La senyoreta Sunyer sempre vesteix de negre i mai, mai, s’alça de la seva cadira rere la taula a l’esquerra de la pissarra. Les grans diuen que és vídua, d’un home dels vençuts de la guerra. També diuen que no té fills i que per això és una amargada. Jo no ho sé si és una amargada, però a mi me la té jurada. Hi ha més vídues, la Pitarch, que no ho sembla amb els seus vestits florejats i un somriure a punt; la Roca, tibada i saberuda, però amable i comprensiva; la Vernet, seriosa i recta que ens tracta igual a totes. Aquesta escola és com un recull de dones vençudes. Potser els homes també, però són a l’altre edifici i no ho sé. Els meus germans tampoc no m’ho expliquen, què han d’explicar si sempre van a la seva!

Doncs això, la Sunyer ala de corb, asseguda amb l’esquena dreta i fitant-nos amb mala bava, cerca l’errada, la pífia que de manera infal·lible cometem qualsevol de nosaltres. La veritat és que jo m’enduc el rècord de badades. I ja hi som:

—Bonet!

Aquest Bonet!, pot voler dir qualsevol cosa: estigues quieta, calla, no badis, obeeix, seu bé…, però el que vol dir en el fons és: Bonet, deixa de ser la Marta Bonet i sigues qui jo et mano. Més o menys. Més aviat més, crec. 

La Sunyer vestida de negre un dia em va deixar sense sabates. Em molesten, les sabates, me les trec i les deixo sota la cadira ben posades. A ella no li agrada, li molesta que em molestin les sabates, ves. Va dir: Bonet!, deixa les sabates al fons, avui marxaràs sense. I hi va afegir: aprendràs a no treure-te-les. I sí, sí, vaig tornar a casa, sis carrers, amb mitjons i prou mentre els meus germans se’n reien. 

La vídua de negre deu fer mil anys que és vídua. M’ho sembla per la cara eixuta, el gest esquerp, la mirada severa. Els vestits negre ala de mosca fins a mig panxell, sempre de màniga llarga, botonats fins al coll. Els cabells canosos recollits en un monyo al clatell. Mai un somriure, mai un gest amable, tancada dins la seva closca de dona sofrent.

Després del dia de les sabates m’he jurat que li faré pagar. M’ajudarà la Soler. Es diu Marta, com jo, compartim taula i gust per treure’ns les sabates. Estem atentes, observem la Sunyer tot el dia, a punt per pescar-la. La Soler diu que semblem guepards esguardant la presa. Jo m’hi sento, un felí. Li saltarem al coll i pam! Prou senyoreta Sunyer.

No ha calgut que traméssim res, ha passat i ja està. Era l’hora del pati. La Soler i jo castigades a la classe, sense sabates! La Sunyer a la seva taula, llegint La Vanguardia i menjant avellanes. Ha estossegat i nosaltres l’hem mirat. Ha continuat estossegant, amb els ulls ben oberts, posant-se vermella, amb una avellana clavada al coll, que li obstruïa la tràquea i la deixava sense respiració. L’instint m’ha fet alçar de la cadira, però la Soler m’ha aturat i, d’una estrebada, m’ha fet seure. M’ha fet un senyal amb la mà oberta i les celles alçades i l’he entès. Ens hem mirat als ulls tota l’estona, mentre sentíem la Sunyer com boquejava, com l’aire intentava entrar als seus pulmons amb un xiulet intermitent i estossegades cada vegada més espaiades. No ha aconseguit fer fora el cos estrany que l’ofegava. Amb uns cops a l’esquena o potser un got d’aigua l’hauríem pogut ajudar, l’ala de corb. Però no ho hem fet. Després, quan ja estava pàl·lida, esfondrada sobre l’escriptori, sense alè, ens hem posat les sabates, hem sortit de l’aula i hem anat al pati escales avall.