Projecte Veus: memòria viva de Cantonigròs

La pervivència de les històries, els records i les tradicions d’abans són alguns dels motius que van impulsar a Mamen Gallego, dinamitzadora comunitària, i Helena López, periodista, a crear el podcast Projecte Veus, amb la col·laboració de Dani Peña, músic i compositor encarregat de la sintonia i els crèdits. Aquest projecte neix el mes de maig del 2020, durant el confinament, quan la Mamen donava voltes a la idea de recopilar textos amb records del poble. El fet d’haver-los d’escriure, però, feia dificultosa la recollida, així que van optar per enregistrar-les, donant pas així a unes dinàmiques de reminiscència i arxius sonors transformades en itineraris sonors per la memòria i el territori, una eina social i cultural per mantenir vius els records de les persones que hi han participat. Un any més tard, el 14 de maig del 2021, surt el primer capítol, i actualment n’hi ha un total de sis. Les fotos que podeu veure en aquest article les ha facilitat molt amablement Carles Comella.

Els temes són diversos, van des de la vida quotidiana del segle passat fins al Festival Internacional de Música de Cantonigròs, sense oblidar alguns dels oficis i feines que havien existit i que van marcar la vida de moltes persones. A partir d’entrevistes, dinàmiques de reminiscència i algunes activitats obertes a tots els públics, diferents veus donen a conèixer les seves vides i les experiències que conformaven la realitat quotidiana. Els homes es llevaven ben d’hora, donaven menjar a les vaques, les munyien i després anaven a treballar la terra per tal d’abastir-se de tot tipus de viandes (blat, patates, blat de moro, etc.), tant per les persones com per al bestiar. Cada família tenia llenya a les cases, aquesta s’havia d’anar a buscar amb el carro, tallar-la i guardar-la durant tot l’hivern. L’aigua era escassa, i algunes persones expliquen que es banyaven amb una palangana i un bugader, i altres havien d’anar a buscar l’aigua a la font «Era tan fresca l’aigua de la font del Faig!», exclama un testimoni. Les dones havien de rentar la roba al safareig públic que hi havia sota l’escola. La roba tampoc era fàcilment accessible, i eren les mares que s’encarregaven de fer-la a partir de diferents materials, com ara llana de les ovelles. Feien vestits, calcetes, camises, etc, i duraven tot l’any: «Quan arribava l’estiu, t’arremangaves». El reciclatge i la reutilització eren primordials, així utilitzaven un mateix pot tant per anar a buscar els cigrons com per anar a buscar la llet.

L’olla era al foc constantment. La carn d’olla, escudella, les mongetes amb cansalada, patata aixafada, farro (que eren farinetes amb blat de moro amanides amb greixons) són els menjars que més destaquen els testimonis, però en general menjaven de tot. «Amb pau i tranquil·litat val més un tros de pa sec que no pas un gran bistec». Era recurrent tenir animals a casa, i els diumenges hi havia el costum de matar un ànec, conill, etc. Durant l’any es feien dues matances; una abans de festes i una altra al febrer o inicis de març. Era com una festa major, durava tot el dia. Una altra tradició era “espellufar”, que era l’acció de treure la fulla del blat de moro un cop s’havia trencat i se’n feien penjolls, ho feien cada setmana fins que havien acabat el blat de moro. Abans era molt recurrent ajuntar-se i ajudar-se entre famílies; «Ens fèiem amb tot el veïnat, al final, tots passavem les mateixes penúries». 

Un altre capítol del Projecte Veus aborda la història del Festival Internacional de Música, i es titula Un poble ple de música. Durant 15 dies, “Cantoni”, tal com s’hi refereixen els autòctons, passava de 200 o 300 habitants a tenir-ne 2.000. És una experiència molt curiosa; un acte comunitari de gent de tot el món en un poble ben petit que no tenia cap recurs per fer el que va fer. «Hem set una mica revolucionaris». Als anys 70, la gent aprenia a cantar a l’església, més tard es va crear un orfeó i a partir d’aquí van començar a fer concerts per tota la comarca. Es van començar a obrir les portes a l’estranger, quelcom molt nou en aquell moment, quan el sol fet de sortir d’Espanya ja era molt poc comú. Tothom va unir forces per crear un festival que satisfés el desig que tenien: crear un llenguatge comú mitjançant la música i la dansa, malgrat la diversitat de procedències. Des del 1983, any de la primera edició, el festival cada cop requeria més instal·lacions, mitjans, recursos, etc, i per aquest motiu, el 2011 va traslladar-se a Vic fins al 2017, any en què es va celebrar la darrera edició. 

Projecte Veus ha guanyat el Premi Sonor 2022 a la millor producció, un guardó que concedeix la revista Mira. Sens dubte, és una iniciativa que, a més de la divulgació de coneixement, també permet mantenir vives les històries que han format part de la vida dels nostres avantpassats. 

Més Veus a Osona i l’Anoia

Ara el projecte Veus amplia el seu treball comunitari a altres punts del país. Ja s’està gestant el projecte Veus Collsacabra, que recollirà la memòria oral de quatre pobles de la zona del Collsacabra: L’Esquirol, Sant Martí Sescorts, Tavertet i Rupit. A la comarca de l’Anoia ja s’està treballant amb el projecte Veus de la riera de Carme, una proposta mancomunada entre els pobles d’Urpí, Santa Maria de Miralles i Carme. La voluntat de l’equip del projecte Veus és anar construint un mapa sonor del país que sigui una memòria oral del país.