La rajola negra

La Júlia apressa el pas pel carrer Snellmaninkatu. Camina tan concentrada que ni tan sols para esment als tolls de l’empedrat. Quan arriba a l’altura del número 34, empeny la porta i puja les escales corrent. S’atura a la recepció i s’acredita com a aspirant a una de les places de la prestigiosa Acadèmia Nacional de Ballet de Hèlsinki. Fa setmanes que prepara aquesta audició.

El conserge li allarga un resguard amb un número, el cent cinquanta-set, i una hora, les onze trenta-cinc: serà el torn de l’examen de la Júlia. Com que veu que haurà d’esperar una bona estona, la Júlia li demana una sala on poder repassar la peça que ha preparat. El conserge surt de l’oficina. La Júlia el segueix. Travessen un passadís amb aules a banda i banda.

De fons ressonen les instruccions i els ritmes: avant, balancé, rond de jambe… El conserge s’atura davant de la porta de la darrera aula del costat esquerre i es disculpa perquè no li’n pot oferir cap altra. Totes les altres estan ocupades. La sala és freda. La llum del dia, gris, entra pels finestrals del lateral, on hi ha la barra. A diferència de les altres, en comptes de parquet, aquesta té el terra de rajoles blanques. Totes blanques excepte una de negra ubicada més o menys al mig de l’aula. La Júlia es descalça les vambes, es posa les sabates de mitja punta i comença l’assaig.

El resultat de la primera ronda li sembla magnífic. Sent que ho té a tocar. Comença la segona ronda i, en un dels passos, xafa la rajola negra i aquesta es belluga. Aquest fet desconcentra la Júlia. A més, a banda de bellugar-se, en trepitjar-la fa soroll de cavitat. Procura no capficar-s’hi. Torna a començar. Petit battement sur le cou-de-pied, brisé volé… i, a l’instant, de nou la rajola. Reprèn la pràctica. Li costa. Té el cap a la rajola negra. I la coreografia ja és prou complexa perquè, a sobre, hagi d’estar pendent de si la xafa o no la xafa. Es descalça les sabatilles de mitja punta, es torna a calçar les vambes i va fins a l’oficina del conserge, a qui demana una pistola de silicona.

El conserge surt del despatx i avança pel passadís, ara en direcció contrària. Obre una porta estreta que estava tancada amb clau. És una habitació a les fosques i plena de trastos. De sobre unes mantes de pintor plegades agafa una pistola de silicona ràpida de les darreres reformes, i la fa a mans de la Júlia. La Júlia torna a l’aula. Va fins a la rajola negra i, sense alçar-la, ressegueix els marges amb la pistola de silicona ràpida. Amb el temps que tarda a descalçar-se i tornar-se a calçar les sabates de mitja punta, la silicona s’ha assecat. La rajola ha deixat de bellugar-se.

La Júlia, dempeus, tanca els ulls per concentrar-se i reprèn l’assaig. Al cap d’una estona, una noia que deu ser de la seva edat truca a la porta i entra. La noia demana disculpes i, de la porta estant, assenyala la rajola negra. La Júlia li diu que ja ho ha arreglat i li agraeix l’interès. De totes maneres, sembla que la noia es refereix a alguna altra cosa.

Camina fins a la rajola negra, s’ajup i voldria alçar-la, però no pot perquè la Júlia n’ha segellat els marges. La noia es mou amb neguit al voltant de la rajola. La Júlia li demana si necessita ajuda i, la noia, sense respondre-li, fuig corrent. La Júlia busca el rellotge a la bossa. Són prop de les onze. S’adona que no tindrà temps de repassar la peça sencera i, per tal de no perdre més temps, es disposa a assajar els passos més complexos quan, de sobte, tornen a irrompre a l’aula. És la mateixa noia d’abans, però aquesta vegada va acompanyada.

Són una dotzena. Van cap a la rajola negra. Quan hi són davant, xisclen. Surten de la sala. Entren a l’aula del davant i diuen alguna cosa que la Júlia no entén. Tot seguit, els presents també xisclen i s’afegeixen a la dotzena, que ara corren pel passadís i repeteixen l’escena aula per aula. Pocs minuts més tard, una multitud de ballarines i ballarins surten en èxode de l’acadèmia i enfilen el carrer Snellmaninkatutot dansant coreografies en dehors, demi-plié…

Aleshores tomben a la dreta per Alexanderinkatufins a l’avinguda de Lasipalatsi. Des d’allà enllacen amb Kansakoulukatu, després Malminkatu i, finalment, es planten davant l’edifici de l’Acadèmia del Ballet Nacional de Hèlsinki, l’acadèmia rival de l’Acadèmia Nacional de Ballet de Hèlsinki. Els ballarins de l’Acadèmia Nacional de Ballet de Hèlsinki —a qui direm negres— forcen la porta de l’Acadèmia del Ballet Nacional de Hèlsinki —a qui direm blancs—, que està tancada amb pany i forrellat perquè els alumnes d’aquesta darrera, els blancs, han estat informats de l’assalt imminent de l’acadèmia per part dels negres. I no només amb pany i forrellat, sinó que, els blancs, s’han atrinxerat darrere dels quatre pianos de cua que han amuntegat darrere de la porta. Però els negres no es donen per vençuts. I després d’un intercanvi d’improperis i d’un ultimàtum que els blancs han desestimat, han tombat un semàfor i ara es preparen per estampar-lo contra la porta per tal d’esfondrar-la.

A la tercera, la porta s’obre de bat a bat. Llavors els blancs s’abraonen sense contemplacions contra els negres i donen peu a una batalla campal. La Júlia s’ho mira amb incredulitat des de la distància… L’escenari després de la batussa és dantesc. Braços, peus i cames mutilades. Ulls, dents i cabelleres arrencades de soca-rel. La sang fa via entre les llambordes. I un sol supervivent. Una ballarina dels negres que amb prou feines es posa dempeus, travessa la porta principal de l’acadèmia dels blancs coixejant. La Júlia la segueix. La ballarina dels negres puja les escales principals, enfila el passadís amb aules a banda i banda i s’atura davant la darrera porta del sector dret. Entra, camina aquí caic, aquí m’aixeco en direcció a l’única rajola blanca que destaca entre les negres. S’ajup, l’alça, en treu una clau per donar corda —que es posa a l’esquena— i li demana a la Júlia que la faci voltar fins que no pugui més.