La gent del barri

La Marina surt del pàrquing dels grans magatzems on treballa venent productes de bellesa. La feina l’avorreix, perquè és arqueòloga i, ella, el que voldria és fondre’s sota la calor d’unes excavacions als jaciments d’Oxirrinc, a Egipte, o a Göbekli Tepe i descobrir un tros d’història que de sobte ho capgiri tot. Passa per la plaça Rovira al volant del clàssic dels anys setanta que va heretar de l’àvia, com l’apartament on viu i que ella mateixa, amb el seu enginy, ha reformat. Estaciona prop de casa. La filera de persones que esperen per entrar a cal sabater de Torrent de les Flors s’estén fins a dos carrers més avall. I quan és a la cua, pregunta a la senyora de davant si fa gaire estona que esperen. La resposta li fa mandra. Treu el mòbil de la bossa i escriu un missatge: “Faré tard, ho sento, he de fer un encàrrec. Millor si comenceu sense mi”. Prefereix no donar detalls. Sap que el comentari de la presidenta de l’escala, que és la persona a qui ha escrit, seria que una còpia de les claus pot esperar. Sí, pot esperar, però aquesta mena de coses arriba un dia i un moment en què t’hi trobes i, aleshores, o bé les afrontes o bé se’t queden com una nosa al cap que apareix quan menys t’ho esperes. A més, l’oferta és atractiva. Però la Marina no ho fa amb entusiasme. Ho fa perquè s’ha de fer.

Falta un parell d’hores perquè el sabater abaixi la persiana. Pensa a fer-se una còpia de la clau del cotxe, donat que està torçada i podria trencar-se en qualsevol moment. Però després decideix fer dues còpies de la clau de la porta de l’entrada del bloc, de la bústia i de l’apartament.

Quan surt del sabater és tard i està cansada. Enfila Torrent de les Flors i, quan arriba al portal, prova la clau nova a la porta de l’entrada, la qual s’obre sense problemes. Desitja que el que queda de jornada abans de posar-se al llit sigui fàcil. Puja fins a la seva planta i valora si enviar un missatge a la presidenta demanant com ha anat la reunió de l’escala. Però no ha tingut temps. L’ascensor ha arribat abans de prendre la decisió i ara es disposa a obrir la porta del pis. Posa una de les còpies de la clau i no obre. Prova l’altra còpia i tampoc. Anava tot massa bé, pensa. Finalment treu la clau de sempre i tampoc no obre. Ho intenta una vegada i una altra, i res. Llavors veu llum sota la porta. És estrany tenint en compte que des que ha marxat a mig matí no ha tornat a casa. I el llum, al matí, no l’encén. I no només veu llum sota la porta, també diria que li arriben sorolls de dins. Enganxa l’oïda a la porta. I sí, se sent fressa. Com si algú estigués cuinant.

Dubta si trucar a la presidenta, als Mossos o al timbre. Prem el timbre. A l’instant se’n penedeix; hauria d’haver trucat directament als Mossos perquè, si són lladres, fugiran pel balcó. Tanmateix, algú passa la cadena de seguretat de la porta i obre. És la veïna del quart primera que li demana què vol. La Marina li respon que com que què vol. Que vol entrar a casa. Que està a punt de patir un atac de nervis. Que vol sopar i anar-se’n a dormir. La veïna del quart primera li rebat que les normes han quedat clares a la reunió de l’escala i que en cas d’haver-hi assistit hauria pogut defensar el seu posicionament al respecte. Acabada la frase, la veïna del quart primera li tanca la porta als nassos. La Marina torna a prémer el timbre. Ho fa diverses vegades, de manera insistent. I, com que no rep resposta, decideix passar per l’apartament de la presidenta de l’escala, al tercer segona.

Davant el tercer segona, la Marina prem el timbre. Obren la porta i apareix el veí del cinquè tercera. La Marina li diu que vol parlar amb la presidenta. El veí, un senyor gros, amb bigoti i quatre cabells repentinats de templa a templa, li diu que llàstima que no hagi pogut ser a la reunió. La Marina li respon que li importa un rave la reunió, que vol entrar a casa, sopar i anar a dormir. El veí del cinquè tercera, que procura ser amable, afegeix que ell no hi pot fer res i que tothom ha quedat satisfet del resultat, i li suggereix de parlar amb la presidenta que, pel que ha pogut acabar esclarint la Marina, ara viu al primer primera. La Marina truca al timbre del primer primera i, ara sí, obre la presidenta.

La Marina no diu res. Però no cal. La seva cara parla per si sola. La presidenta la convida a passar i ella, la Marina, li diu que no, que el que vol és entrar a casa seva, sopar i anar a dormir. De totes maneres, la desesperació s’apodera de la Marina i acaba entrant al primer primera. Es deixa anar al sofà i demana una explicació urgentment. La presidenta li ofereix una infusió que la Marina rebutja de manera irada. Llavors la presidenta passa a explicar-li que a la reunió de l’escala s’ha acordat una activitat que algú havia llegit en un llibre d’autoajuda i que es veu que funciona tan bé per millorar la relació entre els veïns. L’activitat ha consistit a encarregar a un serraller que ens canviï els panys de les portes aleatòriament. D’aquesta manera, no saps quin apartament obre la teva clau fins que l’encertes. Acabada l’exposició, la presidenta aplaudeix i riu entusiasmada. I afegeix, per aportar un detall que pugui satisfer la Marina, que en ser tants a l’escala, el serraller els ha fet un bon preu.

Amb un esforç notable arrenca un tros més de rajola i segueix gratant amb els dits. No avança prou. Va fins a la cuina. Obre armaris i calaixos fins que hi troba una cullera. Continua l’excavació amb la cullera.

La Marina surt del primer primera i, resignada, posa la clau al primer segona. No s’obre. La posa al primer tercera. Res. I així, una porta rere l’altra, fins al sisè tercera, que s’obre. La Marina entra. Palpa la paret i encén els llums. El pis és buit. Sense mobles. Procura recordar qui vivia al sisè tercera, però no ho aconsegueix. Va passant d’una habitació a l’altra. Troba el lavabo i obre l’aixeta de la dutxa sense èxit; no hi ha aigua. Surt al balcó. L’aire és fred i reconforta. El carrer és pràcticament buit i un semàfor canvia de color per a ningú. Torna al que devia ser la sala d’estar i descobreix que un tros de rajola no acaba de venir-hi bé. S’hi acosta i amb el peu prova d’encabir la rajola, que s’hi resisteix. Finalment, s’ajup i ho intenta amb les mans, sense sort, així que la treu. I en treure-la li sembla descobrir un tros de ceràmica que no encaixa amb la resta del mosaic. Comença a gratar amb els dits procurant no malmetre la peça, tal com va aprendre a la facultat. De mica en mica va descobrint el color intens de la ceràmica. I també descobreix que és més gran del que pensava. Amb un esforç notable arrenca un tros més de rajola i segueix gratant amb els dits. No avança prou. Va fins a la cuina. Obre armaris i calaixos fins que hi troba una cullera. Continua l’excavació amb la cullera.

L’endemà al matí, la superfície de l’apartament és una excavació arqueològica de primer ordre. La Marina està satisfeta amb les troballes aconseguides fins al moment. No obstant, les considera de poca envergadura. Necessita eines. Es prepara per sortir a comprar-ne. No ha dormit en tota la nit, però no té son. Ni gana, ni set, malgrat que no ha menjat ni begut res des d’ahir a migdia. Quan està a punt de tancar la porta del sisè tercera, un pensament l’aterreix: i si quan torno ja han tornat a canviar els panys? Tot i així, tanca la porta i es dirigeix als grans magatzems on treballa. Té clar les eines que ha de comprar. Va feta una porquera. Tant que, als grans magatzems, cap dels companys de feina no la reconeix.

Mentrestant, truca a qui va ser la seva directora de tesi i li explica que està a punt de fer una troballa arqueològica que serà portada a tots els mitjans. Una troballa arqueològica en un sisè pis. La directora no l’escolta. Li diu que ja li trucarà en un altre moment, que va de feina fins al coll. Quan ha reunit les eines, la Marina torna a casa. Entra al portal, agafa l’ascensor fins al sisè, es planta davant del sisè tercera i posa la clau. No s’obre. Ho prova amb totes les còpies. I res de res. Odia profundament els veïns. Es posa a córrer escales avall fins a la planta on hi ha l’apartament on havia viscut fins ara, el que era de la seva àvia. Es posa davant la porta, posa la clau i s’obre a la primera. Torna a ser a casa. Les coses són al seu lloc. Està tot impecablement net. La Marina arrenca un plor de ràbia. Va fins a la cuina, obre un dels calaixos, treu l’olla de ferro de Le Creuset, torna a la sala d’estar i l’espetega contra el terra una vegada i una altra fins que fa saltar les rajoles. Després torna a la cuina, obre amb fúria el calaix dels coberts, que surten volant, pren una cullera, torna a la sala d’estar, es posa de genolls i mira de fer un forat. Però, a diferència del sisè tercera, aquí, sota les rajoles, no hi ha esperança.