“I may destroy you”, la nova sèrie “millenial” tan dura com imprescindible

La sèrie de la qual parla tothom aquest estiu ve d’Anglaterra i ja està disponible a la plataforma d’HBO. La protagonista és la mateixa creadora, Michaela Coel, interpretant una escriptora jove que intenta superar el trauma d’una violació mentre prepara la seva segona obra després d’un primer èxit que l’ha catapultat a les xarxes socials. Els dotze episodis d’aquesta primera (i en principi, única) temporada presenten Londres com un paradís nocturn de somnis i llums de neó, encisador i més divers que mai.

Com en el cas de “Fleabag”, es tracta del projecte personal d’una creadora britànica jove i amb moltíssim talent. Com Phoebe Waller-Bridge, Michaela Coel, s’ha guanyat la confiança de la BBC i de les plataformes de streaming per arribar a l’audiència amb una obra que ja s’ha etiquetat de “millenial” i que no té por d’afrontar temes duríssims ni de fer-ho sense embuts i a través d’uns guions ben tramats i plens de recursos narratius potents per a fer-ho de manera original.

Hi ha una diferència important però: mentre Waller-Bridge va créixer en un entorn privilegiat (fet que ella mateixa ha admès que li ha facilitat les coses), Coel és filla d’immigrants ghanesos i va créixer als barris populars de la capital anglesa. Per sort, tant l’una com l’altra han aconseguit, a còpia de demostrar el seu talent extraordinari, tenir control creatiu dels seus projectes i s’espera que, tal com ha fet “Fleabag”, “I may destroy you” s’endugui un bon nombre de premis (merescudíssims) en els mesos que vindran.

El tema principal de la sèrie és la idea del consentiment, i és cert que això ens pot tirar enrere quan naveguem a través dels extensos catàlegs de sèries que tenim al nostre abast per a enganxar-nos si busquem entreteniment lleuger per aquests dies d’estiu. Cal admetre que tampoc toca els temes de puntetes i que en alguns moments és fins i tot difícil d’empassar (el quart episodi és especialment dur, però cap d’ells és ensucrat ni fàcil de pair). Però precisament és aquest atreviment de tractar un tema tan complex i de fer-ho d’una manera descaradament realista i sense por el que la converteix en una proposta imprescindible.

A través de la història de l’Arabella (basada en el trauma real de l’autora) i del seu grup d’amics, s’exploren les relacions de poder i els abusos en les relacions, des de totes les perspectives, sense por d’entrar fins i tot en terrenys difícils de delimitar que ens porten a qüestionar-nos com podem afrontar la sexualitat amb seguretat i empoderament en els temps del Tinder i del Grindr.

Tots els personatges, fins i tot la mateixa protagonista, són ambivalents, complexos i ben desenvolupats (dins de les possibilitats que brinden una dotzena d’episodis). A través de la història que narra, es tracten de manera natural molts altres temes rellevants i actuals que van des de la creativitat, la dificultat de guanyar-se la vida, els amics incondicionals, la culpabilitat, la família, les tensions racials, el patriarcat o el sexe compulsiu i sense compromís, a les drogues, les xarxes socials, la salut mental, la importància del “self-care” i en general, la vida a cavall dels vint i els trenta anys.

Per acabar, un detall que la fa única: l’únic home blanc i hetero de la sèrie és el company de pis de la protagonista, un personatge secundari i poc més que un extra, que en aquest cas serveix només de recurs puntual i de fons per a la història de l’Arabella, el seu trauma, les seves potentíssimes relacions d’amistat, les maneres possibles que tenim d’encarar els traumes i tot l’immens talent d’una autora que esperem que tingui molt més a dir.