Perdó per ser una golfa

És ben sabut que a Catalunya els podcasts creixen com els bolets (Artur Mas, relaxa’t) i és igualment sabut que la gran majoria d’aquests podcasts no es poden escoltar. A la bona gent a qui la pandèmia i la internet ens han deixat el cap aixafadíssim, se’ns fa complicat trobar entre tanta palla l’agulla d’or capaç de retenir la nostra atenció durant una miserable hora. Ara mateix no sé llegir, no sé mirar un capítol d’una sèrie sense haver-lo d’aturar vint cops per comprovar el telèfon i soc rotundament incapaç d’escriure articles d’una tirada sense perdre’m als tiktoks de receptes de cuina. Però des que soc conscient que soc aquesta persona constantment distreta, també he après a buscar petites illes on el meu cervell se senti prou còmode per no generar el desig de fer scroll a Twitter.

Les Golfes és el meu podcast de referència, la chaise longue victoriana d’on la concentració no se’m vol aixecar, l’agulla d’or capaç de retenir la meva atenció durant una miserable hora. La Júlia Bacardit i l’Anna Pazos són dues dones estupendíssimes que tant poden xerrar d’embolics amb senyors com del conflicte a la Franja de Gaza al mateix episodi, i que ho fan amb prou naturalitat i desenfadamenta perquè la meva màquina de pensar atrotinada es compassi al seu ritme i no el deixi anar fins que sona la cançoneta del final. És en aquest espai d’amistat i intel·lectualitat, que elles dues comparteixen tot bevent vi amb nosaltres, on des del primer episodi m’he sentit xuclada d’una manera prou magnètica per quedar-m’hi i treure una mica la pols de les meves golfes particulars. 

Que siguin dones i catalanes, però que no ho facin orbitar tot al voltant de la seva feminitat i catalanor, que parlin d’homes no per parlar d’ells sinó per parlar d’elles mateixes i que se sentin prou capaces (ho són) per agafar temes d’actualitat i explicar-los amb la senzillesa de qui els ha entès de pe a pa i ha estat capaç d’interioritzar-los, m’allibera. De vegades només necessites un referent proper que faci allò que tu voldries fer amb la meitat d’inseguretats per a poder-te-les treure de sobre i atansar-te una mica més a la idea de persona que voldries ser. I a mi m’agradaria ser una tia que riu, beu i s’ho passa bé, però també una senyora que el dia que t’enxampa et fot una xapa sobre el seu tema d’interès del moment que et deixa entre sec i meravellat. O, si ja soc tot això, amagar-me’n menys. 

He començat la meva recerca de la capacitat de concentració perduda i ho he fet inconscientment i per casualitat perquè fa un any vaig trobar un podcast que em feia parlar amb mi mateixa, l’únic tema interessant del món quan he sentit que ja res m’interessava prou. Ara que sé que almenys una cosa pot connectar-me les neurones i fer-les treballar sense interrupcions, només n’he de trobar d’altres que em facin el mateix efecte. Amb una mica de sort, aviat podré mirar una sèrie o una pel·li. O llegir un llibre. O, fins i tot, acabar un article sense haver mirat dos-cents tiktoks prèviament. Només em quedarà prendre la copa de vi i saber-me capaç de parlar amb gràcia de tot allò que he après, com si fos una golfa més.