Amic, adona-te’n

Hi ha una barreja de plaer i de dolor en desenganxar-te. Vas sumant missatges rebuts sense obrir, llibres que semblen més importants que viure, algun “avui no puc” exòticament honest, i es va fent normal quedar-se a casa tres divendres seguits. Jo ho sento com ser a un rai fet de quatre canyes a mar obert veient la terra ferma que s’allunya, endut pel corrent. No sé si hi haurà una illa amb el tresor, un naufragi més o menys patètic, o tot serà donar una volta absurda i tornar al començament. Però sí que sé que jo i només jo vaig deslligar l’última amarra perquè necessitava coses de les que no et poden donar els teus. Hi ha una barreja de plaer i de dolor en separar-se dels amics.

La pallissa programàtica sobre l’amistat m’ha agafat quan feia temps que no em sentia tan bé tan sol. És un bon lloc per mirar-se amb calma la impostura de l’operació de màrqueting i veure la diferència importantíssima entre el dubte i el pseudodubte, entre la crítica que posa el món contra ell mateix sense saber quines seran les conseqüències, i fer veure que critiques per esgotar-nos a tots plegats i que tot continuï igual. Naturalment que l’amistat no toca de prop cap dels problemes ni les esperances de l’època, i simplement hi ha un grup de publicistes culturals que intenten generar-nos una necessitat que no teníem per vendre el peix. No passaria res si no fos perquè el peix que s’ha posat en circulació és una amistat que ha de ser un lloc segur i revolucionari alhora. Només cal donar-li mitja volta per veure que no té cap mena de gràcia ni sentit.

Quan les polis gregues es van enfonsar i van perdre tot el poder efectiu és quan van néixer les grans filosofies del replegament: l’estoïcisme, l’escepticisme, el cinisme i l’epicureisme. És Epicur qui més glorifica l’amistat en el jardí: la idea d’una comunitat d’iguals intentant salvar els mobles d’esquena als terratrèmols de la ciutat. Els amics epicuris no ens bombardegen l’esperit rebregat amb discursos durs, sinó amb paraules dolces que fan vibrar l’ànima en un punt mitjà entre tempesta i bassa d’oli, la remor saludable d’un mar en calma. L’amistat epicúria és una teràpia per afinitat, l’amistat-cura, que encaixa perfectament amb la higiene moral contemporània preocupadíssima per purificar el cervell de persones tòxiques. Però la categoria fonamental de la política revolucionària és l’alteritat. Els primers cristians evitaven militantment parlar d’amistat perquè no els confonguessin amb el conformisme de les comunitats epicúries que s’havien fet molt populars. El que hi ha tant en l’eros com en l’àgape, però no trobem de cap manera en la fília, és la bogeria de fer una cosa tan grossa que la faràs amb el que és diferent de tu.

Xocant contra el món vas adquirint un llenguatge cada cop més propi i arriba un dia que els que eren com tu ja no ho són. És com aquells gerros fets amb la tècnica japonesa de moda, el kintsugi, que posa or a les esquerdes i tot queda molt bonic, però no hi ha manera de tenir dos bols iguals a la vaixella. Arriba divendres, miro la pantalla i torno a dir-me que no faré servir els amics per reparar-me, que l’or que necessito per soldar no es troba endarrere, sinó endavant. El corrent se m’enduu i no hi ha ningú físicament al meu costat, però em fan companyia els dies bons que vam fer junts amb els amics.