Les nenes estan bé

L’altre dia algú a Twitter se sorprenia de com de discret i potent ha estat el gir de “girl boss” a “I’m just a girl”. Està sent el tema de conversa a les xarxes, a pòdcasts i a diaris digitals: hem convertit les coses en coses de nenes i les conseqüències no són tan divertides com semblava d’entrada. Per a qui no em segueixi: durant els darrers mesos ha estat tendència a TikTok qualsevol sintagma en femení petit. Si m’he gastat trenta euros per veure el que sigui que hagi de fer Guillem Gisbert en solitari, al maig m’hauré oblidat de la despesa i segons les matemàtiques de nenes (girl math) serà gratis. Puc sopar el tomàquet pansit que em queda a la nevera i fer-ne un girl dinner, recollir-me els cabells en un clean girl look i sortir a passejar en una hot girl walk perquè el hot girl summer encara no ha acabat, i escoltar sad girl music abans de quedar amb les girlies. El to de tot això a internet més lúdic que ingenu, però sovint la festa del llenguatge performatiu és pervertida per la literalitat de qui vol endollar-se a un corrent per xuclar-ne benefici. M’hi va fer pensar el tàndem Las chicas están bien i Creatura, el barbenheimer de la feminitat.

Fotogrames de «Las chicas están bien» i «Creatura»

L’únic que tenen en comú Las chicas están bien i Creatura és que han coincidit a sales de cinema, però el combo és útil per veure de què parlem ara mateix quan parlem de feminitat. La primera és una pel·lícula metaficcional, en la qual cinc dones, quatre actrius i una directora (la mateixa Arana), marxen a una casa rural a assajar una obra de teatre. L’ordre dels capítols, el to i la mateixa obra que assagen són com un conte infantil, i durant una hora i poc les veiem campar disfressades de princeses i conversar sobre amor i mort amb brillantor als ulls. En aquesta entrevista, Itsaso Arana, la directora de Las chicas están bien, parla de “pel·lícula de butxaca” perquè “és una història que et pots endur, que pots comprendre, que no t’aclapara, i en la qual pots tancar-te”. Però tenir pretensions petites duu a lectures petites, i hi ha un públic preparat per considerar revolucionari fer amigues de festa i allargar sobretaules.

En un dels moments culminants de Las chicas están bien, una de les protagonistes dubta si declarar-li el seu amor a un examant. Una altra l’anima a fer-ho dient-li que si l’amor no és correspost, la declaració no només no haurà estat en va, sinó que serà fins i tot més noble, perquè l’única protagonista i propietària d’aquest sentiment serà ella i no hi haurà interferències. Aquest detall resumeix molt bé tot el que fa mandra de la pel·lícula: elles juguen com nenes, el món desapareix i l’important és la construcció de sentit que fan dins la seva casa de nines.

Creatura va precisament sobre què passa quan tot allò que hi ha fora de la casa de nines sí que importa. En la pel·lícula d’Elena Martín, una dona afronta una paràlisi sexual que no ve de cap trauma ni antagonista concret, sinó del sistema de valors que l’envolta. El guió és intel·ligent perquè no presenta la història de la protagonista amb un sistema de causes i conseqüències tòpic, sinó que desordena la línia temporal de la nena, l’adolescent i l’adulta per diluir-les totes. La història darrere del jo ja no és la d’un conte infantil, sinó un aiguabarreig d’experiències i relacions amb altres.

Les dues pel·lícules s’han estrenat en un context en què passem de banalització a reapropiació de les identitats a un ritme histèric. Volem complexitat i fugir d’etiquetes, però també volem jugar-hi, i tot i que aquests dos pols poden conviure amb certa gràcia, hi ha qui se n’aprofita frívolament. Sent una nena s’hi està molt bé perquè no cal negociar amb res més que amb el conte que vulguis explicar al món. Però també és avorridíssim.