Rosalía, la tradició i el geni d’El mal querer

13.12.2018

El primer cop que vaig sentir “Malamente”, el primer avançament d’El mal querer de Rosalía, va ser gràcies al vídeo produït per Canadà. I he d’admetre que la cosa no em va acabar de fer el pes: amb el cap ple dels estereotips més tronats del flamencopop, em costava molt processar tanta informació, acústica i visual, alhora. El vídeo (em va semblar veure-hi influències de David LaChapelle, Martin Parr i fins i tot de Jordi Bernadó) tenia un aire irònic, un toc deliberadament kitsch, però en canvi, la cançó em semblava seriosa. Per un moment vaig pensar que estava davant d’una reescriptura de “Malo”, aquella cançó de Bebe contra el maltractament a les dones. Em vaig sentir emboirat per aquella sobresaturació de detalls i de lectures.

Rosalía per Levis

Amb el vídeo de “Pienso en tu mirá”, el segon avançament del disc, em va passar el mateix, agreujat per aquella imatge colpidora de Rosalía envoltada d’homes armats, un d’ells amb una enorme navalla contra el coll de la cantant. Per un moment vaig dubtar si tothom entendria que allò era una crítica contra els abusos de l’heteropatriarcat, o si, sense voler-ho (la imatge té una força que la fa icònica), el que aquell vídeo aconseguia era validar estèticament el discurs masclista. Vaig acabar pensant, doncs, que la Rosalía que m’agradava més era la que havia tret Los Ángeles, el primer disc, amb Refree.

Va ser quan vaig escoltar els temes separadament, amb els auriculars i sense mirar-ne els vídeos, que vaig començar a entendre com n’eren, de bones, les dues cançons que presentaven El mal querer. Finalment, va sortir el disc, i amb el producte sencer a les mans, Rosalía em va guanyar del tot.

El moment definitiu el vaig viure escoltant el segon tema del disc, que està dedicat a la boda dels dos protagonistes – el disc és una petita novel·la en capítols. En diversos moments de la cançó, un cor d’homes canta “Que no salga la luna, que no tiene pa’ qué”. Es tracta, si ens hi fixem, en una referència a Bodas de sangre, de Lorca. Rosalía ens diu, a través dels homes, que aquest cop, al contrari del que passa a l’obra lorquiana, la lluna no haurà de sortir a il·luminar als amants fugitius, perquè aquest cop la núvia no s’escaparà. Que un disc com El mal querer, que aspira a arribar a un gran públic amb una barreja de flamenc i altres ritmes urbans, sigui capaç d’introduir homenatges musicals i textuals com els que vaig anar descobrint a cada escolta, i que ho faci sense pretensions ni didactisme, em sembla tot un esdeveniment: aquest disc, vaig pensar, està fet amb les idees ben clares, amb intel·ligència i amb un talent inqüestionable.

És per això que, quan llegeixo articles com el que Àlex Gómez-Font ha publicat fa uns dies a Núvol, no puc evitar sentir una certa indignació. Aquest article intenta demostrar que Rosalía és una mena d’epítom de la “desfeta del món musical”, partint d’un historicisme classista i reduccionista, que considera que la música comença a entrar en decadència quan l’autor perd la condició d’anònim i el públic deixa de ser de classe dirigent, i que considera millor l’art que és consumit en la intimitat més sagrada. Com a persona de teatre (una disciplina artística de vivència col·lectiva que ha volgut referir-se, des dels seus orígens, a totes les classes socials, i que aspira a ser, al mateix temps, espectacular i especular), no trobo necessari perdre el temps rebatent aquestes tesis elitistes.

L’articulista dedica els vuit primers paràgrafs a justificar aquestes tesis, i els dos darrers per carregar-se a Rosalía – que és, si pensem en el títol del text, el seu objectiu principal. Segons ell, Rosalía és, cito, “[u]n dels darrers exemples de la decadència de la música”, basat únicament en l’estètica – tot i que, paradoxalment, també diu que “segurament […] és una gran artista. Afirma Gómez-Font: “Només cal veure-la amb aquell maquillatge, les ungles ben llargues, el vestit concret, el tatuatge, l’escot precís, la coreografia i una campanya de màrqueting molt estudiada” per preguntar-nos “si estem parlant de música o d’una altra cosa”. Penso que, efectivament, l’articulista parla, aquí, “d’una altra cosa”: d’un masclisme recalcitrant que s’escola entre les seves paraules. Masclisme, perquè es dedica a valorar Rosalía en funció de portar maquillatge, d’anar vestida de manera “concreta” (suposo que hauria estat més digne, per a ell, un vestit una mica més abstracte), i amb un cert escot. S’imaginen, amics lectors, que em dedico a valorar el darrer treball de Miguel Poveda tenint en compte com va pentinat, si el vestit que porta li marca culet o paquet, o si es belluga d’una manera més o menys “obscena”? És clar que no: aquí l’únic cos que es valora, i es critica, és el de la dona. I això, sí, és masclisme.

El que és curiós és que, un parell de paràgrafs abans, l’articulista lamenta que, avui dia, la gent valori la música “en funció de si l’artista li cau bé, li grada, o és guapo/a”. I tot per acabar fent el mateix.

L’article contra Rosalía determina que el flamenc no té res a veure amb l’estètica (es veu que la part del baile no li deu importar gaire), i que s’ha de mamar des del bressol per fer-lo. Compte amb les mitificacions de les tradicions! El flamenc, com totes les disciplines culturals, té un relat que es fixa de manera força recent (en aquest cas, al segle XIX), un relat que incorpora i que discrimina. No fa gaire vaig poder veure, a Chicago, un documental interessantíssim sobre les arrels africanes dels ritmes flamencs, que molt sovint han estat ignorades perquè acceptar-les implica acceptar que part de la cultura andalusa, i espanyola, té uns vincles importants amb l’Àfrica. S’invisibilitza la negritud del flamenc perquè encara som massa racistes per acceptar que la nostra cultura ve, també, d’un passat colonial i d’esclavatge, i que nosaltres també en som descendents, d’aquest passat.

Perquè el flamenc, com el jazz, no és un art purista, sinó popular, que va integrant i assumint influències, ritmes, veus i melodies. El que fa Rosalía, amb El mal querer, és precisament això: agafar el flamenc de la mà sense por i acompanyar-lo en la seva evolució, tot incorporant-ne una fusió de ritmes (i d’elements iconogràfics) urbans. És el mateix que Lin Manuel Miranda ha fet amb els musicals Hamilton i In The Heights: enriquir la tradició de Porter, Bernstein o Sondheim amb el rap i el hip-hop, des del coneixement i la mestria més indiscutibles, per fer evolucionar el teatre musical.

No, Rosalía no representa “l’agònica mort de la música per la música”, com acaba l’article que critico. Al contrari: Rosalía és el domini de la tradició, la capacitat de portar-la més enllà, d’innovar, d’obrir la porta a nous camins. No m’agrada fer servir gaire aquesta expressió per no trivialitzar-la, però aquest cop ho faré: penso que El mal querer és un disc que té cops genials, d’aquells que canvien la manera de percebre una disciplina artística. Això passa molt pocs cops, i quan passa convé gaudir-ne! Personalment, em sap greu que hi hagi qui no ho sàpiga valorar pel fet que la cantant tingui un cos de dona, i el mostri sense complexos. Aquest, però, no és el problema de Rosalía, sinó dels ulls que la miren.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

5 Comentaris
  1. Bona rèplica a l’article pseudoelitiste de l’Àlex Gómez-Font. I per cert a mi la Rosalia em remet també a la Mala Rodríguez.

  2. Molt d’acord amb el que dius.
    L’article del que parles es infumable, pretenciós i amb ínfules d’una erudició que no es mes que immovilisme.
    L’enhorabona per la rèplica!

  3. Molt ben raonat. Popularitat i qualitat poden perfectament anar de la mà, com passa en aquest cas concret. Personalment, crec que aquest treball de la Rosalia és de llarg abast i alta volada.

  4. Benvolgut Fanlo, hi estic altament d’acord!
    Gràcies per entretenir-te a dir-ho amb precisió. (…i un comentari entreparèntesi: digue’n, sisplau, flamenco [pronunciant clarament la vocal final amb u] de la mateixa manera que diem tango o bolero. Així ho hem proposat diverses vegades a l’IEC des del Museu de la Música, l’ESMUC i diversos grups filològics, per desfer l’hipercorrecció malentesa que ens fa confondre el gènere musical amb els habitants de Flandes i amb els vistosos camallargs)