Joan Margarit: “Qui destrossa el llenguatge destrossa la vida”

6.11.2017

Aquests dies, quan assistim a una roda de premsa cultural, costa una mica no experimentar una sensació imprecisa de desplaçament, d’irrealitat i de contrarietat tenint en compte la situació política que estem vivint. No és que em sembli consumadament frívol parlar de poesia quan acaben d’empresonar els consellers del Govern, però el contrast líric amb la quotidianitat amarga i vibràtil resulta inevitablement xocant, encara que només sigui durant una estona, fins que ens concentrem en les reflexions madurades de Joan Margarit, que presenta el seu últim llibre Un hivern fascinant (Proa) a la Casa del Llibre de Barcelona.

Joan Margarit | © Ester Roig

Dijous, justament el dia dels engarjolaments, al poble on Margarit resideix actualment, Sant Just Desvern, va tenir lloc una “exclusiva mundial” (paraula de l’editor, Josep Lluch): la primera lectura del llibre. No oblidem que Margarit ja fa uns mesos que és notícia més enllà del nostre país, perquè el juny va ser distingit amb el Premio Iberoamericano de Poesía Pablo Neruda. És el primer poeta de l’estat espanyol que el guanya. El jurat va valorar-li significativament “la belleza lírica de su lengua catalana”.

Tot i que Lluch destaca que “la veu de Margarit sembla cada vegada més segura”, la qual cosa es pot associar amb la consolidació de la seva maduresa poètica, l’autor d’Un hivern fascinant s’afanya a deixar clar que “el llibre no va de maduresa, va de senectut”, que és l’època més enemiga dels eufemismes, ço és, la que més els pateix. Potser per això, a propòsit dels dos grans temes que sostenen el sentit poètic, Margarit ens recorda que “hi ha molta veritat sense bellesa”. Una veritat que “pot servir a la història o a la filosofia, però no pas a les arts”. El poeta té un altre capteniment, i és buscar la bellesa “on no sembla que hi sigui”. Una recerca solitària que “dura tota la vida”. Aquest és el compromís del jo escrutador.

Amb aquest nou llibre, en què també fa referència als atemptats terroristes del mes d’agost, Margarit assegura haver descobert dues etapes, infància i vellesa, que són molt més properes del que sembla, i explica que, a la vida, “les coses no succeeixen d’una manera contínua; van a sotragades”, i mentrestant, l’ésser humà viu sempre condicionat pel futur. “Quan comences a entrar en la senectut, el passat importa cada vegada menys i degustes més el present”. Ell s’empara en la raó: “Com més vell em faig, soc més partidari de la intel·ligència que dels sentiments. I també penso [verb claríssim] que l’amor té més a veure amb la intel·ligència”.

 

Tòpics i eufemismes perversos

Margarit es mostra especialment crític amb els tòpics i els eufemismes, i de retruc amb els polítics, però d’entrada sense mullar-se de manera explícita, adoptant un comentari més aviat genèric. “Els tòpics són caminets marcats pel poder per on la gent passa”. La poesia, subratlla, “lluita contra tot això”. Al seu entendre, “si un polític et parla de rumb és que et vol manipular, o sigui que… vigila la cartera”. Dels eufemismes, aquests petits però brutals retorçaments del llenguatge, en té una opinió que s’adscriu en la línia de qui defensa que mai és innocu. Els eufemismes destrossen el llenguatge, i “qui destrossa el llenguatge destrossa la vida”. Perquè la paraula és això, “l’explicació de la vida”.

Els que fan servir més eufemismes són “els nostres polítics”, per tant, “estan destrossant la nostra vida”. Tenim exemples sediciosos, tumultuosos… espantosament desagradables. Margarit creu que s’han carregat el llenguatge i que ara “l’haurem de tornar a inventar”.

Sobre la situació política actual, el poeta opta per “fer un exercici de cap fred”, i torna a apel·lar a la menció dels dos conceptes que contraposava, intel·ligència versus sentiments, amb l’elecció ponderada de la primera. Confesa que els col·lectius sempre l’han espantat una mica i que no ha vist mai “independència sense víctimes”. Mal panorama. També demana “autocrítica” als catalans alhora que condemna la “resposta desmesurada” de la política espanyola i “l’abús terrible” de la seva justícia. Un regust pessimista per acabar. Ell mateix ens ho diu: “Permeteu que, a la meva edat, desconfiï…”. És en el seu realisme poètic, a l’hospici del temps, on hem de trobar-hi l’apaivagament del fatalisme entrellucat:

“D’aquí a uns segles, aquests versos us sonaran antics. És la fugacitat, una paraula que implica alhora la delicadesa, la desolació i la indiferència. Però no és més que un punt de l’univers disposant-se a sortir silenciós a la velocitat de la llum: just això és la fugacitat. Dir-ne esperança tranquil·litza”. De moment també esperem un hivern, però no tenim gaire clar que hagi de ser fascinant. Per si de cas, tenim el consol poètic del llibre.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Sr. Ginebreda: no puc entendre que un poeta com el senyor Margarit i vostè, corrector professional, atemptin contra la genuïnitat del català, justament en frases que en fan una defensa. En la nostra llengua les coses -i les llengües- no es “destrossen”. Es fan malbé, o es malmeten. Gràcies.