El carrer més alegre del món

19.08.2017

Després de la II Guerra Mundial es van entrevistar diversos generals nazis i se’ls preguntava quins havien estat els llocs que els hi havien ofert més resistència. Van contestar que els treien de polleguera aquells indrets que oferien una resistència no-violenta, ja que aleshores ni ells ni els seus soldats s’atrevien a actuar. Un cas paradigmàtic d’aquest tipus de resistència va ser el cas de Dinamarca, on el rei i els ciutadans per imitació es van posar l’estrella de David, cosa que va dificultar la repressió contra els jueus en aquell país.

Turistes ballant a la Rambla de Barcelona

 

Per resoldre aquestes circumstàncies adverses de reacció no-violenta, els militars nazis -de sotamà- provocaven accions violentes contra les seves pròpies tropes per tal que poguéssin actuar violentament.

Aquest fenomen de la retroalimentació dels extrems, la va definir molt bé el bisbe pacifista brasiler, Helder Càmara, com “l’espiral de la violència”. A la qual nosaltres no havíem d’atiar amb més gasolina violenta sinó tot el contrari amb la força de l’amor a la vida.

Justament aquesta escala violenta és l’objectiu últim dels assassinats de
víctimes innocents a la Rambla de Barcelona i a arreu del món. Els botxins i els seus caps volen que creixi la violència i la intolerància contra els musulmans de casa nostra.

La millor resposta a aquesta salvatge provocació és sempre la cultura, l’educació i la força de l’emoció. Els violents el primer que fan és matar la sensibilitat i la intel.ligència. Els franquistes van afusellar Lorca i Carles Rahola. Els colpistes xilens van matar Victor Jara i Joan Alsina… i la llista seria intermibable.

Davant dels atacs a Barcelona, la nostra resposta serena ha de ser la
reivindicació de la vida en totes les seves formes. Això ho va fer -en
unes precioses paraules Garcia Lorca que m’ha facilitat la poetessa Gisela
Vicenç- i que ens ensenyen la força de la vida: “La calle más alegre del mundo, la calle donde viven juntas a la vez las cuatro estaciones del año, la única calle de la tierra que yo desearía que no se acabara nunca, rica en sonidos, abundante en brisas, hermosa de encuentros, antigua de sangre: Rambla de Barcelona”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
    • Benvolgut Josep,
      Com molt bé dius l’anècdota sobre l’estrella de David que va dir que lluiria es refereix al rei de Dinamarca encara que no està del tot comprovada (no hi cap document gràfic que ho acrediti). Es basa en un passeig que va realitzar el rei a cavall i que lluia una insignia que van interpretar com l’estrella de David i part de la població ho hauria imitat.
      De tota manera el que sí que està totalment comprovat és que l’actitud del rei i de gran part dels danesos va ser comprometre’s amb la defensa dels jueus.
      El setembre del 1943, els líders de la resistència van rebre l’avís secret del diplomàtic alemany Georg Ferdinand Duckwitz que els nazis havien decidir deportat tots els jueus danesos. Es va organitzar una campanya i amb dues setmanes es va enviar 7.200 persones de condició judaïca (i 680 altres vinculades per matrimini o parentiu) a Suècia on els van oferir refugi.
      Els nazis només van poder detenir 500 persones que van deportar al camp-gueto de Theresienstadt, a Bohèmia que era un lloc de pas cap als
      camps d’extermini. La majoria va sobreviure i l’abril de 1945 com a resultat de les negociacions entre la Creu Roja i el govern nazi, 450 jueus danesos van sortir d’aquest camp cap a Dinamarca.
      Segons l’historiador Robert Rozett, el suport del rei i dels danesos va ser
      clau per la defensa del jueus. S’explica que quan van tornar a Dinamarca els veïns havien protegit les cases dels jueus danesos.
      L’anècdota de l’estrella també s’ha atribuït a Noruega ja que quan els reis van abandonar Noruega la població es va posar una estrella groga en record de la monarquia i que alguns van considerar que era l’estrella de David. Per ser més respectuosos amb la realitat històrica -encara que no del tot comprovada documentalment- però que si que han estat recollides en llibres i pel·lícules, canviaré la referència de Noruega per la de Dinamarca a l’article. Gràcies per fer-nos adonar de l’error que es fruit de la precipació del moment i de no haver pogut comprovar totes les fonts.