El carrer més alegre del món

Després de la II Guerra Mundial es van entrevistar diversos generals nazis i se’ls preguntava quins havien estat els llocs que els hi havien ofert més resistència. Van contestar que els treien de polleguera aquells indrets que oferien una resistència no-violenta, ja que aleshores ni ells ni els seus soldats s’atrevien a actuar. Un cas paradigmàtic d’aquest tipus de resistència va ser el cas de Dinamarca, on el rei i els ciutadans per imitació es van posar l’estrella de David, cosa que va dificultar la repressió contra els jueus en aquell país.

Per resoldre aquestes circumstàncies adverses de reacció no-violenta, els militars nazis -de sotamà- provocaven accions violentes contra les seves pròpies tropes per tal que poguéssin actuar violentament.

Aquest fenomen de la retroalimentació dels extrems, la va definir molt bé el bisbe pacifista brasiler, Helder Càmara, com “l’espiral de la violència”. A la qual nosaltres no havíem d’atiar amb més gasolina violenta sinó tot el contrari amb la força de l’amor a la vida.

Justament aquesta escala violenta és l’objectiu últim dels assassinats de
víctimes innocents a la Rambla de Barcelona i a arreu del món. Els botxins i els seus caps volen que creixi la violència i la intolerància contra els musulmans de casa nostra.

La millor resposta a aquesta salvatge provocació és sempre la cultura, l’educació i la força de l’emoció. Els violents el primer que fan és matar la sensibilitat i la intel.ligència. Els franquistes van afusellar Lorca i Carles Rahola. Els colpistes xilens van matar Victor Jara i Joan Alsina… i la llista seria intermibable.

Davant dels atacs a Barcelona, la nostra resposta serena ha de ser la
reivindicació de la vida en totes les seves formes. Això ho va fer -en
unes precioses paraules Garcia Lorca que m’ha facilitat la poetessa Gisela
Vicenç- i que ens ensenyen la força de la vida: “La calle más alegre del mundo, la calle donde viven juntas a la vez las cuatro estaciones del año, la única calle de la tierra que yo desearía que no se acabara nunca, rica en sonidos, abundante en brisas, hermosa de encuentros, antigua de sangre: Rambla de Barcelona”.