Xavier Baró: “Volia que cada cançó es trobés a ella mateixa”

Amb els peus fermament plantats en la cançó popular autòctona, la mirada orientada a estones cap al rock anglosaxó i les mans plenes de versos de Rimbaud, els poetes de la generació beat, Verdaguer, Marçal i els trobadors occitans, l’almacellenc Xavier Baró porta més de 20 anys fent créixer un dels cançoners més sòlids i singulars del panorama musical català. Pocs dies abans de l’esclat de l’actual pandèmia acabava de publicar el seu dotzè disc d’estudi, La veu de la muntanya (La Llàntia, 2020), un treball ple de clarobscurs i amb un inquietant rerefons apocalíptic que sembla fet a mida per al moment que estem vivint. Un vespre d’abril el truco per parlar del disc i, mentre a fora la foscor es va empassant la música enllaunada i els aplaudiments de les vuit, a nosaltres la conversa ens porta a parlar de com intentar preservar l’ànima de les cançons en una gravació, del sentit de revisitar el cançoner català, i dels paisatges de La veu de la muntanya, habitats per uns personatges intemporals, decidits a viure al màxim tot i saber-se condemnats per les inclemències del poder i de l’amor. 

Com ha anat el procés de preparació i enregistrament del disc?

L’hem fet bàsicament entre dues persones, l’Hèctor Beberide i jo, i l’hem gravat als petits estudis que els dos tenim a casa. La majoria de les cançons ja feia temps que les tocàvem i les havíem anat fent créixer a poc a poc als concerts. Això ens ha permès fer bona part de la gravació en directe, que és la manera com m’agrada més gravar perquè crec que és quan la cançó està viva en la gravació, quan té una força que traspassa el disc i els altaveus, i comunica una mica més que si es grava per parts.

Dit així, sembla que no trobes gaires avantatges en les possibilitats que ofereix la producció musical…

No és ben bé això, però sí que fa temps que vaig arribar a la conclusió que tot allò que s’interposa entre l’instrument i el suport de gravació en un estudi –vull dir, la taula, els compressors, etc.–, desvirtua el so. Per això aquest disc està fet amb el micro connectat directament al suport, de manera que el so que surt de l’instrument és el que queda enregistrat. No hi he volgut posar ni un compressor, ni un equalitzador, només una mica de reverb, per acolorir, i res més.

En canvi els arranjaments estan molt cuidats.

Sí, perquè si no hauria acabat sent un disc de veu i guitarra, i això no ho volia. En aquest sentit, treballar amb l’Hèctor ho ha fet tot molt fàcil, perquè ell toca molts instruments, i això ens ha donat molta varietat tímbrica. Hem buscat que hi hagués un diàleg entre els dos, de manera que, normalment, al que jo tocava o cantava, ell hi responia amb un contrapunt o una contra melodia, i la veritat és que tot ha anat sortint molt fàcilment; era com si hi hagués amb nosaltres una tercera persona que ens anava inspirant.

El resultat se situa clarament dins els codis de la música tradicional.

Sí, però em sembla que això s’ha de matisar una mica. La sonoritat del disc està construïda a partir d’instruments que solem associar amb la música tradicional com la guitarra, el llaüt, l’acordió, la mandolina o el pandero. Són instruments molt càlids, que tenen una sonoritat que ve de molt lluny i evoca la idea de la intemporalitat, per això m’interessaven. Al mateix temps, també tenia clar que en aquest disc no hi volia coses supèrflues, sinó que volia que cada cançó es trobés a ella mateixa, i per això he buscat la instrumentació més senzilla en cada cas. I n’estic content, perquè em sembla que totes aquestes coses han donat al disc un so molt viu i molt uniforme. Ara bé, també tinc clar que, malgrat tots aquests aspectes, no és exactament un disc de música tradicional, sinó un conjunt de cançons contemporànies tocades amb instruments tradicionals. Crec que això és el que el fa interessant.

Parties d’alguna idea prèvia o el disc s’ha anat fent a mesura que gravàveu les cançons?

Vaig tenir clar el títol pràcticament des del principi, perquè em semblava que totes les cançons estaven relacionades d’alguna forma amb aquesta veu de la muntanya, que és la imatge central. A partir d’aquí vaig anar-les gravant sense pensar-hi gaire més, perquè eren bastant diferents les unes de les altres i perquè…bé, de fet, normalment, mentre faig un disc no intento entendre’l ni saber de què va. És només al final, quan tinc totes les cançons, que me’n faig una idea completa.

Una cançó tradicional l’has de cantar com si fos teva, com si l’haguessis escrit tu

I ara, amb aquesta perspectiva, com el veus?

Doncs com un viatge, com una mena de road movie. Comença amb “Brida”, que et posa en situació, i s’acaba amb “La rosa meditativa”, una peça instrumental senzilla, que sona mentre les imatges de les altres cançons es van esvaint, cosa que em semblava que feia falta, perquè són cançons força denses i calia un final on la veu es retirés. En l’entremig, totes les cançons van d’un lloc a un altre, un lloc que pot ser físic o espiritual, i totes parteixen de la voluntat d’interioritzar un sentiment concret d’uns personatges que tenen, tots ells, dues coses en comú: la confusió i que sempre estan enamorats.

“Brida” és un poema de Maria-Mercè Marçal. Què et va portar a musicar-lo? 

Hi ha determinats poemes que quan els llegeixo de seguida em diuen alguna cosa, i quan em passa això automàticament els canto. Això és el que em va passar amb aquest: des del principi em va semblar com si fos una cançó meva, suposo que perquè parla d’un “traginer de cançons”, i és una mica el que jo penso que soc, algú que va per la vida transportant i donant cançons. Per això, quan vaig començar a ordenar el disc, de seguida vaig veure clar que aquesta havia de ser la primera: era com una carta de presentació.

També has treballat a partir de lletres de cançoners antics, fent-hi alguns retocs i posant-hi melodies noves.

Sí, això és una cosa que sempre m’ha agradat molt de fer i que aquí es pot veure sobretot en dues cançons: “A galeres” i ’“Havanera dels nois que marxen a la guerra de Cuba”. A la primera vaig aprofitar els dos primers versos i a partir d’aquí vaig escriure una cançó nova, que parla sobretot de la injustícia i de com el poder maltracta els més febles. A l’havanera hi ha més text aprofitat de la lletra original, i fins i tot em vaig quedar la tornada, que diu: “Al dir-li adeu a l’aimada / jo li n’allargo la mà. / Ella, de tant que plorava, / no me la va poder dar”. Em va semblar una imatge amb molta força. Aquesta cançó també té la gràcia que toca un tema, el de la guerra de Cuba, que a les cançons tradicionals o bé s’ha tractat molt poc o bé s’ha perdut. A més, vaig trobar que tenia un punt contradictori, perquè quan la vaig escriure estàvem en ple procés de l’independentisme, i en canvi la cançó explicava que s’enviaven catalans a lluitar contra els independentistes cubans, contra gent que portaven una estelada! Vaig pensar que tot això feia un còctel molt interessant.

Però aquest aprofitament de lletres antigues no sempre deu ser senzill, perquè n’hi ha que han envellit malament…

És possible, però això és fàcil de resoldre: si veus que alguna part de la lletra no té sentit o no funciona, per la raó que sigui, la canvies, que no passa res. Una cançó tradicional l’has de cantar com si fos teva, com si l’haguessis escrit tu. No hi ha una altra manera.

I no et fa por que t’acusin de plagiar o que no quedi clar qui és l’autor de les cançons?

No, al contrari, ja m’agrada que aquestes coses es confonguin, que no se sàpiga si una cançó és meva o no, o que algú pensi que alguna de les que jo he escrit és tradicional.

De tradicionals en revisites una mantenint-ne la lletra i la música: “Saltadors de camins”.

Sí, aquesta és l’última que vam gravar i crec que és una de les que captura millor l’esperit del directe. Parla d’uns personatges que m’agraden molt perquè, tot i que son bandolers, en realitat només són uns pobres desgraciats que es troben fora del terreny que coneixen, i es veuen obligats a plantar cara a la vida sabent que segurament la perdran. M’interessen les cançons que dignifiquen personatges com aquests, perquè ensenyen com al darrere del retrat robot, de l’estereotip, sempre hi ha moltes més coses. El cap de la quadrilla, per exemple, quan el van a executar, només demana “tinta i ploma / per a escriure un bitllet / a la trista de sa mare”. 

Com explicaries la teva forma d’entendre la música tradicional?

M’agrada aquella idea d’Eugeni d’Ors que diu que “el que no és tradició és plagi”, o sigui que parteixo de la base que sense un coneixement de la música que ha brollat de la mateixa terra que trepitges, no hi pot haver creació innovadora, no es pot anar un pas més enllà ni actualitzar l’eterna cançó. Tot i això, de vegades trobo que la recuperació de la cançó tradicional que s’ha fet a Catalunya en els últims trenta o quaranta anys ha derivat massa cap a la part lúdica, cap al ball i la festa, i en canvi s’ha deixat perdre una mica les cançons que tractaven els aspectes més crus de la realitat. 

No sé si et segueixo del tot. En quin tipus de repertori penses?

En aquelles cançons que parlen en primera persona i ens comuniquen el que sent el protagonista. Això és el que fa que una cançó sigui intemporal, els sentiments, que sempre han sigut els mateixos: amor, dubtes, alegria, tristesa, confusió…Per això el que pretenc és que les meves cançons, que parlen un llenguatge propi, diferent a la resta, siguin la meva visió de l’art d’expressar amb música i lletra una idea interior, i donar-los vida tocant-les i cantant-les a través del sentiment.

Parlant de sentiments: un dels temes centrals del disc anterior era l’amor. Quin paper hi juga, en aquest?

Sempre he intentat fer cançons que entren dins l’amor i parlen del que és, però no amb la idea d’explicar una història concreta, sinó més aviat d’explorar una cosa de la qual cal afrontar les llums i les foscors. L’amor és un sentiment que et pot trasmudar absolutament, que pot canviar la teva forma d’entendre les coses. Però també és incontrolable i et porta allà on ell vol, no on tu vols, una mica com passa amb el mar. Això és el que explico a “Un port on ancorar”.

No sempre ens porta a bon port.

No, és clar, també hi ha l’altra cara, la del fracàs. I, normalment, quan la glòria de l’amor ha sigut molt alta, el fracàs també és molt dur. “Barrancs” parla precisament d’això, i del profund sentiment de soledat que ens acompanya després d’aquest fracàs. Però també explica que el fracassat, d’alguna manera, es troba que l’amor l’ha santificat, perquè haver viscut l’amor, i haver-lo viscut sense brida, et dona un àngel protector per sempre.

Sense el coneixement de la música que ha brollat de la mateixa terra que trepitges, no hi pot haver creació innovadora

Una altra cosa que em crida l’atenció és que els personatges viuen en una realitat on el temps sembla haver estat abolit.

Em sembla que això és perquè aquest disc va molt a fons de la naturalesa espiritual de la persona, allà on s’acaben les certeses i topem amb el misteri, i allí el temps ja no té sentit. D’una forma o altra, això passa en totes les cançons, perquè totes parlen de sentiments, i de dubtes que són intemporals, però potser a “La veu de la muntanya” és on es veu més clar, perquè és una cançó que ens situa directament en un lloc que es troba més enllà dels límits del temps i de la vida.

De fet, tant “La veu de la muntanya” com “El mapa de la nit” tenen un to i un plantejament una mica diferent al de la resta de cançons.

Sí, perquè tant l’una com l’altra –també per això al disc van juntes– són com un epíleg de l’Apocalipsi i ens situen en el dia després de l’obertura del Setè Segell. Parlen d’una mateixa visió: la del caos que ha de venir i que jo crec que ja estem intuint o que ja estem començant a viure. El caos del fracàs de la civilització. 

Per què t’interessa la idea del caos?

Perquè darrere el caos hi ha una força invisible que l’home no pot controlar. Aquestes dues cançons parlen d’aquesta força –“el vent de Déu”, que deia Rimbaud. La humanitat no se’n pot desfer, i al llarg de la història només ha sabut dissimular-la creant un sistema basat en l’abús de poder, en el qual una part de la societat ha portat la infelicitat a la resta i ha impedit que es pogués construir una vida més interessant i una mica més agradable i sense diferències. Però sempre hi ha hagut èpoques en què el caos s’ha desfermat, per una guerra, un virus o el que fos. I ara estem punt de veure com es torna a desfermar. Alguna cosa s’està acabant, i malauradament s’està acabant perquè hem sigut una civilització catastròfica.

I què queda, després del caos?

Quan tot ha estat destruït, queda alguna cosa superior a nosaltres mateixos, que no té nom, i que ens porta de nou al principi del misteri. Aquí és on sorgeix la imatge de la veu de la muntanya, que ve a ser una consciència omnipotent i sense temps, amb la qual els personatges del disc estan connectats, i que representa la part transcendental i més elevada de la persona. 

Connectats, de quina manera?

Per exemple, a “Berlín” la veu es pregunta si “el que el cor diu puja als astres, / a les eternes galàxies”. És a dir, si aquests sentiments interiors, que tots tenim, arriben mai més enllà de nosaltres mateixos. Totes les cançons de La veu de la muntanya, d’una forma o altra, es plantegen aquest tipus de preguntes, però hi arriben per llocs diferents. Em sembla que és una pregunta que molta gent es fa: si tot el que vivim i sentim es perd o queda, d’alguna manera, en algun lloc. I no té res a veure amb la religió, sinó amb una certa idea de la espiritualitat.

Sembla com si en els personatges hi hagués l’esperança d’arribar a transcendir la realitat que els ha tocat viure.

Sí que hi és. En tots ells hi ha una mena de fons fatalista, que té a veure amb les experiències dures que la vida els ha portat, però, tot i així són personatges que viuen amb plena dignitat i extraient a la vida tota la bellesa, tot el coneixement i tots els plaers que poden. Fins i tot sabent que tenen les pitjors cartes de la baralla, i que el contrincant els farà trampes, opten per viure, i per viure a fons. Això, per a mi, és un acte de rebel·lia, però també de redempció, perquè, et porti on et porti aquesta actitud –i encara que et porti a patir més que ningú i a tindre més cicatrius que ningú– al final et dona una mena de santedat.

Santedad?

No en un sentit religiós, sinó en el d’arribar a entendre que haver viscut la vida i haver-ne obtingut una experiència intensa et dona una visió clara de qui ets tu, i de qui és l’enemic. I un cop tens aquesta visió clara, en certa manera has guanyat, perquè encara que continuïs confinat, has anat més enllà dels límits que la realitat t’imposava.

Em fas pensar en “Entre oliveres”, que sembla l’únic moment de pau del disc.

Sí, és la que destil·la més pau de totes perquè, precisament, és la que mostra el moment en què, després de l’experiència, s’ha arribat a un estat de redempció i alliberament, com una mena de nirvana. En aquest sentit, podríem dir que és una cançó que representa el guany dels personatges del disc, així com les altres més aviat representen la pèrdua. Però no deixa de ser una il·lusió, perquè arriba un moment en què el personatge entén que, tot i que hi està molt bé, en aquest paisatge quasi bucòlic de bancals i oliveres, se n’ha d’anar. Ha de tornar a jugar la partida.

Per acabar: quines diferències veus entre aquest disc i els anteriors?

Crec que, de tots els discos que he fet, aquest és el que intenta arribar més endins de les profunditats humanes. Com et deia abans, en aquestes profunditats hi ha un moment que xoques amb el misteri, i aquí és difícil extreure conclusions concretes, així que el que he intentat fer ha sigut explorar aquests espais, però sense pontificar res ni voler donar respostes definitives. Aquesta és una de les raons per les quals he fet servir un llenguatge més simbòlic que en altres discos, perquè els símbols et mantenen en un nivell d’interpretació més obert, i tinc clar que el meu paper és fer les cançons i cantar-les, i jo puc donar-ne la meva visió, però al final cadascú ha de poder viure el disc a la seva manera.