Roger Mas: “Faig cançons perquè necessito fer-me un món a mida”

Després d’un Parnàs dedicat als poetes (Martí i Pol, Vidal i Bonafont, Maragall…), Roger Mas torna amb un treball —Totes les flors (Satélite K)— on recupera íntegrament la figura del cantautor, l’autor absolut de lletres i músiques. Trobem el solsoní a l’Antiga Fàbrica d’Estrella Damm, on el Mercat de Música Viva de Vic ha organitzat una ronda d’entrevistes amb un grapat d’artistes de la imminent edició. Se’ns brinda el temps suficient per desgranar el nou disc i revisar una carrera que enguany arriba als 25 anys. Abans de començar, Mas demana alliberar-se de la màscara: “No m’hi he acostumat”.

Gerard E. Mur: La publicació de Totes les flors coincideix amb la celebració dels vint-i-cinc anys de carrera. És un disc plenament celebratori o has preferit fer un treball més lliure, que no sigui una síntesi estricta de la teva trajectòria?

Roger Mas: Jo diria que el disc sí que té l’esperit de celebrar tots aquests anys. L’últim treball era de poemes musicats, que era una cosa que tenia moltes ganes de fer, que em picava fer-la, però per celebrar els vint-i-cinc anys era important tornar a fer un disc de cantautor, amb lletres pròpies. Aquest és l’onzè treball que publico i, a excepció de Les cançons tel·lúriques, dues o tres cançons d’Irredempt i el Parnàs, tota la resta de discos contenen lletres i músiques meves. És com si d’alguna manera la creació pròpia fos més important. Suposo que ara també ho sento així perquè feia deu anys que tenia ganes de dir algunes coses que no gosava compartir; no trobava la manera de dir-les d’una manera que sí que les volgués compartir. I també és un disc de celebració perquè s’hi vincula la pandèmia, els moments de dificultat que hem passat. Necessitava molt fer un disc fresc, un disc alegre, amb cançons curtes. Fer un disc que no renunciés al meu llenguatge, a la meva poètica, però on les lletres no fossin necessàriament hermètiques. Un treball més directe que, a la vegada, em representés. Podríem dir que he fet la quadratura al cercle. Estic molt content del resultat. He treballat molt les lletres. He treballat molt amb els músics. He acabat fent el que buscava i això no sempre passa.

Quines són aquestes coses que volies dir i no tenien la forma idònia per ser compartides?

S’ha d’escoltar el disc i anar-ho veient, anar-ho trobant. De vegades necessites compartir les sensacions, certes emocions, sense la necessitat de donar la carn, la cosa concreta, de dir el perquè. De vegades no cal. No cal entrar en detalls per compartir aquestes coses. Busco, més aviat, compartir l’emoció amb el públic. A l’escenari, quan cantes una cançó que has escrit pensant en una cosa, però la lletra en diu una altra, l’emoció es comparteix i el reconfort arriba igual.

Enyoraves publicar lletres teves?

Sí. Pensa que dels deu últims anys el disc que conté més lletres meves és A la casa d’enlloc, publicat el 2010. Allà tot eren lletres meves; les millors, per a mi. Després va venir el disc que vaig gravar amb la Cobla Sant Jordi, que en tenia alguna de nova, però en general tot eren versions o reversions pròpies. A Irredempt hi ha algun poema musicat, però també repescava cançons antigues, poques eren noves. I a Parnàs tot eren poemes musicats. Necessitava un ara i aquí clar i directe com aquest disc.

“Necessitava molt fer un disc fresc, un disc alegre, amb cançons curtes. Fer un disc que no renunciés al meu llenguatge, a la meva poètica, però on les lletres no fossin necessàriament hermètiques. Un treball més directe que, a la vegada, em representés. Podríem dir que he fet la quadratura al cercle”

Veig que reconeixes les lletres d’A la casa d’enlloc com les millors. Seria el teu treball més satisfactori?

Pel que fa a les lletres, jo diria que, fins ara, sí. En un aspecte més general, aquest —el nou— és el millor disc des de Les cançons tel·lúriques.

Deixant de banda, però, el nou treball, que tractarem més endavant, dius que les lletres més rodones estan a A la casa d’enlloc.

Sí, i crec que va ser un disc injustament tractat. L’estat d’ànim amb què fas les entrevistes afecta molt la recepció que té el disc per part del públic. Com deia, pel que fa a cançons i lletres, és el disc del qual n’estic més orgullós, si no comptem aquest últim. Amb la producció, però, no vaig quedar del tot satisfet. Va quedar una producció un pèl agressiva. Alguna cançó va quedar amb uns tempos massa ràpids. Detalls que no et satisfan i que de vegades no pots evitar compartir quan fas moltes entrevistes. Acabes compartint determinades observacions i la gent s’emporta aquella sensació. En directe, però, és un disc que toco molt. En recupero les cançons sovint. És el disc, per exemple, on hi ha inclòs El calavera, que potser és un dels temes que millor ha funcionat de la meva discografia. I no seria precisament el més feliç d’aquell disc.

Després de vint-i-cinc anys de carrera, en quin estat d’ànim treballa avui Roger Mas? La confiança ja és inalterable? On queden els dubtes?

Aquest és un disc de retrobada amb un mateix. És un disc que està fet després d’haver acabat de genollons plegant els propis trossos i tornant a muntar el puzle. Ve d’una època de pèrdua de confiança. De pèrdua d’ànims i forces. Tot és cíclic a la vida. Tot va i tot ve. Diuen que hi ha un temps per plorar i un temps per riure i aquest és un disc de retrobament total. És un disc optimista. He trobat totes les peces del puzle i l’he tornat a muntar. Fins que es torni a desfer.

L’escriptura del disc és recent?

Sí, la majoria de les lletres són molt recents, des de Parnàs cap aquí. Hi ha alguna cosa repescada de més enrere, però tot és molt recent, sobretot l’empenta final, que és el que li dona color i caràcter al disc.

Les flors del somni (1997) és la casella d’inici. Què en recordes d’aquell començament? Què és el primer que et passa pel cap?

Un cert atreviment, de vegades. Hi havia una frescor. Una frescor que ara, en aquest nou disc, he rebuscat. I l’he hagut d’anar a buscar molt endins. Amb el temps vas afinant l’ofici, cada vegada en saps més, però la frescor recula.

Roger Mas s’havia encarcarat?

Sí, segurament. Això ja ho deia Cela; el que es guanya en ofici es perd en frescor. I crec que al principi hi havia molt poc ofici, naturalment, però a la vegada hi havia una frescor una mica desvergonyida. Una frescor que de vegades he trobat a faltar. Ara, però, ja no la trobo a faltar gens.

Celebres un quart de segle als escenaris, penses sovint en l’envelliment artístic i personal?

Sempre. Sempre miro enllà. M’imagino que aquesta és una feina que es fa fins que físicament pots defensar-la. No li sabria veure un final. La necessito per viure.

“El miracle de l’art és aquest joc amb la pròpia percepció, amb els sentits i amb les sensacions per poder recrear un món propi. Des de jovenet que faig cançons i les faig perquè necessito fer-me un món a mida”

Així, vindran vint-i-cinc anys més?

Sí, vint-i-cinc més segur que sí. Amb vint-i-cinc anys més en tindré setanta-un. Jo m’emplaço a arribar-hi. El problema és que gaires més no. Serien ja a empentes i rodolons. El Quico, però, toca el blues i està a punt de fer-ne vuitanta. Podria dir que estic a l’equador de la carrera.

La carrera ja està en un estat clar de maduresa. En aquest punt, quin és el marge de creixement o de millora?

Penso que aquest és un camí que no s’acaba mai. Vas aprenent, vas afinant. I millores. L’error t’acompanya sempre. De fet, la imprecisió, el no acabar d’arribar-hi, és el que fa que et llevis cada matí. El teu treball, però, t’ha de ser sempre satisfactori. Mirés de fer un disc que pugui assolir la perfecció. Si tan malament ho fessis, probablement no et tornaries a aixecar. Has d’estar satisfet amb el que fas i jo ho estic. Sempre hi ha d’haver, però, alguna cosa que vulguis provar o matisar al següent treball. Això és el que m’agrada.

Hem dit que és un disc amb esperit de celebració, però no hi acabo de trobar un fil conductor clar, unificador. L’hauríem de detectar?

És, més aviat, un disc de cançons independents. Cançons curtes. És un disc pensat per ser tocat en directe de principi a final. Les harmonies s’encadenen d’una manera pensada. Les lletres d’alguna cançó entren dins de la següent peça. Hi ha alguns temes que es repeteixen, com ara la precisió de la Ruscalleda i en Bobet. I hi ha també referències a altres discos. El piano de Totes les flors, per exemple, fa la mateixa melodia que el final de Les cançons tel·lúriques. M’agraden molt aquests jocs. M’estimula estar jugant un llenguatge. De fet, aquest disc funciona com un catàleg de Roger Mas. Durant el disc es produeix un viatge per tipus de cançons que abans ja han estat en algun altre treball.

Taumatúrgia és l’entrada al catàleg. Els miracles units a Ungaretti. Una veu recita la brevíssima Mattina del poeta.

És el poema preferit de la meva dona i de fet és ella qui el recita. És un poema brutal que són dues, tres paraules. Ungaretti el va escriure de molt jovenet a la guerra, quan sortia el sol pel Mar Adriàtic. I és una mica la sensació que busco quan composo i toco la guitarra. Aquesta cosa de la connexió. El miracle de l’art és aquest joc amb la pròpia percepció, amb els sentits i amb les sensacions per poder recrear un món propi. Des de jovenet que faig cançons i les faig perquè necessito fer-me un món a mida. Com una habitació de jugar on el món sigui com jo vull i no com me l’he trobat. Que tot sigui més senzill. La ficció i l’art són una reducció del món. És com agafar el cotxe de la vida real i convertir-lo en una miniatura, en una joguina que pots controlar millor i que no es fa malbé si l’estavelles. En aquest vers hi veig una mica aquest joc, aquest entrenament.

Totes les flors és la cançó que dona títol al disc. Podem interpretar-ho com una referència a les flors de la teva trajectòria?

Sí, es pot veure així. El primer disc es deia Les flors del somni i el grup amb qui vaig tocar Les flors del somni i El camí de les serps i els llangardaixos era Les Flors. Les flors són recurrents, sí. La cançó i el títol són una manera de celebrar els vint-i-cinc anys, una manera de tancar aquest període. Tenia aquest sentit, aquesta lògica.

El single de presentació del disc ha estat Amb la polla i amb l’ou, una rumba cubana dedicada a Carme Ruscalleda. Què lliga Roger Mas amb la xef?

Quan vaig fer el disc amb la Cobla Sant Jordi, el Perejaume va fer el disseny del disc i la galeta des de Sant Pol. Va pensar en un disc de fang llaurat i va crear físicament el disseny del disc. Després vam fer un documental —El dolor de la bellesa— en què parlàvem d’això, de l’exercici que fèiem amb la Cobla Sant Jordi, que era disparar-se a l’infinit des de les arrels de la tradició. Aquest era el joc i en Perejaume ho va representar amb un disc de fang. Per volar, per anar cap a algun lloc, cal sortir des d’algun lloc. Has de ser tu alguna cosa per després poder ser una cosa que aprèn, veu o comparteix. I aquí entra en joc la Carme, que va incloure a la carta del Sant Pau de Sant Pol i el Sant Pau de Tòquio el plat ‘Roger Mas i la Cobla Sant Jordi’, una reproducció comestible del disc d’en Perejaume. A la terra de fang llaurada ella hi afegia un hortet amb microverdures. Era una cosa estupenda. Això va ser durant el 2012. Uns anys més tard vaig tenir una trobada amb la Carme i durant la conversa vaig aprofitar per dedicar-li una cançó. Una cançó que, finalment, ha acabat aquí.

“Sempre es diu que és el poder que dona pa i circ al poble perquè aquest s’adormi, però jo tinc la sensació que és el poble que vol pa i circ. El poble prefereix pa i circ abans que la revolució”

Una peça dedicada a una xef i un tema (Des del pont de la ciència) dedicat al Raül Bobet, enòleg i químic. El menjar i el vi. La gastronomia entraria en la categoria d’art? Quina relació mantens amb la cuina?

M’agrada molt menjar i beure i considero que sí, que són dos artistes, per això els incloc. El Raül fa una cosa que m’agrada moltíssim. Ell és químic i la base del seu treball és essencialment científica. La ciència és allò que es pot demostrar, allò que passa quan les coses es repeteixen dues vegades i produeixen el mateix resultat. Però la realitat i la vida sempre contenen una part de misteri. Sempre hi ha alguna cosa que s’escapa a la ciència. El Raül ha muntat un celler en una antiga possessió dels templers. Allà van cavar-hi uns cubs per fer-hi vi a la roca viva a la muntanya, a 1.200 metres. Dins d’una tina industrial pots controlar el procés químic, però en una tina que està dins la muntanya la cosa ja canvia. El Raül, doncs, fa parts del procés del vi tal com el feien al segle XIII. M’agrada aquesta combinació de química i misteri. Podem portar la ciència fins allà on ens permet, però després toca jugar. El sentit del títol de la cançó és aquest; en Raül fa pònting aferrat al pont de la ciència i suca el cap al misteri.

A Si us blau cantes el següent: «Jo et dic que veig pols, misèria i ganes de plorar. / L’ambient és demencial com si tot déu hagués perdut el nord». Ets tu qui s’expressa? És un pensament actual, viu?

Aquest tema és un blues i és la cançó que té les arrels més antigues del disc. Tot el disc és de creació recent, però les arrels d’aquest blues les hem d’anar a buscar a la residència d’estudiants de l’època universitària. He anat treballant el tema durant tots aquests anys, gairebé trenta. I ha acabat així. Si us blau vol ser una paròdia del blues, d’aquest tipus de cançó que serveix per plànyer-se i queixar-se. L’he intentat portar a l’absurd perquè aquest plany acabi fent riure. No sé si me n’he sortit.

Mort, qui t’ha mort? és una de les cançons més hermètiques del disc. D’on surt?

Està inspirada en un ritual tradicional andorrà. Un ritual que es dona durant els aixecaments de cadàvers. Jo hi he volgut afegir un joc de compassos. Un joc musical amb compassos difícils i divertits. I la cançó té aquesta cosa de crítica social del pa i del circ. Sempre es diu que és el poder que dona pa i circ al poble perquè aquest s’adormi, però jo tinc la sensació que és el poble que vol pa i circ. El poble prefereix pa i circ abans que la revolució. En busca més que no pas li ofereix el mateix poder. Amb la cançó intento fer aquesta crítica, però d’una manera una mica còmica.

Al tema final —Le chansonnier miraculeux— en Quico Pi de la Serra hi toca la guitarra i hi diu uns versos molt breus. Quina explicació té la seva presència?

Jo no sé parlar bé francès, no se m’entén. Tenia ganes, però, d’acabar dient que el cantautor et toca i la cançó et cura. Això està inspirant en Lluís XIV, que, diuen, feia miracles. La gent feia cua perquè el Rei Sol els toques i ell els deia «el rei et toca, Déu et cura». Això ho adapto i dic que «le chansonnier te touche, la chanson te guérit». Inicialment, en Quico només tocava la guitarra en aquesta cançó, però en escoltar com deia jo els versos no em va entendre, se’n va en fotre, i li vaig proposar que els digués ell. Així estem segurs que són ben dits, ben pronunciats. També em fa il·lusió que ell tanqui el disc. Sense aquest canvi final, ell hi hagués col·laborat, però no se li hauria sentit la veu.

Musicalment, potser és el teu disc més divers. Una rumba cubana, un blues…

Sí, pot ser sí. Com deia, és una mica com un inventari que passa per totes les meves etapes. Taumatúrgia i Le chansonnier miraculeux podrien entrar a Les cançons tel·lúriques. Totes les flors s’acostaria més al primer i al segon disc. Tu vols àngels xisclant seria la cançó més Roger Mas de totes, per aquesta tonalitat menor i aquesta gravetat en la lletra. Amb la polla i amb l’ou i Des del pont de la ciència tenen la simpatia d’El dolor de la bellesa o de l’Oda a Francesc Pujols, coses que en directe es veuen molt, però que en el disc no hi són tan presents. Mort, qui t’ha mort? tornaria a enllaçar amb ‘les tel·lúriques’. Si us blau és aquest blues que ha estat trenta anys esperant per sortir i potser en algun disc anterior hi havia alguna cosa semblant…

“Hi ha discos més introvertits i paissatgístics i discos que van més a la cançó. Discos que es miren el públic i discos que són una experiència. Aquest, clarament, mira el públic. Necessito anar fent aquest equilibri. Cap de les dues coses m’omple totalment”

Anem acabant. El 2018, l’Agus Izquierdo t’entrevistava amb motiu de la publicació de Parnàs. Aleshores et definies com un «catòlic-marià-no cristià». Seguim aquí?

Sí, seguim aquí. Seguim com un liberal-anarco-carlí. Seguim amb aquestes contradiccions. I seguim fent-nos un món a mida, agafant de cada trosset el que més ens abelleix.

Com valora un «catòlic-marià-no cristià» solsoní el Cas Novell? O prefereix no pronunciar-se?

No em pronuncio.

És un escenari de pa i circ. Allò que deies, no? El poble inflama el relat. El silenci d’ell és absolut, eixordador.

[Silenci].

No t’hi fiques, doncs.

No, no m’hi fico.

Finalment, tornant a un pla més general, quins passos et planteges després de Totes les flors? Cap on es dirigeix la carrera de Roger Mas?

Vull seguir passant-m’ho bé. El 2024 em faria gràcia repetir l’experiència de la Cobla Sant Jordi. Ara estic preparant un disc que serà més conceptual que aquest. Més impressionista. Ja veurem com arriba al final del projecte, però el tinc bastant embastat. Totes les flors és un disc més pop, més lleuger; el següent serà una cosa més ambiental, més atmosfèrica. Hi ha discos més introvertits i paissatgístics i discos que van més a la cançó. Discos que es miren el públic i discos que són una experiència. Aquest, clarament, mira el públic. Necessito anar fent aquest equilibri. Cap de les dues coses m’omple totalment. Com deia Aristòtil, necessito anar vibrant harmònicament.