Ricky Gil, elèctric, poètic i tempestuós

Complir més de trenta anys al negoci musical d’aquest país (i no desistir) és prova d’un caràcter forjat d’obstinació i gosadia. D’inconsciència, també. I d’un amor incondicional per la música. Ricky Gil ha assolit un punt en què no té res per demostrar perquè ja ho ha fet tot. Ser un fenomen juvenil (si es pot anomenar d’aquesta manera) amb son germà Albert quan va muntar Brighton 64 als anys vuitanta, intentar l’aventura del rock català de finals dels vuitanta amb Matamala, el pop rock anglès amb Top Models a principis del 2000, fer un disc dels que s’anomenen conceptual amb lletres de l’escriptor Carlos Zanón. Fins i tot, com a traductor, traduir la celebrada No diguis res de Patrick Radden Keefe (Edicions del Periscopi, 2020), a més de ser el germà de l’actriu Ariadna Gil i fill de l’advocat August Gil Matamala, referent de l’activista David Fernàndez.

Però res d’ara té a veure amb això d’abans. Recorda l’experiència amb top models, fora de la cotilla de Brighton 64, però als antípodes estilístics d’aquell pop rock furibund de llavors, malgrat que el projecte ja deixava anar alguna alenada d’aquest disc d’ara. Desig i coneixement han dut Gil al canadenc Neil Young i al seu rock de camp, fins a clonar l’estructura de “Rust never sleep” (1979), el disc amb el qual Young es va tallar els cabells, reconeixent l’oxidació musical que l’obligava a reinventar-se. Perquè comença i acaba amb una mateixa cançó: “Dues obres mestres” com Young amb “My, my, hey, hey”. Tot i la comparació, el reprise l’han fet servir altres i funciona com un recurs literari per encetar i tancar l’obra i fer-la rodona.

“Si quan escric aquestes paraules, no semblo gaire original, no hi ha motiu per a dissimular-les, tinc la resposta al meu davant”, avisa, irònic, Gil a veu, guitarra i harmònica, perquè ningú no es confongui. Aquí no hi tenim Salinas ni Laredo, tenim la Plana i La Garriga i a la Joana Serrat quan engega “En una altra vida”, per a endinsar-nos al moll del disc, elèctric, poètic i tempestuós. Puja la intensitat i es disparen els sentits d’aquells qui frueixen d’un rock transportat a punta de compàs. La banda (no són Crazy Horse!, són els vilanovins Biscuit!) condueix Gil fins a nosaltres: “He creuat tantes mirades, he gastat tantes paraules, he abraçat tantes espatlles (…) he pensat en els meus pares, he captat el seu missatge, potser encara hi ha esperança”, canta, clarivident, sense amagar res, com la bandera d’aquest disc.

A Gil no se li talla l’aire, ni necessita repetir-se, ni creu que ha de treure un disc cada any per poder sortir de gira. Ja ha passat per aquí. Tampoc necessita demagògia per a la reivindicació de “Encaixes amb la descripció”, perquè l’oient faci la feina d’interpretar. Cops de porra, injustícia i indefensió (¿encaixes amb la descripció?), i The Who per reblar els orígens. Amb “Ungüent de serp”, Gil relaxa les formes a veu, piano i orgue. A “Insubmissió”, adapta Víctor Català, “no vull que em segresteu el pensament, dintre de fets o fórmules pactades”, poema de 1947 que el músic actualitza sense manies amb un joc intens de guitarres.

Fins al final, amb el reprise inclòs de la primera cançó, el disc es mou dins d’una lògica –la de l’art i el repertori d’altres èpoques, la del vinil, bàsicament–, que Gil utilitza per experiència. No li fa falta més. Ni impostar, ni fer-se l’ocurrent per vendre uns quants discos més. Parlen les cançons, “l’autèntica prova d’allò que sempre he estat buscant, d’una lluita sense treva”, canta a “Tempesta nocturna”. De la primera a l’última, Gil no ens vol fer passar per estiu la seva tardor, amb aquests tons cremats que deixa la calor després de escarxofar-ho tot, i tot crepita i té aquella olor que només desprèn el camp.