Meritxell Neddermann, creació catalana a Nova York

Música lliure, esponja vibrant i permeable a les influències rítmiques, harmòniques, sonores. Música nova que es sorprèn a si mateixa en ser sentida, executada. I darrere, un i múltiples individus comunicants, que teixeixen la complexa xarxa social a la qual estem pràcticament tots abocats. I la música continua sonant, dibuixa la tradició popular, explica la memòria, il·lustra les passions més bàsiques, traça un pont al més enllà i el fa, sovint, una mica més proper, una mica més comprensible.

En aquest complex entramat social i humà, materialitzat en la metròpolis contemporània, on hi batallen la justícia i la discòrdia, la música s’escorre per les cantonades, ara audible provinent d’una finestra mal tancada, o com una batzegada càlida del metro reapareix de cop a les nostres orelles, desenfrenada des de l’aparell electrònic de qualsevol transeünt, des de l’obertura de qualsevol vehicle, des d’una plaça llunyana d’on arriba el vent. Però és, alhora, dins d’aquests nius de densitat humana, d’humitats artificials, des d’on apareixen i prenen forma les noves, fugaces, contemporànies, imprescindibles, contràries, contradictòries, sinceres tendències musicals.

No cal submergir-nos en el cinema independent o en les novel·les realistes per trobar un exemple d’aquell individu que, empès per la seva passió i irrefrenable voluntat d’aprendre, s’endinsa en un d’aquests cabdells compactes d’humanitat per posar fil, precisament, als seus projectes, tot desfilant en les seves passions. Per ser una mica més concret, voldria posar-ne un exemple tot aprofitant l’avinentesa per donar un impuls merescut a aquesta, i tantes d’altres artistes i músics que fan camí a l’estranger, que filen i desfilen dins aquests grans nuclis poblacionals.

Em refereixo a Meritxell Nedermann. El seu cognom ens podria confondre, d’origen alemany i de cert renom a Catalunya després de la merescuda irrupció en el món de la cançó per part de la seva germana, Judit Neddermann. La vilassarenca Meritxell Neddermann va fer vol a l’estranger després d’una Menció d’Honor en piano clàssic al Conservatori del Bruc i d’uns anys d’estudi a l’ESMUC. Una beca l’introduïa l’any 2010 a la Berklee School of Music, on hi estudiaria amb mestres com Joanne Brackeen, Tia Fuller o el tecladista de Whitney Houston, Jetro da Silva. Berklee era el trampolí que la llançava encara més enllà, compartint escenari amb Valerie Simpson i realitzant gira amb l’artista internacional Damaris i amb el Mario Castro Quintet per diversos països a més de la seva presència a escenaris com el Teatre de les Nacions Unides, el Great American Music Hall de San Francisco o el Rockwood Music Hall de Nova York. A tota aquesta activitat cal sumar-hi encara els diversos arranjaments que ha fet per Dilemastronauta, High Def o Cocoa Jackson Lane a més de la col·laboració amb músics com la cantant Gabrielle Walter-Clay.

I així la música de M. Neddermann s’escola per diverses sales i locals novayorquins, sorprenent-se diàriament, acompanyant les converses d’aquest múltiples individus que es deixen veure pels locals de creació nocturna, traçant un pont entre estils i cultures, ja que la seva és una música heterogènia i de múltiples influències com el soul, el funk, la cançó i els elements folklòrics. La metròpolis americana s’ha convertit aquest cap de setmana en l’escenari privilegiat on Meritxell Neddermann hi ha desenvolupat i ha presentat el seu primer projecte propi del qual en traurà posteriorment un EP.

Ahir dissabte 13 de juny al reconegut Whynot Jazz Room de Nova York la originalitat i el potencial de Meritxell Neddermann prenia forma per seguir sonant, seguir creixent i seguir escolant-se dins aquest niu de densitat humana, ple d’idees, ple de colors i de propostes.

I, algun dia, quan els artistes tornin a casa els obrirem la porta i els donarem la benvinguda, dissimulant el silenci perllongat durant la seva absència i fent mostres enèrgiques d’agraïment i de respecte. Però, mentrestant, tot continuarà igual, la cultura il·lustrada arraconada a un carreró sense sortida, el sistema impositiu mossegant ferotge tot atreviment artístic i la creació vista com una rara avis o un luxe restringit a l’entreteniment. I la música escolant-se per les cantonades, ara audible provinent d’una finestra mal tancada o des d’una plaça o ciutat llunyana d’on arriba el vent.