L’amor valent, delicatessen poètica

El passat 20 de juny, a la llibreria Drac màgic de Palma, va tenir lloc la presentació del llibre Poema de l’amor valent (Rúbrica Editorial) de l’escriptor Adrià Sàbat Galceran. La presentació va anar a càrrec del Dr Nicolau Dols. El professor, a més de valorar l’obra, fa una crítica de l’edició de poesia en l’actualitat. A continuació reproduïm la seva intervenció.

Gràcies per haver-me convidat i gràcies sobretot per haver-me permès gaudir d’aquest llibre a fragments abans que sortís, de poder anar veient com en feies l’edició, de deixar-me veure aquests agosaraments ortogràfics, que al cap i a la fi són divertits, i són uns trencaments que només els pot fer una persona que sap llengua. Perquè per ignorància no pecam, pecam a consciència. I això està molt bé. Quan un domina perfectament la llengua i vol introduir canvis, els fa ben conscient. I és el cas que, tant en aquesta llibre com en llibres anteriors, des del segon com ha mostrat ell, hi ha allò que els clàssics en deien una protestació. En es principi, diu —un avís—, ei, faré això. Ja està. Ha definit el seu llenguatge i ha pres unes decisions que a ell li van bé. I que en part també reflecteixen una voluntat de fer-se enfora de determinades regles, que són més encarcaradores que realment ajudes per a la creació. I aquesta tendència va més enllà. Ara, m’ha agradat molt parlar amb ell perquè així mateix feia temps que més que relació de xarxa no en teníem. Sí que hi va haver un temps que òbviament teníem aquella relació de classe… I deixeu-me dir que estic molt orgullós que en aquesta capsa dels quatre primers llibres hi surti una camiseta verda. No en parlem, ja està bé. Però damunt la camiseta verda hi ha una transcripció fonètica. I jo m’he fet divisa d’un vers de Marià Villangómez que diu Ens acull una pàtria que sols es pronuncia. Certament, la meva pàtria és la fonologia, i estic molt orgullós que ell hagi posat aquí una transcripció fonètica. No tothom la posaria, i no tothom la sabria posar, i aquesta està molt bé.

Bé, aquesta manera de dominar la llengua, que li permet fer-se enfora de la regla coneguda —i diu per què ho fa, això està molt bé—, també és aplicable en el seu coneixement de l’ofici, de la matèria. Hem viscut una època, vivim una època, ara faré un sermó una mica carca, vivim una època en què desgraciadament ens han mort un gènere i ens l’han substituït per un altre. La poesia no és una col·lecció de pensaments profunds que un té quan s’aixeca al dematí i els escriu en una espècie de prosa retallada i els deixa apuntats allà. Això no serveix per res. Allò que diuen sempre les poesies americanes, quan un professor corregeix uns versos o corregeix un text, dir: “s’ha de veure la teva personalitat, ha de ser més sincer”. Perdona? No m’interessa gens la teva sinceritat. No m’interessa el que tu sents. Jo com a lector parl ara. No m’interessa el que tu sents, m’interessa el que tu ets capaç de provocar-me, a mi, els sentiments que tu ets capaç de provocar-me, i això requereix intel·ligència. Mem, enamoraments i desenamoraments aquí ningú ens n’ha d’ensenyar, perquè qui més qui manco va ferit d’ala, no? Però això és extensiu al cent per cent de la humanitat que tengui més de 15 anys. O sigui, que deixa-ho córrer. Ningú ens farà un contingut original, però sí que es pot presentar d’una manera que sigui hàbil i d’una manera que creï bellesa. Això ja és un altre tema. Això és ofici. Això és tècnica. Això és saber-ho fer. I requereix dos grans coneixements, dues virtuts: una, haver llegit molt, és el cas —ell ja m’ha trepitjat, ja ha parlat d’Ausiàs Marc, ja ha parlat de Marçal, ja ha parlat d’Espriu, ja ha parlat de Salvat-Papasseit, ja em queden molt poques coses més per dir, com ho ha dit—. Això per un costat. I per l’altre, dominar amb precisió la tècnica. Com escriure perquè un poema sigui un poema. Un poema només és un poema quan compleix una condició. Hi ha una única condició perquè un poema sigui un poema —i estic molt cansat de veure que això en general no es fa— i és que sigui estrictament memorable. Memorable no vol dir gloriós, memorable vol dir que tengui alguna cosa que permeti recordar no allò que diu, sinó la forma com ho diu. I això n’hi ha que ho fan molt bé, i ho aconsegueixen amb paral·lelismes sintàctics, n’hi ha que ho fan molt bé i ho aconsegueixen amb unes metàfores brillantíssimes, i n’hi ha que ho fan molt bé i ho aconsegueixen amb un recurs —que és un recurs tradicional— que és el ritme. Però això, així com exigim a un músic que sàpiga harmonia, per exemple, i que tengui tècnica —dic: jo no em posaré a fer música, som un analfabet musical—, a un arquitecte també li demanam que sàpiga fer càlcul d’estructures, perquè si no anam malament. Ara, avui en dia, per desgràcia, n’hi ha que s’aixequen poetes; al dematí, i ja està. Però aquest no és el cas de n’Adrià, perquè n’Adrià en sap, i parteix d’un coneixement sòlid de com fer poesia. Quin és el perill d’això? Aplicar aquests coneixements d’una manera repetitiva, de tal manera que et quedi una cosa que siguin regles una rere l’altra. Però igual que fa ell amb l’ortografia i amb la normativa de la llengua, és capaç de fer-ne un ús crític, d’agafar la tècnica i fer de la tècnica allò que ell vol fer. Però els poemes quadren. Ara jo en llegiré un. Per exemple, aquest que se titula “Primer retret”.

PRIMER RETRET

Vens, i te’n vas, i t’ho endús tot de mi;

no sé deixar de voler més de tu,

i les paraules no em consolen prou,

i tinc gravat am foc l’amor que creix

tot sol en un racó callat del cor,

sense saber si farà sol o si plourà,

mentre et pentines els cabells —sí, és clar—

i em dius adeu, no et puc prometre res,

i jo ho entenc, i em faig el fort, mentre recaic

en el confort irreparable del record

i l’esperança d’un nosaltres que em confon.

«I l’esperança d’un nosaltres que em confon.» Qualsevol es capaç de veure en aquest poema de dalt a baix una combinació de ritmes binaris i ternaris molt intel·ligent, molt ben feta, que fa que determinades parts del vers tenguin més importància que altres, i que tot plegat, si el llegeixes de dalt a baix, sigui certament musical, que és un afegit. Dos consells per llegir aquest llibre, que ja dic que és un molt bon llibre de poesia. Dos consells: primer, s’ha de llegir per ordre, del primer al darrer, perquè —i aquesta és una gran virtut dels bons llibres de poesia— és un llibre que conta coses, que fa una història. No és un calaix de sastre. Quan llegeixes llibres de poemes que són calaixos de sastre, això que en diuen poemaris, que és una paraula horrorosa, pareix que t’han venut la poesia per quilos, o per grams. Diu: ara et vendrem tot això que no he sabut col·locar dins cap llibre; ara t’ho posaré tot junt aquí i t’ho quedes. Jo crec que això del llibre de poesia calaix de sastre és pot fer d’un autor que és un clàssic, que ja és mort, i que dius, bé, i ara li hem trobat tres dotzenes de poemes que no sabem d’on són i els traurem tots junts. Bé, molt bé, està molt bé. Però aquest és un llibre que no enganya, el Poema de l’amor valent és un llibre que et promet una cosa i te la dona. Per tant, primer consell: llegir aquesta història sencera da capo. I segon consell: llegir-lo en veu alta, aturant-se en el final de cada vers, i tornar a començar, perquè això marca el ritme. El vers està molt ben fet. Ell diu que és un vers que tendeix al decasíl·lab. No és estrictament així. És un vers que parteix del decasíl·lab. En general, tots els poemes solen començar amb un, dos, tres versos, que són perfectament regulars, tradicionals, decasíl·labs, alexandrins, i hi ha algun cas de poema en dodecasíl·lab sense cesura, que són els versos que es diuen d’art major, en català, que són els versos solemnes, i els versos que queden sempre bé, d’aquests versos vellutats de dir coses profundes. Però a partir d’aquest començament tradicional, on ell diu: d’on partim? (Sabeu allò de l’armadura, de les partitures?) Bé, partim d’aquí, i a partir d’aquí introduirem una sèrie de variacions, en els temes; i a partir d’aquí introduirem una sèrie de variacions, no només dels temes, sinó unes variacions rítmiques. I això ho fa bé, i es decanta d’això. Però tu dius, ep, aquest sap el que fa. I per a un lector de poesia amb experiència això dona molta confiança. Diu: aquest sap el que fa i m’està duent per camins nous. I aquesta és la manera de conjurar aquell perill que jo us deia de fer estructures repetitives que sempre sonen igual. Ell crea. Crea coses noves a partir de cançons conegudes. I això ho fa amb la llengua, ho fa amb el ritme, i ho fa amb els temes, perquè són temes, com ha dit ell, d’autors… Aquí diu «plena de seny», o «folla amor», i això és Ausiàs March, i veus moltes de coses d’aquest estil.

Jo he estat molt content de poder llegir aquest llibre, perquè darrerament estic molt desanimat. I ara parl com a lector de poesia. Estic molt cansat que m’estafin. Així no anam, no podem anar de cap manera. I quan jo veig gent com n’Adrià, que em satisfan, m’agrada molt. I, alerta: no és un poeta que comenci. Que aquí hi ha quatre llibres, i aquest és el cinquè. Té dos llibres inicials de tema amorós, té dos llibres, tercer i quart, d’allò que abans en dèiem poemes civils, i té aquest nou llibre que torna al tema amorós amb una gran maduresa d’escriptura. Però observau-lo, perquè es fa lluny de tot. Llengua, ritmes, tradició literària… Comença, i s’allunya. És un gran poeta de llibertat, i per això no entra en circuits literaris que li poguessin fer mal. N’Adrià Sàbat i la seva obra són delicatessen.

Adrià Sàbat Galceran és filòleg i autor dels llibres L’espera de l’igni torb (Rúbrica, 2005), El llarg saqueig (Rúbrica, 2018), Poemes d’emergència (Rúbrica, 2010, primera part; Rúbrica, 2014, segona part).

Nicolau Dols Salas és Doctor en Filologia Catalana (UIB, amb menció de doctorat europeu) i des del 2014 és membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans (Secció Filològica).