La vibra catalana

Algú que en sàpiga segurament us dirà que això del trap i la mal dita “música urbana” porta agonitzant des de ja fa un parell d’anys. Que tots els monstres que vam veure créixer el 2015, 2016 i 2017 ara són la ganyota paròdica de les grans produccions d’Universal o Sony España, deixant perdre definitivament aquella essència de carrer, “urbana”, que els feia ser màgia. El concepte era senzill. Una contracultura de caràcter específicament urbà, exportada directament dels carrers d’Atlanta, estretament emparentada amb la poesia bruta de sang de les dues costes nord-americanes. El mal del hip-hop és universal. Perquè, encara que en el nostre context les armes de foc ens seguiran semblant pur atrezzo cada cop que en Yung Beef s’hi retrati, si una cosa uneix les ciutats d’arreu, és el saber que la desesperació, contra l’asfalt, sempre acaba sent més dura que al camp. Aquestes bases rítmiques, fosques, hipnòtiques, unint l’agressivitat i la pica-baralla amb l’hedonisme més pur, aquestes bases de hip-hop i trap han servit durant els últims anys per resignificar l’underground d’Espanya en un moment on el punk ja tietejava i l’indie es feia massa car. No tothom té la pasta per anar de festival en festival a sentir cantar sobre l’amor d’estar per casa. Parlem d’auto-produccions, mixtapes fetes entre col·legues, versos escrits en una llibreta i el micròfon a l’habitació. Si no hi ha el producte, ells se’l creen. La sorpresa va explotar, i la fascinació encara aguanta. Però aquells primers anys no van ser només el boom de C. Tanganes, Zowis i Caydy Kains, sinó que van servir per demostrar una cosa: si hi ha un underground més underground que l’underground, és l’underground en català.

El català té flow. No m’ho invento, és un fet. Cada llengua i manera de parlar té en si mateixa un ritme, una música intrínseca que fa ballar tota frase com si fos un vers. És aquesta qualitat musical de les llengües el que va fer que a principis dels dos mil tots els nens anessin bojos per Eminem o Jay Z sense entendre res del que deien. Només per com sonaven, havien de molar. I suposo que és precisament per això que sovint posem límits a la nostra pròpia llengua. Un dels debats més cíclics de l’internet és la discussió de si el català serveix per això o per allò altre. Si serveix per estudiar ciències o per parlar de l’avortament. Si serveix per retratar la joventut o la precarietat. Si és de pagesos o de burgesos. Quan jo era petita, pensàvem que tot allò important, tot allò “guai”, havia de ser en castellà. Perquè el català es parlava al pati i a casa, sí, però a les pel·lícules, a la tele i en la música només sentíem el castellà. El ritme propi de les llengües constitueix un so que reconeixem com a identitat, allò que en diríem un tarannà. I la identitat d’allò guai, fins no fa gaire, era el castellà. Així és com es creen les narratives. Controlant què retrates i com ho fas. Perquè, si la identitat del carrer, de la força i l’agressivitat, és exclusivament en castellà, sempre que surtis de casa i vulguis projectar aquesta imatge, ho faràs parlant en castellà. Com qui s’enfunda una gorra o una samarreta del Wu Tang Clan.

El tarannà de les llengües s’instrumentalitza per reforçar narratives que les poden a arribar a anul·lar, com quan diem que el català és un parlar d’estar per casa i l’endemà sentenciem que té un so massa institucionalitzat per arribar a sentir-lo mai prou familiar; però aquest tarannà, un cop alliberat de les pròpies projeccions, pot brindar-nos una riquesa sonora plenament artística si és que la sabem aprofitar. La parla ha afectat la nostra manera de fer música, i les disputes sobre com ho fa han existit des de sempre. Durant els anys de creixement de l’òpera, per exemple, sorgeixen constants discussions respecte a la superioritat de l’obra cantada en italià, en francès o en alemany. Perquè, idioma i nacionalismes a part, el tarannà cantat de cada llengua afecta activament el caràcter estètic de l’obra final. Com si la llengua fos un caràcter. El mateix passa uns segles més tard amb els solos de jazz que, a través de la seva rítmica i manera d’accentuar, reflecteixen a la perfecció els sons de la parla pròpia de les comunitats afro-americanes. L’Aave, que en diuen. I on queda, així, el català? Realment sembla la llengua ideal pel costumisme romàntic dels Manel. No té la duresa del castellà central ni l’agressivitat d’un francès ben rapejat. Però té un lliscar dansaire que sense gaire esforç es torna un punyal d’ironia i fatxenderia. I això és precisament el que va fer triomfar la P.A.W.N. Gang als voltants del 2015, quan els sentíem cantar “i la teva meuca ve cap aquí i els meus nais van cap allà”.

Cal recordar que, sigui en català, castellà o italià, el gènere del hip-hop i el trap recrea sempre un so que ens és llunyà geogràficament i culturalment. És absurd dir que un trap en castellà és més veritable i que quan és en català es tracta d’impostura. Tot el que se surti d’Atlanta, on va néixer, són aproximacions, reinterpretacions i recreacions. I a partir d’aquí només depèn del que tu en facis. On segurament sí que difereixen l’estil el castellà del català és l’aproximació que fan a la llengua els seus representants més populars. Mentre artistes com Yung Beef s’han fet grans plasmant fil per randa la parla del carrer, sense floritures ni recarregaments, el trap en català ha optat per enriquir els seus versos combinant barbarismes amb el que sembla pura arqueologia lingüística, recuperant paraules que ja ningú fa servir, només per l’efecte estètic. Sempre, ironia i fatxenderia. Quan la Bad Gyal diu “quan jo entro a la pista flamisells al dit / la Gyal tot ho crema no deixa res buit” ho fa sabent que la paraula “flamisell” quadra a la perfecció amb el beat i la cantarella de dues semicorxeres, dues corxeres i negra del final de cada frase d’Indapanden, molt més que no pas “metxero”, que és allò que diríem parlant. I aquí rau l’equilibri que ens salvarà. Les batalles que el català perd al cinema i a la televisió les està guanyant cada dia en aquest tipus de música. La competitivitat artística i les ganes de fer el gallet amb els versos estan fent que els grups de l’escena catalana furguin dins la llengua d’una manera molt més efectiva que totes les disputes, debats i eternes discussions sobre si el català el maten els joves fent això o allò altre.

D’aquell boom de 2017 ja en fa uns quants anys i, amb l’escena espanyola sota el pesat focus del mainstream, sonant a grans festivals i emissores com Los 40 Principales, queda prou espai perquè reneixi un “underground urbà” en català, centrat a experimentar i crear com quan tot just començava a explotar el gènere. Tenim “Drip Galàctic”, l’últim tema de Flashy Ice Cream que és tota una oda a la generació K3, enllaçant rimes juganeres amb els referents que tots vam tenir de petits. Tenim les noies del Pecado Recs, fent música com qui juga a sortir de festa, per elles i sense donar explicacions a ningú més; tenim a en Lil Dami, mesclant català i castellà amb una tècnica que fa que ni te n’adonis; tenim els 31Fam, colant estrofes en català en temes de soft reggaetón com qui dispara una metralleta amb silenciador. I més que van pujant. Ara és la nostra oportunitat per seure i no molestar, deixar-los fer. Ni jutjar els nostres artistes per no parlar com tu ho faries, ni carregar-los amb tota la responsabilitat de la supervivència del català. Ser un país normal també és saber deixar l’espai suficient perquè les coses floreixin, sense la nostra aprovació o condemna, sense posar i treure pedestals a tort i a dret.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.