La paraula que dona alè

Aquest cap de setmana, al Penedès, ha finalitzat el Festival Eva, En Veu Alta, amb una altra participació de luxe i una gran oferta de propostes. Cesca Castellví n’ha escrit aquesta magnífica crònica, que podem llegir mentre esperem la segona onada del festival, que tindrà lloc entre el 30 de juny i el dos de juliol a Pradell (Priorat).

S’acosta el cap de setmana de cloenda del Festival Eva, que celebra, enguany, la tretzena edició a la seva terra nativa, el Penedès. Ja fa una setmana que dura, però sembla que no llangueix; la llengua és sempre plena, i EVA ens fa sentir, de cor, i no només d’orella, el vigor de les paraules.

Amb la comesa de transcendir el caràcter instrumental de la llengua (la paraula mou i commou), el festival fa que la quotidianitat del verb se’ns des-cobreixi amb tots els seus relleus, la seva ductilitat i la seva dimensió potencial, suggeridora, transformadora. Si el Tot és més gran que les parts, la paraula diu més que les seves lletres.  Aquest cap de setmana, em trobo amb persones que, agraïdes a la paraula que els dona alè —més que no pas a l’alè que els dona paraula— la faran aparèixer, ballar i bategar, però seguiran sense deixar-la dormir.

Divendres, Mercè Gost és l’homenatjada amb una obra que du el seu nom: Gost, la Mercè, i que Anna Subirana, Jordina Biosca i Sylvia Kuchinow han engendrat a partir de la llavor, d’espècie peculiar, que l’artista de Sant Sadurní d’Anoia sembrà en el gènere del teatre d’ombres, i que fertilitzà en terres internacionals.

Abans de començar, les artistes evoquen el record de la seva amiga Mercè —que morí ara fa dos anys—, i fan èmfasi en la seva voluntat d’atiar la flama artística que encengué la sadurninenca. Designen el seu treball com un post-Gost que es forja, això sí, des d’una perspectiva modesta i una distància prou cauta, car allò que feia la Mercè, apunta la Jordina, és inigualable.

L’acte, a més, deixa entreveure una franca gratitud i admiració per la tasca innovadora de Gost, i clama, amb to serè, l’imperatiu de difondre i reconèixer una obra la vàlua de la qual no ha rebut, encara, l’apreuament que li pertoca.

Biosca, amb la força de la narració, Kuchinow, des de la subtilesa de les ombres, i Subirana amb l’encís del cant i l’instrument, cusen una obra integral, una simbiosi exquisida d’estímuls que aconsegueix diluir oïda, vista i intel·lecte en el si d’una mateixa experiència estètica. I que, per això, encisa.

A partir de tres panells disposats en forma semicircular, Kuchinow projecta un seguit d’ombres amb objectes que la mateixa Gost feia servir en els seus espectacles, d’entre els quals destaquen els recipients de vidre de formes particulars. També les cançons que interpreta Subirana, en portuguès, català, francès i castellà, i els textos que Biosca escenifica i recita —com el fragment Els teixits de persones, de Gabriel Ferrater— havien arrelat a l’ànima de Gost.

Les tres dones se serveixen d’un relat taoista com a esquelet vertebrador de la seva obra, el qual lliga cada capítol amb una frase que la Mercè repetia contínuament: “No se sap mai”; i fins i tot reciten un poema seu.

L’acte acaba amb la interpretació d’Ella Fitzgerald al cel, personatge que les tres amigues comparen amb Gost. Com l’Ella, la Mercè era una dona potent a qui mai es reconegué prou la trajectòria.

La proximitat, que es manifesta, es respira i es viu, és un element clau d’aquest espectacle. “El món és un teixit de persones amb qui ens entenem millor o pitjor, i de persones que s’han entès amb les persones amb qui ens entenem. Allà on no arriben les vores d’aquest teixit de persones, cessa el món: o si es vol, el món cessa d’ésser nostre”, recita Biosca de Ferrater. Les artistes escenifiquen en un espai no gaire ampli, ben a prop nostre. Des de ben a la vora, ens transmeten l’estima sincera per la Mercè. I ens projecten ombres, notes i paraules amb el cor a la mà.

Sortim de l’espectacle convençuts, tal com entona una de les cançons que ens ofereixen, que La sombra ilumina.

Dissabte, Maria Arnal (veu) i Marcel Bagés (guitarra elèctrica) presenten, a St. Martí Sarroca, el seu primer àlbum. 48 Cerebros y 1 corazón es publicà aquest passat 21 d’abril i ja compta amb el Premi Ciutat de Barcelona de Música per l’EP Verbena.

Jordina Biosca, directora de l’EVA, els presenta: el Marcel és de poques paraules, diu. I té raó: durant el concert, la Maria, que canta, se’ns dirigeix, fa broma i revela, a l’inici de cada tema, la significança d’allò que cada cançó relata.

Abans de començar, la noia declara el propòsit original del duet: fer-nos arribar la música popular a través de cançons d’arrel tradicional, un estil que es perd i que cal, creuen ells, posar en valor. Una música, la seva, que pretén ajuntar les persones, fer lligam en una realitat que comença a deixar enrere la consciència col·lectiva.

La parella —explica— se serveix d’arxius i documentació històrica variada com a base i font d’inspiració a l’hora de crear cançons pròpies. I l’exemple per antonomàsia n’és el tema que bateja el disc, 48 cerebros y 1 corazón. La Maria ens explica que van compondre la cançó a partir d’una notícia que ella mateixa va llegir sobre les exhumacions de la Guerra Civil: en el desenterrament d’una fossa prop de Burgos, s’havien conservat 48 cervells i un cor. A partir d’aquest fet, el duet crea un tema que reivindica la memòria com a acció emancipadora, la fecunditat del record enfront d’allò que se’ns vol fer oblidar, de la sega cruenta de la desmemòria.

El ball del velatori, explica la Maria, també és una cançó tradicional, que ens parla a cau d’orella de la vida i de la mort. “És la nostra cançó més trista”, apunta la noia: quan moria un nen de set anys, se solia cantar una cançó durant una nit sencera, ritual que persistí fins als anys trenta del segle passat.

La parella ens obsequia amb altres temes, com Oda a la vida, d’Ovidi Montllor, o algunes cançons perfilades a partir de poemes, com La gent no s’adona del poder que té, de Joan Brossa, o No he desitjat mai cap cos com el teu, de Vicent Andrés Estellés, que la Maria qualifica de “la nostra cançó més sexi” .

Fins i tot, en un moment donat, divideixen el públic en dues seccions i ens conviden a cantar els cors d’una cançó d’Hèctor Arnau.

Cau la tarda. Des de l’Ermita de St. Joan de Lledó, sembla que el cel no s’acabi mai. La cantant ens anuncia l’última cançó, Tú que vienes a rondarme, i ens insta a seguir-la guaitant les primeres estrelles que despunten a l’horitzó, el qual ha anat prenent, sense adonar-nos-en, el to blau-marí del seu jersei.

Diumenge al matí, Màrius Serra es presenta al Local d’Avinyonet amb el propòsit de fer-nos “embarbussar les neurones”, en el si d’un acte que s’adreça al públic familiar.

Abans que res, aprofita per recitar-nos la Llegenda de St. Jordi en vers, publicada recentment a Estrella Polar, i que compta amb les il·lustracions de Cristina Losantos. En acabar, posa fil a l’agulla al concurs lingüístic que avui ens aplega.

En Màrius es passeja entre el públic amb el micròfon a la mà, donant veu a nens i grans posats a desxifrar els trencaclosques que ens proposa. I en té per donar i vendre, de tots els nivells, categories i colors: “Quina és la fruita més divertida? La pera!”, “Mobles d’Igualada. Taules!”, “I el fruit preferit dels lladres? El mango!”. Això de mangar, diu, sembla un barbarisme, oi? I no ho és, també, el fet de robar? A més, no ens incita a la cleptomania, aquesta botiga que es diu Mango? S’hi ven “roba”!

L’enigmista català, desimbolt, es dirigeix als espectadors amb una desimboltura que convida el públic a adreçar-se-li així, també. I entre endevinalla i endevinalla, arruixa rialles  a partir d’ocurrències, acudits i alguna anècdota personal.

La llengua, apunta abans d’acabar —i amb un to més reposat—, és un ésser viu amb qui podem jugar, de qui podem gaudir i a qui podem (i hauríem) d’estimar. Tota paraula és una mina insaciable els tresors de la qual mai cessem de descobrir del tot. I això, diu, fa que no envellim mai.

Sembla que La república dels contes també vol fer-nos rejovenir. En aquest espectacle, que es dirigeix al públic infantil des de Torrelavit, Jordi Font ens convida a endinsar-nos, durant una estona, en una terra que abans era un reialme, fins que “hi va haver alguns problemes amb reines, princeses i infantes”.

A La república dels contes, els somnis deixen de ser somnis. Els nens formen part de l’obra, són espectadors actius que, des de ben a prop dels personatges, hauran  insuflar-los ànims i ajudar-los a vèncer les vicissituds que se’ls presenten. Els diferents relats, que Font dramatitza amb l’ajuda de titelles, cos i ànima, s’encadenen i deriven, a l’última, en un final comú que reconcilia totes les històries i en fusiona llurs personatges.

Els espectacles d’EVA ens atansen a la puresa de la paraula, a l’essència viva dels mots, que s’animen, s’acaronen i es palesen en tots els seus angles, formes i dimensions.