Xavier Alern: «No compreu instruments robats»

Al final de l’entrevista, Xavier Alern, director de Baridà Music i creador del projecte Opus One, em va resseguir amb admiració el procés de creació de Tubular Bells de Mike Oldfield, un dels discos més importants de rock progressiu dels anys 70. «Ell el va començar a compondre amb 16 anys, als 18 ja tenia totes les demos fetes. Llavors, li van donar l’oportunitat d’enregistrar-lo, però només podia fer servir l’estudi les estones que quedava buit. Dormia en una habitació d’unes golfes d’allà mateix, quan podia enregistrar-lo, baixava ràpidament, el tècnic posava en marxa la cinta i ell tocava a la primera. Tot el disc està gravat a la primera presa. Ja no només parlem de virtuosisme, sinó de la quantitat d’idees musicals que s’hi troben. I això, amb 18 anys. És realment impressionant». El proper 28 de febrer seran al Coliseum de Barcelona, en el marc del BCN Guitar Festival, per a retre-li homenatge, en una gira que commemora els 50 anys de la publicació del disc.

Us definiu com una «orquestra d’instruments contemporanis». Em podries desenvolupar el concepte?

Aquí entrem en la delicada distinció entre el que són músiques que es coneixen com a urbanes i les músiques que tradicionalment s’han anomenat cultes. Quan parlem d’uns determinats autors o d’unes determinades èpoques, ens adonem que aquesta distinció no està gens clara. Si pensem, per exemple, en la música minimalista, o en allò que se’n deia rock progressiu o rock simfònic, veiem que són parcel·les que es trepitgen. Quan vaig pensar en interpretar Tubular bells, com a musicòleg, vaig abordar aquesta peça de la mateixa manera que ho faria amb la música antiga. Per tant, calia preguntar-se pel dispositiu que calia per interpretar-la amb el màxim de fidelitat a l’enregistrament de l’any 1973. Per això vaig elaborar una orquestra amb els instruments necessaris per tocar aquesta obra de música contemporània en directe.

Com a musicòleg, vaig abordar Tubular bells de la mateixa manera que ho faria amb la música antiga.

Quina importància té per a tu aquesta obra?

Jo vaig començar a interessar-me per la música de forma autodidacta quan era un preadolescent, però no m’hauria dedicat a la música si no m’hagués caigut a les mans aquest disc. Quan el vaig escoltar per primera vegada, Tubular Bells era un disc antic, feia deu anys que s’havia gravat. I, ostres, em va captivar. Llavors, vaig comprar altres discos de la primera època de Mike Oldfield i em vaig dir: «és possible fer aquesta música?». I aleshores em van deixar una guitarra, i la vaig començar a tocar, i al final em vaig fer músic. I quan veia que s’aproximava el cinquantenari, a mi em feia molta il·lusió de tornar-li, d’alguna manera, el favor.

Com va evolucionar aquesta idea inicial?

Vaig començar a contactar amb amics meus, amb antics companys de feina, companys del conservatori, fins i tot algun amic d’infantesa que és músic, i els hi vaig proposar. Primer no teníem una idea gaire ambiciosa, però llavors ho vaig proposar al Palau de la Música, i ho van acceptar, van agafar-lo per la seva programació. I vaig insistir que per la segona part del concert contractessin la Maggie Reilly. I a partir d’aquí la història va agafar una altra dimensió.

A més de Tubular Bells, també interpreteu una selecció de cançons de diferents àlbums. Com feu aquesta tria?

Només amb Tubular Bells quedava un concert cur, i vaig pensar que per acabar-ho de completar, podríem tocar algun dels seus èxits als anys 80, perquè en aquella època realment va ser molt famós. De fet, ell ha tingut diferents etapes de fama. Quan era molt jovenet i va treure els seus primers discos, de seguida el van catalogar com a un geni de la música, però per algun motiu, després va tenir una baixada molt important de popularitat. Llavors, la Virgin Records el va pressionar perquè comencés a fer cançons i la va encertar. Va tenir dos, tres, quatre discos seguits amb cançons que van estar a les llistes d’èxits. I seguint aquesta marca d’identitat nostra, de respecte a la idea original, vam pensar tocar aquests èxits, però amb els seus cantants.

Seguint aquesta marca d’identitat nostra, de respecte a la idea original, vam pensar tocar els èxits de Mike Oldfield, però amb els seus cantants.

Tubular Bells és música actual?

Sí. Totes les músiques ho són, no?

Per tant, té recorregut més enllà d’aquesta commemoració dels 50 anys?

Estem en aquesta fase, ara mateix; la de plantejar-nos-ho. Quan dubtàvem de si seguíem o no, vaig parlar amb els del Palau de la Música i els hi vaig oferir de fer la trilogia, els tres primers discos. Fer el mateix que hem fet amb Tubular Bells, però amb el segon i el tercer disc, tot i que aquests no tenen tanta fama com el primer i l’esforç seria molt més gran.

I contempleu interpretar altres artistes?

No. El que sí que diré és que no som un grup de tribut. No ens hi considerem com a tal. Ens considerem una orquestra formada per tocar aquest repertori i, a més, toquem amb els cantants originals a la segona part.

No som un grup de tribut. Ens considerem una orquestra formada per tocar aquest repertori.

Parlàvem del concert al Palau, però també heu pogut tocar a altres ciutats.

Després del Palau vam tocar a l’Auditori de Girona, amb el Barry Palmer, que és un altre dels antics col·laboradors. Després vam anar a l’Auditori de la Cartuja de Sevilla, on també hi va canar l’Anita Hegerland. Ara, al mes de febrer, toquem una altra vegada a Barcelona, després anem a l’Auditori Nacional de Madrid, i a l’abril anem a l’Auditori de Palma. [més informació aquí]

…

I aquí sí que m’agradaria explicar-te el concert de Madrid. Jo volia muntar un gran concert al Londres, i en principi comptava amb el suport del productor de Tubullar Bells, Tom Newman. Però per problemes de salut no va poder col·laborar amb nosaltres. Llavors vaig posar-me en contacte amb amb molts antics col·laboradors de Mike Oldfield. Alguns no podien, d’altres no estaven interessats, altres ni tan sols contestaven. Al final he decidit de fer aquest gran concert a Madrid i de moment hi anirem amb quatre dels cantants, amb alguns músics espanyols que són especialment estimats pels fans i ara estic intentant negociar la cinquena cantant. Amb això, el que vull dir és que volem muntar un gran show, un concert molt espectacular, el més gran que s’hagi fet a nivell mundial. I un espectacle com aquest no està rebent l’atenció mediàtica que crec que hauria de rebre. De fet, no n’està rebent gens. A TV3 no els interessa i la televisió espanyola tampoc sembla interessada, de moment.

Volem muntar un gran show a Madrid, i un espectacle com aquest no està rebent l’atenció mediàtica que crec que hauria de rebre.

Parlem d’un fet que va passar després d’un dels concerts que mencionaves abans. A Sevilla, us van robar gairebé tots els instruments.

Això ha estat a punt d’acabar amb el grup i amb el projecte. Ens ha desmoralitzat molt i ha sigut bastant complicat recompondre la relació que teníem entre nosaltres. Jo era el que em feia càrrec de tot, vaig portar els instruments en una furgoneta i quan ens van robar, semblava que havia comès una negligència. He contractat detectius, he posat molts cartells, hem pres moltes accions per recuperar-los, però no hem trobat res i hem hagut de recomprar instruments. A mi, personalment, i a molts dels del grup també, ens ha descapitalitzat. I em pregunto: com és possible que no els hagin volgut vendre, encara? La Guàrdia Civil ens va dir que aquesta zona hi ha molts robatoris i que això han sigut uns lladregots que han tingut sort. Però he escrit a més de 100 botigues a segona mà, estem contínuament buscant per internet, i sembla increïble que siguin tan prudents, que encara ho tinguin tot guardat en un garatge.

Com us pot ajudar la gent que llegeixi aquesta entrevista?

Evidentment, si ens ajuden econòmicament és fantàstic. Però sobretot, si són músics, el que ens va molt bé és que estiguin alerta. Perquè jo crec que una vegada en trobem un, estirant del fil ja trobarem els altres. Els lladres, el primer que hauran fet haurà sigut esborrar el número de sèrie dels instruments. Si tu compres un instrument de segona mà que té el número de sèrie esborrat, ja saps d’on ve. Per tant, en primer lloc, que no comprin instruments robats, i en segon lloc, que ho posin en coneixement de la policia.

Si tu compres un instrument de segona mà que té el número de sèrie esborrat, ja saps d’on ve.

Hem parlat de tot de concerts, teniu ànims per buscar-ne més?

Pensa que el cost de la producció d’aquest tipus de concerts és molt elevat. Ara, el que estic fent és posar-me en contacte amb diferents agències internacionals per què ens busquin concerts, perquè és una proposta absolutament exportable. Jo crec que nosaltres hem de tirar per aquí. Jo sóc músic, i estic fent de mànager, de promotor, de publicista. Nosaltres ja hem portat el producte des de zero fins aquí. Ara és el moment que se’n faci càrrec un professional per poder-nos dedicar, únicament, a qüestions artístiques.