L’elegància hongaresa

Els Virtuosos de Moscou, la formació inicialment prevista en el darrer concert de la temporada de BCN Clàssics al Palau de la Música, no va poder fer la seva actuació a Barcelona per problemes de mobilitat derivats del conflicte a Rússia. L’Orquestra de cambra Franz Liszt va ser l’encarregada de substituir-los, el proppassat 19 d’abril. Amb la participació estel·lar del violoncel·lista István Várdai, que és també el director artístic de la formació, l’orquestra hongaresa va oferir un programa eclèctic que va anar des de Haydn fins a Montsalvatge, en una interpretació magnífica que va superar totes les expectatives.

Les orquestres de corda són formacions que basculen entre la fragilitat d’una formació cambrística i la robustesa d’una orquestra simfònica. Sovint és difícil trobar el so característic d’aquest tipus de formació, i és que massa vegades hom les sent com si fossin un quartet de corda ampliat. Aquest no és el cas de la Franz Liszt, que va tocar amb el so harmònic i unitari d’una orquestra i sense la densitat d’un quartet de corda. Assolir aquestes cotes de definició i de refinament és una cosa que requereix molts anys de tocar junts, i no és en va que a l’Orquestra Franz Liszt l’avala una trajectòria de prop de seixanta anys.

La primera peça del programa va ser la Suite Holberg, op. 40, d’Edvard Grieg, una obra que el compositor va escriure el 1884 per a piano i que va arranjar per a orquestra de corda l’any següent. Coneguda com a Suite en estil antic, l’obra té una pretensió neobarroca d’atansar-se a l’estil divuitesc, en la mateixa època en què arreu d’Europa es construïen edificis neoromànics, neogòtics o neorenaixentistes.

L’Orquestra Franz Liszt va tocar amb un so brillant i generós, però sense ser mai atapeït o massa dens. Les cordes es van sentir flonges i lliures, amb totes les parts instrumentals dialogant entre si en una conversa educada i harmoniosa on cadascú va tenir el protagonisme corresponent.

El plat fort del programa va ser, sens dubte, el Concert per a violoncel núm. 1 en do major, de Haydn, on vam poder sentir István Várdai com a solista. Haydn, malgrat ser austríac, va treballar la major part de la vida a la cort del príncep d’Esterházy, membre destacat de l’alta noblesa hongaresa. El concert el va escriure pensant en el solista de l’orquestra que tocava la seva música al palau que el príncep tenia a Eisenstadt. La interpretació de l’Orquestra Franz Liszt es va caracteritzar per una bellesa completament apol·línia, continguda, mesurada i plena d’una elegància aristocràtica. Tancant els ulls, hauríem pogut pensar que ens havíem traslladat del Palau de la Música a la Haydnsaal del palau del príncep d’Esterházy.

Várdai no va fer virtuosisme buit, sinó art ple de bellesa; va primar l’elegància a l’expressivitat.

István Várdai va correspondre a l’estil de l’orquestra amb un so dolç i natural, creant bellesa sense esforç, sense cops d’arc bruscos ni manierismes. Les línies melòdiques van fluir com la seda més fina, amb delicadesa, amb la bellesa inherent al Classicisme vienès, sense ni un bri de rauxa, i és que la música de Haydn apel·la directament a la raó pura. L’Adagio central es va convertir un oasi de pau que va esdevenir hipnòtic, amb el qual Várdai va deixar els oïdors suspesos en l’aire, abans d’arrencar l’Allegro molto final. Várdai no va fer virtuosisme buit, sinó art ple de bellesa; va primar l’elegància a l’expressivitat.

A la segona part va arribar la darrera obra de Xavier Montsalvatge, Tres reflexos sobre una pastoral d’hivern, que el compositor, ja molt malalt, no va poder acabar, i que va completar Albert Guinovart en l’orquestració. La Franz Liszt va mostrar un cop més un so homogeni, amb substància però sense pesantor. L’obra de Montsalvatge, d’aire mediterrani a mig camí entre França i Itàlia, va lluir en tota la seva esplendor. Cal destacar el paper del concertino en l’Adagietto blanc, amb una intervenció brillant i una afinació immaculada. L’execució va ser tan reeixida, que pensem que és una llàstima que una obra d’aquesta categoria no s’interpreti més a casa nostra.

És una llàstima que una obra d’aquesta categoria no s’interpreti més a casa nostra.

El concert es va acabar amb la famosa Serenata per a cordes, op. 48, de Txaikovski. La marca personal del compositor rus és un lirisme romàntic desbordat que ratlla l’afectació, però en la interpretació de la Franz Liszt, Txaikovski va sonar amb una bellesa plena de serenitat. El so de la corda no va ser d’una gran intensitat incisiva, sinó expansiu i compacte, amb gran exactitud en l’expressió de les línies melòdiques. Va haver-hi prou amplitud per donar cabuda a una gradació infinita de dinàmiques que van servir per perfilar una obra plena de sentiment.

És un goig haver pogut gaudir a casa nostra d’una orquestra que no és de les més conegudes i que en canvi, ens va fer gaudir d’un programa magnífic en una interpretació esplèndida. Esperem poder tornar a gaudir pròximament amb l’elegància brillant i distingida de la formació hongaresa.