La terra, el cel, un jardí

Com si naixés de mica en mica, a cada brot i a cada mot, una obra treu el cap perquè, primer, l’han plantada i l’han regada, perquè li han preparat la terra igual que se li prepara el llit a un infant. Si no fos perquè la paciència li ha amorosit el camí, perquè els dies li han covat l’estada, no creixeria ni cap arbre ni cap paraula, ni cap bosc ni cap poema. És més, cal rellegir les branques i collir els versos per vigilar que el vent hi arribi en la mesura adequada i no se les emporti per falta d’arrels o falta d’esma o falta de principis. Finalment, un cop no en tens una, sinó que en tens moltes –d’obres, d’arbres– i en tens tantes perquè les has omplert d’imatges, davant teu s’alça una obreda, que és una arbreda d’obres, o moltes obredes, que és un conjunt de paisatges sonors que potser tenen forma de lletra o potser forma de melodia o potser forma de pintura verda i espessa. Qui sap si els solcs d’un pentagrama i les línies de qui llaura el camp son fets d’una mateixa tinta, d’una mateixa feina; en tot cas tots dos s’han d’escoltar amb la ment oberta perquè puguin florir.

L’Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya (OBC), sota la direcció de Kazushi Ono, començarà el concert del pròxim 5 i 6 de febrer amb la idea poètica del text Obreda de Perejaume, que Joan Magrané va recollir i va transformar en metàfora de la natura i l’acció humanes. Es tracta d’una peça que es va estrenar de la mà de l’Orquestra Nacional d’Espanya a l’Auditori Nacional de Madrid la temporada passada i que arriba per primera vegada a Barcelona per barrejar compassos i muntanyes, dolls d’aigua i sostinguts. Estructurada com si es tractés d’un tríptic medieval o un retaule –ABA en la forma general, però plena de floritures que es dirigeixen cap a espais imprevisibles–, hi ha un espai central que podria ser un jardí cultivat per l’home i dues parts en les quals l’escriptura orquestral és més rica i abundant, com si la natura reprengués els seus drets i els seus espais.

Creixen els núvols i ploren els violins fins que, sigil·losos, deixen darrere seu una atmosfera plena de colors ocres i blaus.

I la naturalesa, que pot venir de sota terra o de dalt del cel, caurà tot seguit amb la força de mil tempestes i amb el respecte i la fascinació d’allò sublim, que ens fa petits i limitats davant d’allò fosc de tan immens. La Simfonia n. 49 en fa m de Haydn, coneguda com La passione, és una obra que pertany al període Sturm und Drang del compositor; dividida en quatre moviments –tots en tonalitat menor– ens condueix per diferents implicacions emocionals i matisos melancòlics. L’Adagio creix i es desfà en un lament on els temes i els ecos plouen i s’escampen implacables i, alhora, oscil·lants; creixen els núvols i ploren els violins en gestos que van i venen, fins que es retiren sigil·losos, deixant darrere seu una atmosfera plena de colors ocres i blaus. L’Allegro di molto trona i llampega amb contrastos dinàmics sobtats i síncopes esverades, les seccions dialoguen i s’intercanvien la melodia fins a arribar a un cànon que crea capes de semicorxeres. El Minuet s’allunya de la diversió pròpia de la dansa i l’aclapara una certa angoixa que, per uns moments i com si es tractés d’una clariana, sembla esvair-se; després d’aquest petit respir, però, ens torna a acotxar un cel de pluja. L’últim dels moviments, el Presto, descarrega amb una energia ferotge i melodies punxegudes, plena de canvis bruscos que ens condueixen precipitadament, sense cap mena de treva ni perdó, a un final tràgic.

La segona part del concert estarà protagonitzada per una naturalesa aparentment domesticada, com la que creix en un jardí, però que de seguida es mostra ingovernable. A través de set moviments connectats entre si per preludis orquestrals, la Simfonia lírica d’Alexander Zemlinsky balla a la frontera del que podríem qualificar de romanticisme tardà i el que entenem com a música contemporània, amb elements harmònics que recorden a Mahler i a Strauss, a Brahms i a Wagner, però que tracen un camí encara tonal, personal i expressiu. Es vesteix amb els versos d’El jardiner, de Rabindranath Tagore, una antologia realitzada pel mateix poeta que prova d’apropar la seva manera de veure el món a Occident; si bé hi narra la història d’un amor impossible entre un príncep i una noia, allò que es llegeix entre línies és la idea de recordar-nos que el temps de l’home és finit i que només la naturalesa, en la seva immensitat, gira en cicles eterns. Amb nostàlgia i cert pessimisme, el poeta bengalí dibuixa un univers espiritual i profundament sensible i el compositor alemany en fa un viatge ric i apassionant a través d’una gran orquestra simfònica i dues veus solistes que, en aquesta ocasió seran les de la soprano Annette Dasch i del baríton Josep-Ramon Olivé.

El poeta bengalí dibuixa un univers espiritual i profundament sensible; el compositor alemany en fa un viatge ric i apassionant.

Els versos finals de l’obra demanen que el cor tingui pau, que el moment del comiat sigui dolç, que el tacte de les mans entrellaçades per última vegada sigui suau com la flor de la nit. I és així, de mica en mica, amb cada brot i amb cada mot, que una obra s’acaba i s’evapora; perquè fer florir una peça és costós com fer brotar unes branques, però a diferència de la terra frondosa, del cel enterbolit i del jardí salvatge, està feta per no romandre gaire i, alhora, per fer-ho per sempre. Perquè, com escriu Perejaume a les notes finals de la seva Obreda, «algunes obres de l’aire són veritables i molt sòlides» i, segurament, la música ho és: veritable i sòlida.

Més informació i entrades a la seva pàgina web.