La força del cor

És dimarts al vespre, has treballat tot el dia i potser encara has tingut temps de fer una rentadora o d’anar a comprar taronges, d’anar a veure l’àvia o de recollir els fills de l’escola. La setmana acaba de començar i tu ja desitges que arribi divendres, però malgrat tot, agafes una bossa amb les partitures i un llapis amb poca punxa, una ampolla d’aigua i potser uns fruits secs per picar de camí. Tens assaig de la coral i has rascat minuts d’on no en tenies per mirar-te aquells compassos més difícils, per posar-te en bucle els midis d’un passatge que tens entravessat o, senzillament, per no saltar-te cap dia de la setmana de producció, que ens coneixem.

Catalunya està plegada de cors amateurs, fills d’una de les persones més revolucionàries de la història, i un dia en parlarem detingudament. Avui, però, posarem el focus en una proposta que té deu anys de vida i que recull, en certa manera, aquesta realitat cultural, social i territorial: la gira de concerts de Setmana Santa que l’Orquestra Simfònica del Vallès. Enguany programen el Rèquiem de Verdi de l’1 al 10 d’abril a la Factoria Cultural de Terrassa, el Teatre La Faràndula de Sabadell, a l’Auditori Enric Granados de Lleida, al Palau de la Música Catalana, al Teatre de Tarragona i a la Basílica de Santa Maria d’Igualada.

Amb la voluntat, així doncs, de donar veu a una part d’aquest teixit associatiu i en motiu d’aquest aniversari, hem parlat els directors de les corals participants: Daniel Gil de Tejada (director del Cor Amics de l’Òpera de Sabadell, que enguany celebra els seus 40 anys), Xavier Puig (director del Cor de Cambra de l’Auditori Enric Granados), Xavier Pastrana (director del Cor Ciutat de Tarragona) i Alfred Cañamero (director de la Coral Mixta d’Igualada).

L’obra i el seu context

Composta el 1873, és una obra per a orquestra simfònica, cor mixt i quatre cantants solistes –que en aquesta ocasió seran la soprano Maribel Ortega, la mezzosoprano Laura Vila, el tenor Albert Casals i el baix Gerard Farreras–, dedicada a Alessandro Manzoni, considerat pare de la novel·la italiana i a qui Verdi professava una gran admiració. Es diu que quan el compositor va conèixer la mort de l’autor que tan venerava, va quedar atònit i no va poder assistir al funeral, però per contra, va voler-lo honrar escrivint una missa de difunts que reflectís la commoció per la pèrdua. L’èxit de l’estrena va ser indiscutible i de seguida es va representar a diferents capitals europees.

És una obra sacra escrita per un agnòstic, un canvi en la manera de relacionar-se amb el fet religiós que s’explica a través de l’explosió dinàmica i emocional i de l’exploració extrema dels recursos musicals dels quals disposava. Sobre aquest fet, Xavier Puig, qui també dirigirà la producció final, comentava: «És una obra que explora els límits: els aguts més aguts, els greus més greus, des del forte més forte fins al piano més piano (crec que hi ha un lloc amb sis p, potser és el rècord juntament amb la Patètica de Txaikovsky). Alhora, però, és una obra tan ben escrita, tan pensada per les veus, que fa que malgrat aquesta exigència sigui gustosa de cantar i que els cantaires no només no la pateixin, sinó que la gaudeixin molt».

És una obra que explora els límits i alhora està tan ben escrita per a les veus que és plaent de cantar.

Xavier Puig

Si bé hi ha expressions melòdiques que van d’allò més íntim i fràgil a allò més extravertit i apassionat, no es tracta d’una obra dramàtica. S’acostuma a qualificar aquest Rèquiem com a operístic, però el mateix Verdi advertia que no s’havia d’interpretar la Missa com si fos teatre. Així, Alfred Cañamero també destacava: «Fa servir un llenguatge operístic però hi ha moltes parts que no ho son, d’operístiques: se serveix del contrapunt i de la fuga, per exemple, que no ho son gens».

En aquest sentit, Gil de Tejada assenyalava: «La partitura de Verdi està plena d’indicacions dramàtiques, de la mateixa manera que també ho estan les partitures de les seves òperes –staccatos, accents, notes en portato– i això és el que fa que Verdi tingui un llenguatge propi. Es diu que és una obra operística perquè a Verdi, la paraula i la música estan unides. Tot el que demana Verdi està al text; al Rèquiem, de la mateixa manera que en les seves òperes, treballa des del text. De totes maneres, encara que es digui que és una obra operística, està per sobre de tot, és una obra sacra».

A Verdi, la paraula i la música estan unides: tot el que demana està al text. De totes maneres, és una obra que està per sobre de tot, una obra sacra.

Gil de Tejada

El paper del cor

Estem parlant, per tant, d’una partitura on el cor hi juga un paper present i molt significatiu –«es podria dir que és un solista més», apuntava Gil de Tejada–, que serveix per cridar a les masses, per atiar a tots aquells que escoltin l’obra: Cañamero explicava que el cor representa «el paper de la consciència del poble, gairebé és com si es tractés d’una Tragèdia Grega. És qui envolta la trama i qui apel·la al públic».

Hem de tenir en compte que a l’estrena de Milà va anar a càrrec d’un cor de 120 persones i una orquestra de, pràcticament, 100 músics i que aquesta interpretació no va ser la més reforçada (es diu que la més extravagant va ser la del Royal Albert Hall amb un cor de 1200 veus), per això Xavier Pastrana comentava: «hem hagut de procurar no cantar per sobre de les nostres possibilitats. Assajar el Rèquiem de Verdi amb un cor d’unes 30 persones és una temeritat i cal protegir les veus fins que arribin els assajos amb la resta del cor on, llavors, no caldrà forçar vocalment perquè hi ha una massa coral adequada a l’obra».

Es tracta d’una obra exigent, amb alguns fragments complexes –sobretot les parts fugades al Sanctus i al Libera me–, però en tots els casos, els directors han afirmat que les seves formacions han respost «amb gust i ganes perquè el projecte ho mereix», com apuntava el mateix Pastrana; un entusiasme que, sovint, caracteritza aquestes agrupacions corals. Cañamero, sobre la Coral Mixta d’Igualada, assenyalava: «No són cantants professionals, però molts son músics professionals o tenen un lligam molt estret amb la música i amb la cultura del país i de la ciutat. Tendeixo a convertir les dificultats en avantatges, perquè ells demostren tenir una passió que no la té un professional». Finalment, els directors també han coincidit en celebrar la proposta de la Simfònica del Vallès, que és una oportunitat per tirar endavant un projecte d’aquestes dimensions.

Tendeixo a convertir les dificultats en avantatges, perquè demostren tenir una implicació i una passió que no la té un professional.

Alfred Cañamero

La programació més enllà de Barcelona

Per acabar, com apuntàvem al principi, un dels objectius d’aquest projecte és connectar la capitalitat amb la realitat del territori i treballar per fer arribar obres simfònico-corals de qualitat a les diferents audiències de Catalunya. Per això hem preguntat als directors dels cors de Tarragona i Lleida –on, de fet, hi ha gent que hi va des de Tremp fins a Flix, des de Barbastre fins a Terrassa– si escoltem prou la realitat musical d’aquestes demarcacions i, en tots dos casos, han assenyalat la necessitat que la premsa es desplaci i hi hagi ressò de les propostes que hi ha arreu. En aquest sentit, Pastrana subratllava: «Barcelona funciona actualment com a centre de gravetat i poques vegades “centrifuga” projectes. En aquest aspecte, el projecte dels concerts de Setmana Santa de l’OSV és un exemple del que hauria de passar més sovint».

I Puig coincidia: «La reflexió que podríem fer és que moltes vegades hem tenir a presència a Barcelona per ser visibles, costa molt donar a conèixer projectes que passen arreu del territori». Amb tot, que no se’n parli no vol dir que no valguin la pena, i així ho defensava Pastrana: «Certament, s’hauria de fer més atenció al que passa fora de Barcelona, però també som nosaltres mateixos que hem de donar valor al que fem, explicar-ho, treballar i preocupar-nos d’elevar el nivell cultural de les nostres comarques. Ara mateix, per exemple, al Camp de Tarragona hi ha tot un seguit de formacions, compositors, solistes de primer nivell que destaquen arreu d’Europa i que tenen ganes de revaloritzar aquest territori. Tard o d’hora ho aconseguirem!»

Hem de donar valor al que fem: explicar-ho, treballar i preocupar-nos d’elevar el nivell cultural de les nostres comarques.

Xavier Pastrana

Per això recordem que no només hi haurà Rèquiem de Verdi a Barcelona, sinó també a Terrassa, a Sabadell, a Lleida, a Tarragona i a Igualada. Més informació i entrades a la seva pàgina web.