Explorant els límits

Per a què serveix la música? Ens dóna consol, ens reconforta, ens fa sentir acompanyats. Sovint respon preguntes que no sabíem que necessitàvem plantejar. Ens ajuda a entendre el món. Seria estèril com a simple exercici retòric o estètic… i quantes vegades, tanmateix, ens conformem amb una lleu carícia, amb passar una estona d’esbarjo, amb què un concert ens permeti “desconnectar”. Si algú va anar a la sessió proposada pel Mandelring Quartett i el baríton Konstantin Krimmel dimecres 1 de febrer al Palau de la Música amb la idea de deixar-se endur per una mica de música agradable i no pensar-hi més al cap de poques hores, es devia endur un bon ensurt, doncs el programa, conformat per obres de Cruixent, Liszt/Reimann i Beethoven, estava concebut per no donar un segon de respir, per sacsejar el públic, per posar-li al davant més d’un mirall incòmode i, finalment, potser, per donar-li una mica d’esperança.

Ferran Cruixent és el compositor convidat pel Palau aquesta temporada i ha rebut encàrrecs per part del quartet protagonista de la vetllada, que organitza un festival de cambra anual. El músic ha convertit en un dels eixos de la seva producció una qüestió recurrent a la qual ens enfrontem diàriament, la relació entre les persones i la tecnologia. És habitual trobar-nos en les seves peces una reflexió sobre què vol dir avui ser humà i sobre l’alienació derivada de la presència pertinaç de les màquines en la nostra vida. No va faltar en les seves dues propostes per a la vetllada el so provinent dels mòbils dels intèrprets, marca de la casa. En la primera partitura, Post lucem, Cruixent va voler homenatjar Beethoven i en la segona, Metavers I (ja amb la participació de Krimmel), va plantejar una narrativa implacable i desoladora i va aconseguir crear un ambient claustrofòbic i pertorbador.

Si Post lucem sembla evocar un etern retorn, subratllat pel final en suspens, una turbulència de la qual neix una certa harmonia enganyosa, un laberint per aquell que persegueix la llum, Metavers I és una obra complexa i interessantíssima, amb la qual és possible reconèixer elements i temptacions de la nostra vida quotidiana i fins i tot reminiscències del nostre ésser com a habitants d’aquesta època confusa. Per al quartet de corda, és un autèntic tour de force que va obligar els membres del Mandelring a dur els seus instruments i la seva perícia al límit amb una frenètica espiral de sons sobreposats i contraposats. Per la seva banda, el protagonista, encegat per una ambició desmesurada al moviment “Goldmine”, s’endinsa en el paradís artificial del metavers, ple de promeses i possibilitats d’enriquir-se, per anar perdent la seva humanitat (“Dark mine”) a mesura que avança la partitura. Finalment, un esplèndid Krimmel, que es revela aquí com un bon actor, desinhibit i convincent, declara el seu desencís a “Game over” mentre dialoga amb la seva pròpia veu gravada.

El baríton, de veu càlida, dicció perfecta i fraseig elegant, va intervenir també a les Sieben Lieder, composició de Liszt que anys després va rearranjar Reimann per conformar un univers melancòlic, on la pèrdua té tanta força com l’anhel i la desesperança. No cal pensar en aquest cicle com quelcom assequible només per formar part del repertori liederístic clàssic: ben al contrari, els músics del Mandelring van haver d’esmerçar molts esforços per enfrontar-se a la densitat i la complexitat de la partitura, especialment el violoncel, amb canvis continus de posició, cops d’arc sobtats i incidència en les notes més agudes. Krimmel, que destaca per la seva emissió natural, va resultar commovedor a “Verlassen”, amb la repetició del vers “Ploro, oh, he de plorar” i va admirar amb la serenitat amb què va assumir els fragments a cappella. La coordinació entre els membres del quartet i el solista va assolir una gran precisió i detallisme. El discurs va derivar gairebé cap a la solemnitat d’una pregària a un preciós i transcendent “Des Tages laute Stimmen schweigen”.

De nou sols a l’escenari, el Mandelring va culminar el viatge amb l’inquietant “Quartetto Serioso” (opus 95) de Beethoven, una partitura a la qual poc falta per ser considerada experimental i que el mateix compositor no esperava que s’interpretés en públic. Amb el violoncel portant la veu cantant, el quartet va aconseguir un gran equilibri i una enorme expressivitat mentre s’alternaven motius clàssics amb harmonies trencadores i tendint a la inestabilitat.

Cal destacar que una de les millors formacions de cambra del món podria perfectament viure de renda i dedicar-se a tocar amb solvència grans èxits que ben segur omplirien les sales. En comptes d’això, el Mandelring es dedica a comissionar peces contemporànies, a donar veu a joves valors i a promoure la reflexió mitjançant la música. Que per molts anys puguem gaudir d’aquesta recerca incessant i d’aquest inconformisme.