Clavé entre nosaltres

Més enllà de la seva faceta d’activisme social i polític –o potser precisament lligada a aquesta– el fet cert és que la figura de Josep Anselm Clavé és la pedra angular damunt la qual se sustenta la història del moviment coral català. La singladura del cant coral a casa nostra és un monument, a la grandesa del qual ha contribuït un gran nombre de persones, algunes de les quals amb una singular força i personalitat; però Clavé representa l’aiguaneix del riu, l’acció d’un visionari capaç d’entrellucar que aquells homes rudes que repartien tot el seu temps entre la feina i la taverna podien obrir una escletxa de sensibilitat a les seves vides mitjançant el poder de la paraula cantada.

El Cor de Cambra de Granollers és el mascaró de proa d’un projecte artístic de gran envergadura nascut i desenvolupat a la capital del Vallès Oriental, la Societat Coral Amics de la Unió. Una agrupació vocal mixta, amb una preparació tècnica notable, que li ha permès escometre ambicioses realitzacions musicals, tant en solitari com en col·laboració. Diumenge 25 de febrer va presentar al Teatre Auditori de Llinars del Vallès –el dia anterior ho havia fet a la seva ciutat– la producció titulada “Venim de Clavé”, a manera d’homenatge en l’efemèride dels dos-cents anys del naixement del fundador de la Societat Coral Euterpe.

Sota la direcció de Josep Vila Jover, i amb una acurada presentació de Xavier Chavarria, el cor va anar desgranant un programa totalment dedicat a la polifonia catalana amb un plantejament cronològic que s’encetava, és clar, amb una de les composicions claverianes més celebrades: Les flors de maig, a càrrec dels intèrprets masculins. D’aquí en endavant, ja amb totes les veus, una tria selecta i representativa de la nostra millor música polifònica: Amadeu Vives (L’emigrant), Antoni Nicolau (Entre flors), Enric Morera (Sota de l’om), Lluís Millet (Jovenívola), Pau Casals (Sant Martí del Canigó), Cristòfor Taltabull (Madrigal), Joan M. Thomàs (Aubada), Lluís Maria Millet (La sardana de l’abril), Joan Manén (Muntanyes del Canigó), Manuel Saderra (Somni) i Manuel Oltra (L’oreneta de Queralt), obres totes elles ben significatives i que han nodrit el repertori de les nostres corals al llarg dels darrers cent anys.

Tot plegat configurava un programa de dificultat mitjana que els cantaires granollerins van executar amb solvència, amb un Vila Jover més centrat a marcar els atacs i matisar les dinàmiques expressives que a portar el compàs –quan la direcció ha d’esmerçar tot l’esforç a sostenir el tempo no és gaire bon senyal–, amb seguretat en l’afinació i transmetent una sensació de domini del paisatge interior de cada partitura. Remarcable, també, va ser la intervenció de la soprano Núria Vives, amb una projecció vocal nítida i un bell color tímbric, solista en dues estrofes a Muntanyes del Canigó. A la fi del concert, el cor va correspondre als aplaudiments amb dos bisos: la vibrant sardana Sant Joan, de Josep Maria Ruera sobre un text del poeta sitgetà Trinitat Catasús, i la repetició de Sota de l’om.

Poques coses en aquest món fan tanta llàstima com una bona causa mal defensada; per això, en els nostres dies, quan algú identifica l’esperit claverià amb la desídia i la manca de nivell, no li fa un favor sinó un menyspreu. Clavé va dur a terme una tasca d’un mèrit impagable, traient el màxim partit de les possibilitats que li oferia el context social en què li va tocar de viure; temps a venir, els Millet, Casals, Martorell i molts altres –amb una perspectiva rigorosament contemporània estic temptat d’afegir-hi Bernat Vivancos– n’han anat recollint el testimoni i han sabut implementar, en cada moment, la posada al dia que el moviment necessitava. Per tant, el millor homenatge que se li pot retre dos segles més tard consisteix a fer palesa la bona salut de què gaudeix el món coral català, tant pel que fa a formacions com a directors i compositors, un món coral que avui es pot projectar desacomplexadament a casa i al món. Cordial enhorabona, doncs, a les persones i entitats capaces d’entendre-ho i de dur-ho a la pràctica. El Cor de Cambra de Granollers, sense anar més lluny.