Arriben uns desconeguts a la festa i comenceu a ballar junts

Construir el programa d’un concert no només implica triar obres més o menys afins, juxtaposar-les i presentar-les l’una darrere l’altra. Entre dues obres aparentment diferents, sol haver-hi connexions inesperades, nexes invisibles i fils que es poden estirar per enriquir l’experiència musical dels oients. El músic alemany Andreas Prittwitz, que des de fa més d’una dècada aporta una visió volgudament personal a la música antiga a través del projecte Lookingback, ha decidit reivindicar aquestes relacions musicals no sempre evidents amb un repertori agosarat, en què conviuen —i no només conviuen, sinó que també s’entremesclen— la sambra gitana i la sarabanda barroca. Dins el marc del Festival de Música Antiga dels Pirineus, el passat dissabte 29 de juliol, a l’Església de Santa Coloma de Ger, la cantaora Eva Durán, el contratenor Oriol Rosés, el violinista Joan Espina, el guitarrista Mario Montoya, l’arxillaütista Belisana Ruiz i el contrabaixista Roberto Terrón van posar-se al servei d’aquest experiment estilístic i van oferir una proposta insòlita. 

“Imagineu-vos una sambra, una festa de música flamenca. És com una jam session, en què els cantaors improvisen tota la nit. Imagineu-vos, ara, que apareix un grup de músics desconeguts, del barroc, i s’apunta a la festa. Al principi, amb recel i desconfiança, cadascú mostra la seva música. Però a poc a poc van apropant els dos mons”, va narrar Prittwitz al principi del concert, i tot seguit va deixar pas a la materialització musical d’aquesta fusió. L’aproximació entre uns i altres va ser lenta i progressiva. Després de l’Obertura de l’òpera Dido and Aeneas de Henry Purcell (1659-1695), Rosés va interpretar l’ària “Piú d’una tigre altero” de l’òpera Tamerlano de Georg Friedrich Haendel (1685-1759) i, a continuació, encara juxtaposadament, Durán ens va sorprendre amb un Tanguillo contundent. El rigor britànic, cara a cara amb la passió ancestral del flamenc, com dos desconeguts encara massa distants. 

Més endavant, en canvi, ja van atrevir-se a dialogar, encara que que tímidament: la guitarra de Montoya va encadenar el “Thou Wakeful Shepherd” de Purcell, interpretat per Rosés, amb el Soleá de Durán, d’origen anònim. A la tercera, amb el “Lament de Dido” de Purcell i una Toná anònima, Rosés i Durán ja van gosar mirar-se als ulls i cantar plegats. La impregnació recíproca va anar creixent fins al final del concert. Quan van interpretar el bis final, un Fandango d’Antonio Soler (1729-1783) totalment festiu, ja era impossible dir què era flamenc i què era barroc. 

El repertori també va incloure unes quantes obres instrumentals, com el Trio sonata, en Re menor, RV 63 d’Antonio Vivaldi (1678-1741), amb un Espina especialment nítid. O Sarabanda i Xácara, d’Instrucción de música sobre la guitarra española de Gaspar Sanz (1640-1710), en què Prittwitz, amb la flauta de bec, va desafiar els altres instruments i va teixir un diàleg a cavall de la confrontació i el joc compartit. A la segona part del concert, va canviar la flauta i el clarinet per el saxofon, un instrument creat a mitjans del segle XIX, intensificant així aquesta fusió entre èpoques, estils i timbres. El saxo va acabar de donar l’embranzida necessària per a convertir l’Església de Santa Coloma de Ger en una festa multiestilística, en un recordatori que la música és una repetició i variació eterna.