Ambivalències

Ticket to ride va ser el nom del concert de Reis que la sinfonietta de l’orquestra GIO Symphonia va oferir el passat diumenge 8 de gener de 2023 a l’Auditori Espai Ter de Torroella de Montgrí. El títol de la coneguda cançó dels Beatles semblava una invitació a un concert especial, com els que l’any nou i les festes nadalenques poden brindar, o un intent per donar una nova forma als concerts de música clàssica. La proposta, sota la batuta de Francesc Prat, va deixar de banda alguns aspectes que és important subratllar.

La gràcia del concert es trobava en la combinació i el contrast entre les diferents textures musicals, entre obres clàssiques, contemporànies i de nova creació. Una aproximació diferent, especial si es vol, a la connexió entre tradició i modernitat. Aquest gest es veia molt bé entre les dues primeres obres, el Concert de Brandemburg n. 5, BWW 1050 (1721) de Johann Sebastian Bach (1658-1750) i la suite Beatles song (1967), del compositor avantguardista italià Luciano Berio (1925-2003). Bach exemplificava una racionalitat barroca, que caminava, al llarg dels seus tres moviments, «Allegro», «Affettuoso» i «Allegro». Elisabet Franch a la flauta, Carles Puig al violí i Gregori Ferrer al clavicèmbal en varen ser els protagonistes, tocant una bonica conversa, àgil i clara, entre instruments. En el cinquè de Brandemburg vam poder escoltar tots els colors d’uns dels primers passatges per a clavicèmbal solista de la història de la música. El públic no va poder respectar els moviments de l’obra perquè no estaven indicats enlloc: no hi havia programa i tampoc s’especificava a la web de l’orquestra o de l’auditori. La bona interpretació va despertar aplaudiments al final del primer «Allegro».

La suite de Berio que venia a continuació s’entenia per si mateixa. Malgrat ser un compositor poc conegut pel gran públic, té un paper destacat en les avantguardes. La GIO Symphonia no oferia una de les seves peces més representatives, però sí un interessant arranjament de tres temes dels Beatles compostos com si es tractés de música de Bach. Berio imitava la música barroca amb una formació que comptava amb clavicèmbal, arpa, trompetes, flauta travessera, oboè, clarinet i la corda fregada (violí, viola, violoncel i contrabaix). Era innecessari una introducció per part del director. Buscar la proximitat no és sinònim d’explicar excessivament un programa que, fins aquest punt, funcionava sol. La millor manera de mostrar que la música no es pot reduir a etiquetes temporals i que la riquesa és bastir-ne ponts és amb la interpretació, amb el mateix concert. I el pitjor de tot és que genera situacions indesitjades, com la desafortunada i contraproduent descripció de les avantguardes com a «coses rares».

Crec que va ser estimulant pel públic escoltar uns Beatles diferents. Les melodies de «Michelle», «Ticket to ride» i «Yesterday» creixien, de manera més nua del que estem acostumats a escoltar-los, sobre una estructura de notes, com si es tractés d’una cascada. Elena Tarrats va ser l’encarregada de posar-hi la veu, que quedava incorporada com un instrument més. D’una manera elegant i personalíssima va aconseguir acostar-nos unes lletres conegudes a un univers desconegut, bellugadís, però hipnòtic. L’absència de programa també va generar situacions una mica estranyes: les peces tenien una durada aproximada de dos minuts, eren més aviat moviments de la peça, però van ser aplaudides individualment.

La segona part del programa semblava voler figurar un joc semblant al de Bach-Berio, però amb Philip Glass (Baltimore, 1937) i l’estrena d’una peça dels compositors catalans Lucas i Tomàs Peire (Barcelona, 1987 i 1979). L’ordre inspirador-inspirat, però, es va invertir. Primer van tocar Bowie songs dels Peire, basada sobretot en l’Space Oddity. Després d’una introducció fantasmagòrica, la veu de Terrats introduí la melodia de la mà de les corxeres incessants del clavicèmbal, els arpegis de l’arpa i el joc de cordes dels violins. Va sorprendre sentir a l’orquestra entomar de viva veu un compte enrere. Els germans Peire van esprémer els recursos dels instruments per a construir una peça rica i interessant. La peça de Glass, Music in similar motion (1969) va tancar el programa. Es recuperava aquella idea de la racionalitat musical: un motiu no podria parar de repetir-se, passava d’uns instruments a uns altres, explorant noves textures i matisos. L’orquestra va oferir-ne una interpretació clara i trepidant. Tanmateix, el binomi Perie-Glass no va tenir el mateix efecte que el primer, no es veia tan clar que els primers volguessin compondre com si fossin Glass.

Gairebé sense deixar gaire espai als aplaudiments, es va passar als bisos. El primer, un nou Bach, que no es va ni anomenar, ni figurava enlloc. L’orquestra ens ha facilitat la referència. Es tractava de l’Orchestral suite n. 3, Gavotte I-II. Sorprenia que es toqués en aquell moment. Si es considerava imprescindible pel programa, si la idea era començar i acabar amb Bach, per què no s’hi va incloure de bon principi? El següent bis va fer augmentar la sorpresa: el Vals de l’Emprenador, op. 437 (1889), compost per Johann Strauss, fill (1825-1899). Representava un trencament absolut amb tota la proposta, i li treia força. No tenia prou legitimitat el repertori proposat? Finalment, els aplaudiments van permetre fer-ne un altre, les Bowie songs dels germans Peire, sota la innecessària i dissortada advertència que el Barça jugava a les nou.

La desorientació per la falta de programa i algunes intervencions desafortunades no van impedir percebre el bon nivell dels músics que estaven sobre l’escenari. Des de la platea es percebia i s’agraïa la bona relació que semblaven mantenir ells. Als que ja hem esmentat s’hi sumen Cèlia Johé, Sergi Claret i Ernest Martínez als violins; Joan Fèlix i Adrià Trulls a les violes; Edgar Casellas al violoncel; Pau Roca, Joan Roca i Ramon Figueras van ser oboè, clarinet i trompeta; i finalment, Esther Pinyol, l’arpa. Va ser una llàstima i una falta de respecte professional no trobar els seus noms, tampoc, enlloc.

La forma i la concepció del concert, en definitiva, van coixejar, si bé la part musical es va desenvolupar amb prou solvència. Semblava que faltava acabar-s’ho de creure, de prendre’s seriosament les obres que s’interpretaven i el públic que vindria a veure-les. Escènicament, també es va percebre un cert desordre en les entrades i sortides dels músics entre peces. Les portes d’accés a l’escenari, per la seva banda, es van quedar tot el concert obertes, com si es tractés d’una zona de pas o a l’espera d’alguna cosa. La proposta de la GIO Symphonia tindrà més recorregut. Es va estrenar a Olot al mes de desembre i, al mes d’abril, també es podrà escoltar a Figueres, Banyoles i Sabadell.