Vida apòcrifa de Mercè Rodoreda

La fascinació que sentien els primers cristians per la vida de Crist va portar a la redacció d’evangelis apòcrifs que imaginaven la vida de l’Infant Jesús. Així, l’evangeli del Pseudo-Tomàs explica l’educació del Messies i imagina miracles i altres actes sobrenaturals que ja era capaç d’obrar de ben petit.

A Paraules, flors i pólvora (Animallibres), Cinta Arasa ha fet l’exercici d’imaginar com devia ser la vida de Mercè Rodoreda durant els darrers mesos de 1923 i els primers de 1924, període convuls en què l’adveniment de la dictadura de Primo de Rivera va suposar la prohibició de la llengua catalana i la persecució de qualsevol ideologia catalanista. En aquest moment Rodoreda és una adolescent de quinze anys, i encara en falten cinc perquè es casi amb el seu oncle, Joan Gurgí. Arasa s’imagina la jove Mercè fent els primers escrits per a una revista catalanista de distribució clandestina, una noieta que comença a sortir de la crisàl·lide familiar i entra en contacte molt tímidament però decidida amb un grupúscul d’activistes, on coneixerà en Pep, un jove dependent d’una adrogueria per qui sentirà una certa infatuació. És una Rodoreda verge que encara no ha tingut cap relació amorosa ni ha estat adjudicada a l’oncle, per bé que la figura de Joan Gurguí és descrita com una presència sinistra a la casa familiar on la petita Rodoreda viu amb àvia, pares i l’oncle americano.

Paraules, flors i pólvora té un punt hagiogràfic. No pretén ser un relat històricament fidel de l’adolescència de Rodoreda, però sí que es proposa prefigurar el món interior dins el qual anys després es gestarien La plaça de diamant o Mirall trencat. Arasa hi fa sortir una noia que es diu Serafina papissota o un adroguer que podria recordar el segon marit de la Colometa. Arasa també evita l’error d’imitar la prosa de Rodoreda o d’explicar la història en primera persona, que hauria estat una temptació massa perillosa de recrear-se en l’estil de l’autora. Aquí la prosa és elegant i flueix, però no rodoredeja.

Arasa, que fins ara ha escrit tant literatura infantil com d’adults, s’adreça al públic juvenil, pensant en aquells lectors adolescents interessats a conèixer una etapa de la vida de Rodoreda, que ha recreat sobetot a partir de les biografies de Casals i Ibarz.

Fan absoluta de l’autora de La plaça del diamant, Arasa assegura que ha llegit tot Rodoreda des de l’adolescència. Ara desplega la seva mitomania de manera prou continguda i no gosa entrar a fons en el veritable forat negre de la primera joventut de l’autora, l’aberrant relació sexual i posterior matrimoni amb l’oncle, que Rodoreda va descriure a Aloma. Hauria estat molt difícil endinsar-se en aquestes tenebres tan escabroses sense perdre el focus juvenil de la novel·la. Arasa ja insinua l’ombra de la infelicitat que vindrà més endavant, però prefereix centrar-se amb una certa èpica en el despertar polític d’una noia rebel en un moment volàtil de la història, que ja prefigura el compromís posterior de Rodoreda amb la República. Paraules, flors i pólvora no acaba d’explicar per què aquesta noia intrèpida que reparteix revistes clandestines i viu el primer enamorament adolescent es deixarà finalment empresonar en un matrimoni tan claustrofòbic.

Aquest mes de febrer, Maria Bohigas i Blanca Llum Vidal recuperen a Club Editor Cartes a l’Anna Murià (1939-1956), que havia publicat Edicions La Sal l’any 1985. L’han enriquit amb cartes inèdites i un epíleg de Margarida Puig, la nora de Rodoreda, que és molt il·luminador. I Mercè Ibarz està corregint les galerades d’un llibre sobre Rodoreda i els paisatges. N’anirem parlant.