Un “Tirant” per al lector d’avui

Grans dosis d’amor i d’erotisme entrecreuades amb l’èpica de les batalles cavalleresques i de les lluites a ultrança, que sempre acaben amb la mort d’un dels cavallers: és aquesta l’essència de Tirant lo Blanc. I Màrius Serra ha estat l’escollit de recordar-nos-ho. L’escriptor ha reescrit el clàssic de Joanot Martorell amb l’objectiu d’actualitzar-lo al català contemporani, una tasca que ha realitzat durant els últims dos anys i també durant l’anomenat primer confinament. La idea de fer una reescriptura completa de l’obra, atenent a la màxima fidelitat de l’original, va ser de l’Editorial Proa, que va escollir ràpidament a Màrius Serra. “No m’hauria imaginat mai rebre una proposta com aquesta. Em va deixar totalment fascinat i en estat de xoc”, assegurava l’escriptor a la presentació del llibre.

L’actualització no pretén rebaixar el nivell de l’obra original, sinó apropar-la al lector d’avui amb una versió completa i rigorosa. “L’única cosa que defineix un clàssic és la capacitat que té de perdurar en el temps i d’interpel·lar els lectors de cada època. El que hem de fer és deixar d’intimidar-nos per la paraula clàssic i llançar-nos a la seva lectura”, explicava Màrius Serra. “Tirant lo Blanc és una novel·la extraordinària que té molts punts d’atractiu pel lector contemporani, tant per la vessant cavalleresca, molt de l’estil Joc de trons, com per la relació amorosa entre els personatges, que se’ns descobreix portes endins, a l’alcova”.

El clàssic de Joanot Martorell es va publicar l’any 1490 a València, una ciutat considerada en aquell moment com una de les grans capitals europees i mediterrànies. El públic potencial de l’obra era el lector del moment, configurat per les elits del Segle d’Or valencià, que eren les que podien accedir a la cultura, en un context marcat per una gran expansió històrica. Ara, la reescriptura de Màrius Serra s’obre de ple al lector contemporani.

Per fer la nova versió de Tirant lo Blanc, l’escriptor ha treballat amb dues edicions: la de Martí de Riquer, que està adaptada ortogràficament al català, i la d’Albert Hauf, que manté la grafia original i moltes anotacions: “El mateix Albert Hauf reivindicava que no seríem una cultura normal fins que no tinguéssim edicions rigoroses i a l’abast del públic general”, explicava l’escriptor. I això és el que ell s’ha proposat.

Un exemple de terminologia que Màrius Serra ha adaptat al català d’avui és el canvi d’arnès a armadura. “Avui dia, si ens parlen d’arnès pensem automàticament en esport, i no en una armadura de l’edat mitjana. La paraula ha quedat connotada, per això l’he substituït”. Serra també explicava que el llibre L’arnès del cavaller de Martí de Riquer l’ha ajudat molt en qüestió de terminologia cavalleresca. “Escriure sempre és decidir, sigui un registre o unes opcions concretes. I aquestes decisions que he pres he provat que siguin coherents, que responguin a uns criteris que exposo al pròleg, i que puguin arribar a un lector contemporani de tal manera que aquest no noti entrebancs en la lectura”. Això sí, l’autor assegurava que no ha volgut renunciar mai a l’extraordinària riquesa verbal de l’obra, què és un dels tresors més grans que té Tirant lo blanc.

“No podem oblidar que Tirant és la paradoxa del cavaller que guanya la batalla però que és vençut al llit”, assegurava Serra. Aquest argument ens recorda a Joc de trons i també a Victus, ja que ambdós apel·len a aquesta èpica de Tirant. I malgrat que els últims anys s’hagin destacat més els episodis amorosos perquè la novel·la atregui el públic, és evident que la part bèl·lica avui en dia crida molt al lector.

Segons Màrius Serra, Tirant lo blanc és un llibre agosarat per la seva època, per l’acció que es desenvolupa i per la verbalització de l’erotisme tan atrevida que es fa. Durant tota la novel·la es lliura una batalla íntima i es manté una tensió constant entre Tirant i Carmesina, de qui s’enamora només guaitant-li els pits, o les dues pomes cristal·lines. Plaerdemavida és la celestina catalana que ajuda i verbalitza l’amor d’ambdós. “Uns episodis amorosos que va escriure un home medieval, però que són d’un to i un erotisme joiós i festiu, i per això sobta, per l’agosarament verbal del mateix llenguatge”, explicava Serra.

El Llibre de l’ordre de cavalleria de Ramon Llull apareix gairebé sencer al principi de Tirant lo Blanc, i crea el marc moral de la novel·la. En aquest sentit, Serra destacava que fins a la pàgina 100 Tirant no apareix a l’obra. “Per aquest motiu, alguns lectors podien trobar pesat el principi de l’obra. Per evitar-ho, vaig pensar a crear unes rutes de lectura que convidessin a llegir la novel·la centrant-se en tres temes: El “Tirant essencial”, que és el 60% de la novel·la; els episodis amorosos, el 19%, i els bèl·lics, el 20% restant”. A més, l’autor fa una proposta de tast: nou capítols que es poden llegir de manera independent, que comencen i acaben ells mateixos i que són apassionants. “La proposta és que es puguin llegir com una petita narració. Aquest tast potser farà que els vinguin ganes de llegir l’obra completa”.

I és que l’objectiu principal de Màrius Serra és que el lector que llegeixi el seu Tirant lo Blanc  desperti la seva curiositat i vulgui recórrer a la lectura original, al clàssic. Perquè “un clàssic només ho és per la seva capacitat de seducció permanent, i per tant, que continuï la festa”.

Articles com aquest són possibles gràcies a la vostra ajuda, que permet que Núvol continuï endavant i ofereixi continguts de qualitat. Si voleu contribuir a l’existència del diari digital de cultura en català, podeu subscriure-us aquí i ajudar-nos a superar la inestabilitat que genera l’actual crisi del coronavirus.