Un nou retorn de Verdaguer

En totes les literatures la tradició és un problema diversament irresolt. L’acadèmic, l’editor, el poeta i el lector fan confluir aquest diversament en una sola pregunta: «Què n’hem de fer, dels nostres morts?». Formulada normalment amb més delicadesa, al fons de la pregunta sobre la tradició sempre hi ha la nosa del temps. Podem convenir, amb els ulls il·lusionats i purs, que un clàssic és aquell autor que ha reeixit a parlar universalment, atemporalment, però el fet és que ningú, ni tan sols el clàssic, no parla més enllà d’ell mateix, més enllà del temps o del món que ha habitat. És nostre de retop. I a l’inrevés, encara. Ningú no pot llegir universalment, internat fantàsticament en l’atemporalitat. Som seus per accident.

Abocats a la incomunicació, hi ha dos camins: l’erudició o l’apropiament. L’una recula en el temps, prova d’entendre el poeta al dedins del poeta i la seva circumstància; l’altre li agafa el braç i el porta cap a nosaltres: raptant-lo, aspira a entendre el poeta al dedins del lector, descobrir-ne tresors nous a la llum d’un nou temps –o rebutjar-lo. La salut d’una civilització literària es regeix per aquest trajecte, sempre basculant en dues direccions, capaç d’anar cap al passat i, alhora, de dur-nos-el novament. És, com tot, una qüestió de movients harmònics: una cultura defalleix quan un dels dos camins s’interromp, o bé quan se’n confonen les funcions: l’erudició rarament ha d’apropiar-se res i el lector no ha fer d’arqueòleg.

El cas de Verdaguer és, en molts aspectes, el d’una resurrecció. Una resurrecció en l’acadèmia, encapçalada per Ricard Torrents i Joaquim Molas, que ara aspira a renèixer en la societat, interpel·lant-la. El verdaguerisme podria haver-se donat per ben pagat amb l’estricta tasca acadèmica, això és, amb l’estudi meticulós, necessàriament clos en ell mateix, i amb l’edició de l’obra crítica del poeta, encara construïnt-se,  que es publica juntament amb Eumo a Verdaguer Edicions. Però la Societat Verdaguer, diria que feliçment, ha volgut anar més enllà en un país on els enllàs més aviat costen: l’acadèmia ha obert el llibre de la història i l’ha ofert al nou segle –perquè el segle en faci el que vulgui.

Una operació, la de ressituar Verdaguer no tan sols en el cànon acadèmic sinó en el popular, que sembla cada cop més central per a la Societat Verdaguer. Tot just el novembre passat, se celebrava, en els tres llocs de Verdaguer (Barcelona, Vic i Folgueroles), un col·loqui dedicat no tant al poeta com a les suggestions de la seva obra en d’altres autors, artistes i crítics, fossin passats o d’ara: un joc de presències, absències, imitacions i deformacions. En definitiva, unes jornades dedicades a la conversa infinita de l’art, al poeta fora del poeta.

L’antologia Pobresa, publicada per Edicions Verdaguer, dins la col·lecció Univers, forma part d’aquesta estratègia de presentar el poeta suggestivament: donar-lo al lector –i entre el lector, l’artista– perquè el conegui i, un cop conegut, en destriï allò que més li plagui. Amb Dimonis, llibre on Casasses literaturitzava enjogassat però lúcid els peus de pàgina, es presentava al lector una de les facetes del poeta més espinoses, més incòmodes: el seu contacte amb l’exorcisme, el combat físic amb el mal. Ho apuntava Riba al seu pròleg famós de 1923, en Verdaguer hi ha alguna cosa de soldat. Dimonis i la nova Pobresa es justifiquen l’una a l’altra, perquè una antologia verdagueriana sobre la pobresa és, imperativament, una antologia sobre el mal. Un mal que sempre té l’ull posat en la possibilitat del Paradís.

De Perejaume a Obesses, passant per Jordi Lara o Lluís Calvo i Casasses, Verdaguer des de l’enllà dellà encara suggestiona els nostres artistes.

A través de les proses i els poemes proposats al llibre, hom pot escrutar fins quin punt l’experiència de la misèria, ja sigui pròpia, ja sigui la dels altres, és una de les vivències morals més intenses de Verdaguer, en una època en què la pobresa agafava tot just una nova dimensió. Per a un poeta de filiació romàntica, una experiència moral no és mai ni poèticament ni vitalment banal, però, per torna, Verdaguer també era un místic. Presentar aquest perfil del poeta, que apel·la a un dels centres de la seva biografia i de la seva poesia, és sens dubte un moviment tan necessari com delicat. Com bé sintetitza Pere Tió, en un pròleg llegidor i documentat, per al poeta combatre la pobresa, a través d’una caritat que a efectes pràctics era tant i tan poc com dir almoïna, era una manera de combatre el gèrmen del socialisme i l’anarquisme –el perill de l’ateisme. Retorneu a Dimonis, i veureu de quin partit era el maligne. És en aquests moments on hi ha el perill de caure en la incomunicació, de veure Verdaguer gesticular en una llengua exòtica, completament allunyat de qui som ara. Som tan lluny, que ara per ara ni l’Església Catòlica combregaria amb el poeta. Tanmateix, hi perdríem molt de relativitzar el que hi ha en joc en aquest combat poètic, en aquesta experiència moral que violentament, gairebé torturadament, es fa poema i prosa. Avui fa de bon citar un anglès i ningú millor que Chesterton ha donat sentit a això que cal aclarir de Verdaguer, a propòsit d’un nou llibre; si n’hagués tingut notícia, potser ens hauria dit que «aquesta religió visionària és, en un sentit, més saludable que la nostra moderna i raonable moralitat», perquè «pot contemplar la idea de l’èxit o del triomf en la lluita desesperada cap a l’ideal ètic», mentre que «una moralitat moderna […] només pot assenyalar amb absoluta convicció els horrors que segueixen la transgressió de la llei; la seva sola certesa és el mal. Només pot assenyalar la imperfecció. No té cap perfecció a assenyalar». Potser convindrem, també amb ell, que Verdaguer «pot esdevenir un somiador o un beneitó», i que el místic «es pot tornar boig i tot», però sigui com sigui «es tornarà boig per amor a la salut». Qui sap si nosaltres, en voler llegir-lo pràcticament i no idealment, en voler fer casar el que no pot casar amb el nostre món, no som com aquell que «roman sa per una insana por a la insanitat». Si pretenem apropiar-nos Verdaguer, bé hem de pagar el preu i deixar que el poema, mal que només sigui aquella estona que tenim el llibre entre les mans, s’apropiï una mica de nosaltres.

Recomanaria al lector curiós que comparés l’epíleg de Maria Sevilla amb el pròleg de Riba a què ja m’he referit; dos filòlegs, dos poetes, i gairebé cent anys de diferència. Si es fes el tal exercici escolar, potser ens adonaríem que no debades es parla de la fortuna dels autors. En els nostres dies la «desmesura» verdagueriana és un valor estètic que la postmodernitat poètica catalana pot deglutir i reivindicar, fer-se-la seva i fins reconèixer-s’hi. La morbositat, l’heterodòxia i l’excés han deixat de ser un problema i s’ha fet virtut. I és que fa la sensació que Verdaguer és més viu que mai, en gran mesura gràcies a la tasca de la Societat que duu el seu nom. De Perejaume a Obesses, passant per Jordi Lara o Lluís Calvo i Casasses, Verdaguer des de l’enllà dellà encara suggestiona els nostres artistes. El cas de Verdaguer és el d’un poeta que no el van voler modern però que a poc a poc va agafant, paradoxalment, un aire de postmodern. Ens hauria de fer pensar quines fites fa possibles una bona gestió de l’obra dels nostres clàssics. Potser, malgrat tot, entre tants de mals averanys, els catalans tenim dret a enorgullir-nos una mica d’alguna cosa: tenim una literatura, tenim una tradició viva. Cal mantenir sempre, però, l’esperit vigilant.