Un amor dífícil

És un gaudi llegir novel·les de qualitat, més encara quan el text s’endinsa en les vides i els escrits de pensadors crucials que amb justícia són considerats clàssics, per bé que ambdós van morir a mitjans dels anys 70 del segle passat. Parlem de dos dels més grans: Hannah Arendt i Martin Heidegger. Ella, alumna de Heidegger i de Jaspers. Aprofitant la qüestió que dos filòsofs d’aquesta magnitud, però de trajectòries i ideologies radicalment oposades, van ser amants i estigueren enamorats fins al final dels seus dies, Miquel Esteve (Móra la Nova, Tarragona, 1969), decideix abordar l’enigmàtica pregunta de com fou possible aquesta mútua atracció i ens fa a mans una novel·la que s’endinsa en les seves vides i els seus respectius pensaments.

Els personatges triats ens n’asseguren l’èxit, però cal dir que Esteve ens lliura una novel·la molt ben construïda, tant per la seva arquitectura com pels diàlegs que tria i les reflexions que comenta la veu narradora, així com pels episodis i el cercle de respectives amistats que esmenta i desenvolupa al llarg de la narració, també per la importància que dedica a cadascun.

Com pot ser que Arendt, jueva i radical en el seu posicionament davant dels horrors nazis i sempre compromesa amb la societat del seu temps, polèmica per la seva honradesa sense escletxes, també crítica de les polítiques d’Israel, fos amant de Heidegger, un filòsof que va associar-se al partit de Hitler i defensar públicament al Führer? La pregunta queda sense resposta, com és natural per diverses raons, una de les més importants és probablement el fet que el pensament filosòfic de Heidegger és difícil de penetrar i impossible de traduir en termes político-socials. Malgrat que ell es va voler distanciar de la ideologia nazi després, ja a la vista dels horrors causats, mai no ho va aconseguir clarament.

La lectura, lluny d’explotar la morbositat que el tema podria suscitar, ens introdueix en els ambients dels pensadors, i, alhora que inicia en les respectives filosofies a qui no les conegui, també ens apropa a les d’altres relacionats, tant filosòfs com literats: hi desfilen com a referències els clàssics grecs i llatins més consagrats, Sòcrates, Virgili, Plató, Píndar, també el Mestre Eckhart, Montesquieu, i els moderns Hegel, Nietzsche, Husserl, Jaspers, Wittgenstein, Adorno i l’Escola de Frankfurt, Thomas Mann i un extensíssim etcètera.

Tècnicament narrada per una veu omniscient, la primera part de la novel·la alterna capítols situats en el temps abans i després de la Segona Guerra Mundial, per passar a la segona part a seguir la cronologia lineal. L’estil indirecte lliure deixa pas als sovintejats diàlegs i a l’esment del diversificat i extens registre de filòsofs antics i menys antics de què ambdós es nodrien. És, per tant, una rica font de reflexió també per al lector.

L’estil indirecte lliure permet fer traspuar, a voltes, el posicionament d’Esteve en relació als pensaments dels dos filòsofs, que en el cas del de Martin Heidegger, sembla anar acompanyat d’un cert humor crític per la naturalesa críptica i ambigua de les seves cites i de la manera d’expressar-se en general o de defensar-se del seu posicionament envers el nacionalsocialisme, per bé que l’autor mira de mantenir-se objectiu honradament, sobretot perquè dedica més espai a la filosofia d’en Heidegger que a la d’Arendt. Una ironia que sembla voler subratllar pedanteria i criticar el seu sentiment de superioritat.

El llibre es clou amb un Epíleg històric, referit als detalls de l’enterrament de Heidegger i Hannah Arendt, així com de la mort del primer i del segon marit d’Arendt, Günther Stern i Heinrich Blücher, dels més propers i dels amics més protagonistes en les biografies. També informa sobre els hereus dels arxius. Va companyat d’una Cronologia bàsica de Martin Heidegger i d’una Cronologia bàsica de Hannah Arendt i d’una breu relació d’Agraïments.