Txell Feixas: “El bàsquet és l’excusa per retratar Xatila en femení”

Txell Feixas Torras (Mediona, 1979) és periodista i escriptora. Va estar cinc anys de corresponsal a Beirut, on va descobrir la història del primer equip femení de la ciutat, el Palestine Youth Club, de la mà del seu entrenador, en Majdi. El que va començar sent una crònica periodística s’ha convertit ara en un relat que mostra en primera persona les violències masclistes que reben les nenes i dones a l’Orient Mitjà, però sobretot fa sortir a la superfície totes les resistències feministes que han nascut per tot el territori i especialment al camp de refugiats de Xatila. Igual que Dones Valentes (Ara Llibres, 2020), Aliades és un llibre per aprendre a descolonitzar la nostra mirada en tots els sentits.

Com va sorgir la idea d’escriure aquest llibre?

Va sorgir arran d’una de les primeres cròniques que vaig fer com a corresponsal a Beirut i em vaig quedar molt enamorada del projecte, però es va quedar allà (al reportatge i al meu cor). Després va venir Dones Valentes i vaig dedicar quatre línies a aquesta història. Llavors l’editorial em va demanar si podia fer un conte a partir d’un dels relats de Dones Valentes o que hi hagués nenes i em va tornar al cap convertir les aliades en un conte. Però no vaig tenir present la duresa de la història i vaig adonar-me que si volia fer un conte per a infants, havia de blanquejar molt la història i explicar Xatila d’una manera que no era la real. Vaig fer l’intent, però pensar en un conte m’estressava i en canvi pensar en un llibre em tranquil·litzava. Així que vaig trucar a l’editorial i els vaig dir que no podia fer el conte, però podia fer alguna cosa millor.

Quant de temps has estat escrivint-lo?

El llibre neix fa sis anys, quan jo poso per primer cop un peu en aquell camp, i s’acaba fa un any quan l’acabo d’escriure. Han estat molts anys de fer viatges constants a Xatila, que és el regal d’aquesta professió: d’una historieta que et pessiga el cor pots anar, tornar, repreguntar, insistir, teixir aliances amb els protagonistes… Aliades és un treball d’anys, i crec que està bé que sigui així perquè és la manera com pots entrar a fons amb personatges vulnerables.

Al Xatila han llegit el llibre?

Vaig enviar uns exemplars al camp en català i la Razan (la filla de l’entrenador de l’equip, el Majdi) em va dir que amb el traductor de l’ebook ja se l’havia llegit tres vegades. La vaig veure molt contenta i interpreto que ho estava perquè es va veure dibuixada d’una manera que mai havia vist. El que es veu al llibre és que no és una fracassada, com alguna gent de Xatila li ha inoculat, sinó una dona que ha fet coses molt valentes. Jo la retrato com una heroïna perquè la veig així. Per mi ella és l’exemple d’algú que tria el camí més llarg, més dur, menys acceptat perquè no vol obeir cap imposició d’un home, ni tan sols el del que estima més, el seu pare.

Aliades és un treball d’anys i crec que està bé que sigui així perquè és la manera com pots entrar a fons amb personatges vulnerables

Parlem d’en Majdi, l’entrenador de l’equip. Em va encantar i sobtar alhora que expliquessis les seves llums i ombres tan clarament, sobretot les ombres de la relació amb la seva filla, la Razan.

Que bé que ho diguis això. La meva obsessió era que no fos un llibre de bons i dolents, que el lector no jutgés. Que pogués entendre i admirar el Majdi, però també entengués la complexitat de la situació de la Razan. Per mi ha estat difícil perquè hi tinc un lligam, m’han dedicat moltes hores. Jo sabia que ells ho llegirien en algun moment i no els volia ferir, però tampoc els podia edulcorar perquè jo escric no-ficció, no novel·les.

Va ser difícil explicar-ho tot?

Això primer em preocupava molt, però em vaig adonar que simplement escrivint des del cor i amb les seves llums i ombres era la manera que els feia créixer a nivell humà. En realitat tots som així, no hi ha ni àngels ni dimonis i aquest llibre és simplement la mostra que tots podem actuar com ells. Si jo fos el Majdi hauria fet el que va fer i si fos la Razan hauria seguit els seus passos. En els dos primers capítols faig parlar en primera persona tant el Majdi com la Razan perquè només des de la seva veu poden explicar qui són i per què són d’aquesta manera.

I de fet les llums i ombres del Majdi queden literalment il·lustrades en una frase del final del llibre, després que acabi un partit important de l’equip, quan dius: “Han apagat la meitat dels focus, i en la penombra, envoltat d’ombres de si mateix…”.

Sí. En aquell moment és quan s’adona que ha fet moltes coses bé, però moltes d’altres que no, sobretot a dins de casa. En Majdi era un pintor palestí de façanes que, quan va començar el projecte de bàsquet, no sabia res de feminisme, a ell el movia fer alguna cosa per evitar que totes les nenes caiguessin en les amenaces de Xatila. El Majdi conviu des de llavors amb la contradicció de voler aplicar un feminisme del qual no coneix la teoria i un masclisme sistemàtic que li ve donat. I es debat entre aquestes dues forces sense posar-hi etiquetes. Tot i això, també és un dels herois del llibre i un agent de canvi. De fet, per mi el Majdi és l’exemple que existeixen homes transformadors i que els podem tenir com a aliats de les Aliades.

Seguint amb els “aliats”, parles de l’Ali, un pare que decideix no casar la seva filla menor i comença un moviment per intentar aturar el matrimoni infantil

De Majdis no només n’hi ha a Xatila. A tot el país i a la regió i ha altres Majdis, i un exemple és l’Ali. Encara que no sigui l’escenari ideal, saben que molts homes només escolten els homes i ells ho utilitzen en favor de la causa feminista. Igual que en Majdi sap que tan sols anant a buscar els pares de les amigues de la Razan els convencerà perquè les deixin entrenar, l’Ali sap que només si ell va porta per porta podrà teixir una cadena de confiances. Això té de bo que és efectiu i evita matrimonis infantils o els fa ajornar, i té de dolent que deixa de nou les dones fora, tot i que elles sempre estan darrere dels plans d’alguna manera o altra.

Al llibre hi ha molts exemples que evidencien que, tant la imatge d’home com la de dona al món àrab que tenim aquí, és esbiaixada

Ja a Dones Valentes explicava que la dona al món àrab no té només el perfil que s’ha exposat més als mitjans de comunicació: no és sempre la velada, la no formada i la submisa. N’hi ha molts més i no els publicitem, i passa el mateix amb els homes que participen a la causa feminista. I van a més. Per exemple, l’altre dia vaig veure per Instagram que la ONG que porta el projecte de les nenes del críquet -del que també parlo al llibre – van fer una jornada de sensibilització per a pares i la sala estava plena d’homes. Veure-ho em va emocionar. No només cal que ens empoederem nosaltres, que ja ho tenim clar i ho fem, sinó sumar-hi també els homes.

Al llibre, el camp de Xatila també és un personatge i n’expliques els contrastos.

Sempre he cregut que els llocs marquen les persones i com aquestes s’interrelacionen i per això és un personatge més. Xatila al final és una petita ciutat dins de Beirut i, jo no m’ho havia plantejat, però si que amb tota la descripció evidencia que és ben rica en contrastos.

Què vas pensar el primer cop que vas entrar al camp?

Vaig pensar que era l’infern. “Això és mort, és agonia. Aquí no hi pot créixer vida que m’enlluerni”, vaig pensar. És un lloc fosc, on el Sol no vol acariciar gairebé ni els edificis, perquè creixen molt alts i molt estrets i l’angle mai és l’ideal. A més, emocionalment és dur, perquè ve de la massacre de Sabra i Xatila i això es respira a l’aire… Però estava totalment equivocada. Només quan hi entres completament te n’adones que el projecte del Majdi es replica, com si fossin llumetes, en gairebé tots els edificis.

Igual que expliques les “violències superposades” que viuen les nenes, expliques moltes històries de resistències feministes a més de la de l’equip de bàsquet.

A mi la història que em va enamorar des del principi era la del l’equip de bàsquet de nenes de Xatila i arran d’anar-hi vaig adonar-me que hi havia un equip de críquet amb un lideratge femení que feia una feina excepcional; i parlant un dia de la regla em van parlar de la Rima, una dona que teixia compreses de roba per a les dones del camp… Em vaig adonar que, sense ni tan sols intuir-ho, en un espai molt petit hi havia molts projectes tancats dins les cases.

Totes aquestes històries componen un retrat global de Xatila.

Sí. Al final, l’equip de bàsquet va ser l’excusa per retratar tot Xatila en femení i ara m’adono que només parlar de l’equip de bàsquet hauria estat molt bé, però no hauria fet justícia al poder d’aquest camp d’un quilòmetre quadrat. Va ser un regal i un aprendre a mirar més enllà. Em vaig deixar enlluernar per tot el que m’arribava i em vaig acabar enamorant de moltes més històries.

Que s’entrellacin totes les històries d’empoderament, crec que és una de les coses que més m’ha agradat del llibre

En part d’aquí ve el títol. Aliades resumeix l’essència del llibre, perquè s’explica l’aliança de les petites de l’equip de bàsquet que juguen a la cinquena planta i la de les més grans, que juguen ja en mitja pista; però també aliances entre la Basma i la Razan (mare i filla), les de les vídues que teixeixen, la xarxes entre veïnes, les aliances amb gent de l’altra banda de la Mediterrània i les dels aliats, com en Majdi. Són tot petites històries de resistència -anònimes la majoria-, però amb una potència ben gran que ens ajuda, a mi la primera, a esborrar prejudicis.

En cap moment del llibre es reflecteix gaire la teva opinió política. T’ha costat deixar-ho de banda?

No he volgut deixar-la al marge perquè crec que només descrivint Xatila i tot el que ha passat ja queda clara. És un llibre pro tot i contra res. Tinc opinió sobre el conflicte i sobre el que va passar a Xatila, però crec que és millor que el que passa allà s’expliqui per si sol. A vegades, com més introdueixes la teva opinió política més força li restes. Al capdavall no és tan important el que jo pensi sinó el que viuen dia a dia milers de refugiats palestins (i d’altres nacionalitats) i què els ha a portat a ser allà. A tot el llibre m’esforço molt, encara que parli jo, que hi siguin ells sempre al darrere.

Hi ha un moment en què sí que t’impliques directament al text. Confesses que molts cops has tingut por de no ser capaç de connectar amb els testimonis, tot i “posar tota la teva sensibilitat” i de què el teu interès “fos superior al que elles volguessin explicar”

Sí, aquesta és també una altra obsessió que he tingut mentre feia el llibre: que el meu voler que m’expliquessin no les trinxés a elles. I crec que és una cosa que acompanya a la gent que treballem en llocs vulnerables, i passa encara més quan tens interlocutores tan joves, nenes i adolescents. Se m’ajuntaven moltes coses: que no soc mare ni gaire canallera, que era un col·lectiu amb qui no havia treballat mai i que no em podia dissociar del terror que vivien i que em trencava per dins.

No t’ho esperaves?

Crec que vaig subestimar que m’adreçava i treballaria amb un material tan sensible. Amb Dones Valentes parlava de dones adultes, ja formades com a dones i amb un relat més estructurat. Les Aliades, en canvi, eren nenes amb uns mons interiors molt intensos i em va fer por furgar en persones que potser no estaven preparades. He trobat nenes que patien violències estructurals molt clares i que les havien normalitzat; altres que simplement eren conscients que allò no anava bé, però que no tenien les eines per verbalitzar-ho… i patia per si evidenciar el que els passava els faria mal. Crec que al final, vaig sortir d’aquesta por que tenia posant-hi humilitat i honestedat, parant quan tocava i tornant a començar.

Una declaració que m’ha semblat molt dura és la de l’Afra, jugadora de l’equip de criquet: “Molts dies em peguen abans de sortir a entrenar o a estudiar. Però ho prefereixo. M’estimo més una pallissa que quedar-me tancada al pis”.

En aquesta entrevista justament vaig plorar molt. Tot i que les nenes que vaig entrevistar de l’equip de criquet havien fet un treball d’intel·ligència emocional molt potents, tenien unes realitats molt dures a casa seva. Li vaig suggerir a la Kadria, l’entrenadora, si podia posar un psicòleg o un acompanyant durant l’entrevista que assegurés que si es desmuntaven mentre explicaven tot això hi hauria algú que les sostindria. Però em va dir que aquestes nenes estaven molt preparades per fer l’exercici, perquè havien estat molts anys treballant-ho. Quan vam acabar, una d’aquestes nenes em va abraçar molt fort i em va dir que havia estat dur, però que estava contenta i que marxava ràpid a entrenar. I vaig veure que expressar això els feia bé, perquè les feia conscients del que no volien viure i de la direcció que volien agafar a la vida. Havien treballat per verbalitzar les situacions més dures com una forma d’empoderament.

Una de les coses que tira molt enrere les dones d’aquesta societat és que les anem alliçonant de com fer les coses o que anem amb la idea d’alliberar-les

Sents que has aconseguit la confiança de totes les Aliades?

Crec que he aconseguit que confiïn en mi, però també he entès que mai arribaré a ser una d’elles. Hi ha una escena on parlo de la Basma, la Razan, la Cèlia i altres dones que estan ballant a casa. Crec que en aquell moment és quan em vaig adonar que, per molt que tingués la seva confiança, no seria mai una d’elles. I està bé sentir-ho. Per molt que intenti deixar el bolígraf i agafar els plats o olles de la cuina, tothom sap que porto la capa de periodista. Jo m’hi he aproximat tot el que he pogut, sabent que soc periodista, escriptora, i que intento passar totes les fronteres, però n’hi ha que no les puc -ni les vull- passar. Al final estic fent una feina i em serveixo de gent que m’acompanya.

Procures no parlar des del privilegi i caure en el tòpic de que, per millorar la seva vida, Xatila hauria ‘d’occidentalizar-se’

És que no crec que la solució sigui que s’occidentalitzin. En aquests anys de corresponsalia m’he adonat que una de les coses que tira molt enrere les dones d’aquesta societat justament és que les anem alliçonant sobre com han de fer les coses o que anem amb la idea d’alliberar-les o de democratitzar les societats. M’he emportat moltes bufetades metafòriques i cures d’humilitat, aquests anys. Perquè no és només el que dius, sinó la teva presència, com et posiciones a les converses o el llenguatge no verbal el que fa que elles notin que les estàs jutjant. Ja sigui perquè mires el hijab que porten d’una manera estranya, o per una pregunta en un to concret… He intentat anar molt en compte amb això perquè entenc el rebuig que ens hem guanyat els d’aquesta banda de la Mediterrània a base d’anar alliçonant-los.