Sistèmica hipster

Fèiem bona parella. Fèiem goig. Tothom ens ho deia, no cal negar-ho.

Looks treballats, d’estilisme de mercadillo combinats amb peces chic. Piset minat de restauracions i reciclatges i substrat suec (llums a partir de dues rodes de bicicleta, quadres fets amb sucre acolorit, mobles recuperats de cals avis, sofà chaise longue i llit tatami de l’Ikea…). Dues feines: l’una, la d’ell, creativa, dissenyador de webs; l’altra, la meva, social, educadora. Compartíem aficions: les sèries i el sofà, principalment. I, de tant en tant, una correguda, per cremar energies, al parc o al sofà.

Tot semblava que havia de ser perfecte. Quan arribava a casa, el veia allí, al costat de l’illa que havíem muntat els dos solets, com dos nàufrags enmig de la cuina, amb un posat desmanegat, però gràcil. Aleshores m’atansava, li notava l’olor, i el primer que em tocava la pell era la barba perfilada, retocada, retallada i acondicionada dia sí dia també, fins que els llavis li apareixien d’aquell bosc poblat i cercaven els meus.

Quan van començar a sortir petits desacords, els vam abordar amb serenor. Res no semblava important. Jo li somreia, ell em somreia. Jo desava les sabates, ell posava la rentadora. Ell jeia al sofà, jo feia la cuina. Ell canviava els llençols a la setmana, jo planxava molt de tant en tant. Ell aspirava la catifa, jo em feia les ungles. Els ritmes no sempre s’adequaven. La roba s’acumulava, la pols sedimentava. Però ens somrèiem. I ens somrèiem mentre un obria una birra i l’altre escurava el bol de crispetes. Ell tirava les peles i pinyols de la fruita a la pica, jo no tancava els calaixos per allà on passava. Ens somrèiem. Ell no emprava la brossa orgànica, jo deixava el microones obert a l’alçada de la pols. Ell embussava la pica, jo m’etzibava un cop a la cuixa amb el calaix que sobresortia. Jo netejava la pica, ell tancava els calaixos. Jo em moria de fàstic, ell rondinava ajustant-los.

Les peles creixien i els mobles tenien les boques més obertes, i ja no ens somrèiem tant. Apel·lant a la nostra sintonia, vam pactar cada un assumir la nostra part; no fer allò que tant molestava l’altre. Les restes anaven a la brossa i els calaixos es tancaven. Ens somrèiem de nou. Però un dia: un pinyol. Obturador. Una arcada en buidar la pica, l’aigua tèrbola. Un retret. Un tu també. Un jo? Un sí, tu. I silenci, llarg i profund.

Des de la meva perspectiva de graus, era més fastigós treure plats de dies d’un toll d’aigua amb restes orgàniques flotants que no pas donar un copet suau a calaixos de topall incorporat que es tanquen sense esforç.

Vaig mirar de definir quin era el problema, explorar el que realment em molestava. I no era que ell tirés les peles a la pica, sinó haver de treure-les jo. Netejar aquella merderada. Vaig intentar una nova solució: no fer més la pica. Sense fer-ho explícit i sent conscient que ell la faria créixer fins a pràcticament vessar.

I així va ser. Ell menjava fruita, jo repassava calaixos. La pica creixia, però jo no la buidava. Fou un pols al costum. Una reafirmació de canvi. I sí, va fer la pica un dissabte i cada dissabte després. I a mi no em molestava entre setmana veure-la plena i amb el caldo de cultiu, igual que no em molestava la pila de planxa que cobria la post. Vam tornar a somriure.

Fins que un dia, en arribar a casa, ell era al costat de l’illa, amb la nostra pica a petar, gràcilment recolzat. Vaig sentir el seu aroma i en atansar-m’hi… una llavor de meló, allà, ajaçada a la barbeta frondosa, amb un fil de suc degotant.