Simple i planerament periodistes

“Quan a partir d’ara em preguntin si crec que aquestes dones eren periodistes només podré dir que si elles, que van treballar, que se la van jugar per aportar una engruna de la seva veritat, que van aprendre de les seves contradiccions, que van servir de model per tantes dones del seu temps, si aquestes dones admirables es consideraven a si mateixes periodistes, qui som nosaltres per dubtar-ne?”

Elvira Altés

Al costat de l’Ateneu Barcelonès hi havia la llibreria Canuda, per alguns considerada el Cementiri dels llibres oblidats, per d’altres simplement guardiana de tresors. Enterrat entre els llibres sense classificació temàtica n’hi havia un sobre les periodistes de la II República, que per sort algú va ser a temps de comprar. La història de María Luz Morales, Carme Karr, Federica Montseny o Mercè Rodoreda havia estat investigada i recollida per la periodista Elvira Altés.

La casualitat ha volgut que Morales i Rodoreda, històriques sòcies de l’Ateneu, hi tornessin; aquest cop però en boca de Mª Àngels Cabré, directora de l’Observatori Cultural de Gènere i escriptora, acompanyada de la periodista Elvira Altés i de l’escriptor i crític literari Julià Guillamon. Al centre de la taula, Patricia Gabancho, vicepresidenta de l’Ateneu i periodista.

L’objectiu d’aqesta taula rodona era recordar aquelles periodistes que van omplir redaccions durant la II República, però que ben aviat van ser esborrades de la memòria. L’excusa per trobar-se, la convocatòria de la primera edició del premi María Luz Morales amb què es vol reconèixer aquella feina periodística que ha servit per explicar i posar cara a l’empoderament de les dones.

Tothom recorda Gaziel, però és difícil que algú citi a Morales com la seva substituta. La periodista va ser la primera directora d’un diari a l’Estat espanyol, tot i que al final ho fos per set mesos. “Des de llavors, se’ns ha fet difícil trobar una altra dona dirigint un diari”, diu Altés. Amb raó. Cap diari estatal té una dona al capdavant, mentre que a nivell més territorial n’han començat a aparéixer fa molt poc.

“Jo he estat el que volia ser: simple i planerament periodista”, va dir Morales en una de les seves darreres entrevistes. Igual que les seves companyes de professió, l’únic que volien era explicar històries. Així de simple i així de complicat. Moltes d’elles van ser les primeres: primera feminista catalana, primera directora, primera locutora. Els seus noms estan una mica més presents a l’imaginari col·lectiu que el d’aquelles companyes que només van ser periodistes.

Tot i així, a la taula es va fugir d’aprofundir en les històries d’aquelles més conegudes, com Irene Polo o Carme Karr. Elvira Altés va recordar les trajectòries Maria del Carme Nicolau, Anna Murià, Llucieta Canyà o Rosa Maria Arquimbau, de la qual en va parlar més detingudament Julià Guillamon. Aquestes són només algunes de les representants del més de centenar de dones periodistes que escrivien als diaris durant els temps de la República.

Moltes d’elles cobraven duro per pàgina, uns 16 duros a la setmana. Altés explica que en gran part dels casos eren col·laboracions ben pagades i equiparables al sou dels seus companys. Ara bé, Morales com a directora cobrava 600 pessetes al mes, mentre que Josep Escofet, sense càrrec directiu en cobrava 750.

La retribució de la seva feina va ser un dels punts en què es va demostrar que la República suposava un canvi. Abans només les burgeses escrivien per publicar, ja que no se’ls hi donava res a canvi. Cobrar pels articles va suposar l’entrada de dones de classe obrera a les redaccions, ja que s’hi podien guanyar el sou.

Moltes d’aquestes redactores, explica Elvira Altés, van fer el salt a les redaccions perquè eren conscients que marcaven la diferència en algun punt. Algunes van començar a escriure en el que es coneixia com les “pàgines femenines”, però amb la proclamació de la II República van passar a formar part de la resta de seccions. El moment històric i els canvis que es vivien els afectaven directament; qui millor que les periodistes per explicar per què és necessari o no el vot femení o per què estan reclamant que els seus drets civils siguin els mateixos que els dels homes.

Federica Montseny seria la cara d’aquest periodisme polític i militant, però Rosa Maria Arquimbau també és important en aquest àmbit. Va ser la directora del suplement per a dones de La Rambla, Les dones que intervenen. Allà es parlava d’esports, d’incidència en la vida pública i del vot. “Arquimbau reia d’aquelles dones de la cotilla i els polancres, que s’havien quedat antiquades en la lluita”, deia Julià Guillamon. Era irreverent, polèmica. I ho sabia. I li agradava.

Poc després la van destituir del càrrec. Algun article seu no va agradar a la direcció i la van acomiadar. El seu substitut va ser un home. Guillamon posa una foto seva. Se la veu molt seriosa, amb els ulls tristos. “La tristesa que transmetia Arquimbau al final de la seva vida era impressionant”, deia el crític, que publicarà aviat un llibre sobre la periodista.

Rosa Maria Arquimbau es va exiliar a París, i en un intent amb el seu marit d’anar a Mèxic la retornen a Barcelona. Havien d’anar a Casablanca en bus, després d’agafar un vol des de Marsella per així agafar el vaixell que els portés a Mèxic. No va sortir bé. A la tornada a la Ciutat Comtal, Arquimbau va anar a reclamar la seva feina de funcionària. No va poder, l’havien depurat.

María Luz Morales va ser igualment depurada. Va tenir sort, perquè només la van recloure en un convent i no a la presó de dones. Fins el 1948 no va recuperar el seu carnet de periodista, però encara va tardar més en exercir de manera oficial. Tot i això, va publicar sota pseudònims. L’exili interior va fer que moltes dones i homes patissin aquesta situació que la dictadura va anomenar depuració: es condemnava i s’impedia tornar a exercir qualsevol càrrec públic, acusats d’haver “estès el virus de la república”.

Després de 1939, silenci. Un silenci llarg, violent. L’exili que van patir les periodistes – tant aquelles que van marxar com les que van quedar – no va ser el pitjor. Les van esborrar de la memòria. A finals del franquisme es va publicar el primer llibre sobre la història del periodisme a Catalunya. Arquimbau va rebre una trucada d’un antic company de redacció: “Et pots creure, Rosa Maria, que no hi sortim? No existim!”.

Molts companys van ser també oblidats, però la seva memòria es va restablir abans. La de les periodistes, encara està en procés. “Ens hi hem posat tard”, reconeix Guillamon. No queden testimonis que puguin explicar de primera mà les històries. Només queden retalls de diaris i algunes cartes. El premi María Luz Morales potser servirà perquè el paper d’aquelles periodistes tingui el reconeixement que es mereix.