Simone Weil a la columna Durruti

Per bé que es pot llegir com a novel·la, aquest llibre no ho és, és un text confegit a base de documents citats a la Nota de l’autor i a l’enumeració de les fonts bibliogràfiques. És, doncs, el fruit d’una recerca de fets històrics, de l’època en què Simone Weil fou a Espanya (gairebé dos mesos) i lluità al front d’Aragò amb la columna Durruti.

L’escriptor i editor Adrien Bosc (Avinyó —França—1986) ens fa a mans un document valuós sobre el temps que la pensadora francesa, encesa pel que considera una causa justa i empesa pel seus ideals anarquistes, decideix allistar-se a les Brigades Internacionals. Llavors ella té vint-i-set anys i pren la decisió d’anar al front perquè, malgrat que sempre s’havia considerat pacifista, «la posició de la rereguarda se li feia insuportable.»  

Com ens adverteix l’autor, de la breu estada de Weil a Espanya durant l’època que va passar a la columna Durruti no se’n sap pràcticament res o gairebé res, «Unes notes disperses d’un Diari d’Espanya […] ens n’han arribat trenta-quatre folis, unes primeres impressions de la Guerra Civil i frases de gramàtica espanyola […]. Un passaport […]. Unes cartes i algunes fotografies.» És aquesta la raó que empeny Bosc a la recerca per a il·luminar aquests dies significatius de la vida de Simone Weil.

Tanmateix, La columna no és tant un llibre sobre la història d’aquest grup internacional de brigadistes, sinó un text il·luminador d’un capítol de la biografia de la filòsofa, desconegut fins ara, però que encaixa a la perfecció amb la coherència del que sí que coneixem de la seva vida. Perquè mostra el camí de desencís que va recorrer Weil des de l’enardiment de l’anarquisme a la desil·lusió, per alguns fets decisius que Bosc ha rescatat per a la posteritat. Segurament el desencís no es podia evitar, tenint en compte que la vida de Simone Weil fou d’una congruència esfereïdora. Ella, eternament defensora de les causes justes; ella, que va optar per fer-se obrera per viure la vida dels més humils i que entenia la seva vida com un compromís al cent per cent, sense excepcions, no podia sinó desenganyar-se en veure la crua realitat de la guerra entre les files dels que ella considerava dels seus. Lluitava per uns ideals que no admetien escletxes en la pràctica.

És a principis d’agost quan Simone Weil pren el tren cap a Espanya i aconsegueix formar part de la columna Durruti al front d’Aragó. S’hi està poc temps; un accident important farà que l’hagin d’hospitalitzar, cosa que ella només va permetre amb la condició de tornar al front després. Però en aquells pocs dies hi coneix els que seran companys de barricades, alguns dels quals admirarà, entre ells els francesos Charles Ridel, Charles Carpentier, un espanyol anomenat La Calle, un cabilenc anarquista, en Mohamed Saïl, i en Berthomieu, un veterà de Verdún «caigut en desgràcia». Com ens diu Bosc «Els milicians formaven un grup de proscrits i d’idealistes» i era de composició diversa quant a la seva manera d’entendre i practicar l’ideal.  

Simone Weil, que no s’acabava de recuperar del seu accident, tornà a França el vint-i-cinc de setembre del 1936 amb la intenció de seguir lluitant amb la columna si es recuperava. Tanmateix, alguns esdeveniments al front durant la seva hospitalització, dels quals es va assabentar, van confirmar el seu desencís: —»Quantes històries es precipiten sota la meva ploma…», escriu a Georges Bernanos.

Sobre tot la història de l’Ángel, un falangista de setze anys fet presoner, el qual Durruti s’havia negat a lliurar a la fúria de la multitud oferint-li al noi l’alternativa entre afegir-se a la columna anarquista o ésser afusellat. Però a la marxa de Durruti dos dels milicians el van executar pel seu compte i ho festejaren i en presumiren. En saber-ho «En Barthomieu els va escridassar. Els volia expulsar allà mateix. En Ridel tenia la mateixa posició: Hem vingut per combatre, no per afusellar la gent […] nosaltres en cap cas no hem d’afusellar a ningú.» Aquesta era també la posició de Weil, qui de cap manera podia imaginar que algú que abracés la causa anarquista pogués actuar així.

Sens dubte el capítol més important, que resumeix el posicionament de la filòsofa quant al que ella va viure durant la seva experiència a la columna Durruti, és el que l’autor ubica just al mig del compendi i configura l’eix central del llibre: la carta que Simone Weil escrigué a Bernanos poc després d’haver llegit Els grans cementiris sota la lluna, de l’escriptor catòlic francès. Bernanos, que simpatitzava amb la Falange i vivia en aquell moment a Mallorca, reflectia en aquesta obra justament el seu desengany en veure els crims comesos pels falangistes a l’illa balear. Després de la lectura, Weil vsa sentir la necessitat d’escriure-li per expressar-li la seva admiració: partint d’ideals molt diferents en què cadascun d’ells creia a cegues, ara confluïen tots dos en el posicionament absolut de no admetre cap acte inhumà per part d’aquells amb els quals simpatitzaven. Weil escriu: «[…] havia vist en el moviment anarquista l’expressió natural de les seves grandeses i de les seves imperfeccions, […], es barrejaven la immoralitat, el cinisme, el fanatisme, la crueltat, però també l’amor, l’esperit de fraternitat, i sobre tot la reivindicació de l’honor, […]: em semblava que els que hi anaven per un ideal n’eren més que els que hi eren empesos pel gust de la violència i del desordre. […] L’essencial és l’actitud respecte de l’assassinat.»

L’arquitectura del llibre és reeixida i no és fàcil. Per fer entenedora la cronologia dels fets, Bosc va alternant amb bona mà la narració de la veu omniscient, ell mateix, que ha fet la recerca, amb bocins de notes de diari d’alguns brigadistes i de les informacions relatives a aquests mesos extrets dels documents allistats al final.

Cal remarcar l’exquisit equilibri que l’autor fa per mor de l’objectivitat en un tema on costa mantenir-la: fa el seguiment de la vida dels protagonistes als quals més va admirar Weil, després de la desfeta i la victòria de Franco, i dona veu a alguns dels seus companys de barricada que, en llegir l’opinió de decepció absoluta i generalitzadora de Weil en algun diari o revista, escriuen la seva rèplica sense mordacitat i amb respecte.

Molt recomanable, sobre tot per conèixer millor Weil i animar a seguir la recerca estirant algun altre fil.