Silvestre Vilaplana, mort i cilici

Després de Dones sense nom i Suburbis del Paradís, l’escriptor Silvestre Vilaplana (Alcoi, 1969) completa la seva trilogia de noir mediterrani català amb Àngels de la mort (crims.cat) una novel·la centrada en el tema dels abusos a menors. L’autor sap compaginar dues trames principals dins de la mateixa història. En primer lloc, els implicats en el vídeo d’aquests abusos apareixen morts. En paral·lel, un assassí comet la missió divina (està convençut que Déu l’inspira) de matar en sèrie. Els dos protagonistes d’Àngels de la mort, la ja coneguda expolicia Araceli Lavila, malalta terminal i ja jubilada, que ja havia portat els casos de Dones sense nom i Suburbis del paradís, i el periodista Roger Casafont s’implicaran en el doble cas potser més del que voldrien.

En aquesta tercera part de la trilogia, Vilaplana no abandona ni el llenguatge clar i directe ni la forta càrrega de denúncia social pròpia del gènere. Ara són la corrupció (tant política com policíaca) i l’abús de poder —dos temes clàssics i alhora de rabiosa actualitat— els dos motius de delació de l’autor. A partir d’un primer capítol intrigant on un assassí en sèrie es mortifica amb un cilici per obtenir el perdó diví i on «cada taca servava una vella història plena de pecat, de debilitat humana, de misèria personal», Vilaplana enfila una trama amb l’aparició d’un polític cocaïnòman, l’Alexis Solano —abans conegut com el Coronel—, ubicat davant el mar turquesa de Belize. És un deportat, «un home a qui mig món havia vist com es follava una puteta negra de cara pixelada» en un vídeo que va representar un escàndol internacional i que a ell li havia arruïnat la vida. Així com alguns mitjans espanyols —«democràcia de cartró pedra»— havien fet cas omís del vídeo, el periodista Roger Casafont va aparèixer a la televisió explicant-ne el contingut. En una estructura de capítols que alternen les dues històries criminals a manera de metrònom —la de l’assassí en sèrie, de llenguatge quasi místic, i la de la investigació, molt més planer—, també llegim el dia a dia de l’Araceli Lavila, desil·lusionada i entretinguda en la redacció d’una llista de coses que voldria fer abans de morir, rep la visita d’una jove negra que li assegura que li ha destrossat la vida. És Alika, la menor que apareixia en el vídeo macabre. Li demana protecció perquè està convençuda que l’estan seguint. Araceli i Roger es trobaran de nou i reiniciaran la seva lluita dialèctica per seguir tant amb el cas particular de l’Alika com amb el conflicte genèric, i cada vegada més estès, de la prostitució de menors.

Les referències de Vilaplana són clares i denoten que l’escriptor s’ha ben documentat. El terme «àngel de la mort» és utilitzat en criminologia per a referir-se a una mena d’assassí en sèrie que normalment treballa de cuidador o d’infermer. Alguns àngels de la mort famosos per les seves aberracions són Josef Mengele, metge i criminal de guerra nazi conegut pels seus experiments mèdics al camp de concentració d’Auscwitz, la metgessa alemanya nazi Herta Oberheuser, la qual va experimentar amb dones i nens del camp de Ravensbrüc o el nostre Joan Vila Dilmé, «el celador d’Olot», infermer geriàtric que va matar onze avis entre 2009 i 2010. En l’àmbit literari, un dels àngels de la mort més coneguts és el personatge d’Annie Wilkes a la novel·la Misèria del gran Stephen King. En religió, l’àngel de la mort és conegut en el judaisme com Samael, Sariel o Azrael; com a Malak Almawt a l’Islam; com a Yama o Yamaraj a l’hinduisme. En diverses mitologies, l’àngel de la mort apareix com qualsevol cosa, des d’una figura esquelètica camuflada amb una falç, una dona bonica o un nen petit.

L’àngel de la mort de Silvestre Vilaplana acaba per angoixar el lector. La capacitat per crear un personatge d’aquesta mena és complicadíssim, i Vilaplana ho fa amb excel·lència. Algú criat en un orfenat religiós, que troba la pau en el rostre dels morts, que no sent cap mena de culpabilitat quan mata perquè és conscient que, primer fa un favor —alliberar els vius del dolor— i, segon, que ho fa perquè Déu l’hi mana. Un tarat molt versemblant en els temps que corren, un dement que confon el bé i el mal, un fanàtic desequilibrat a qui, de petit, van fer creure que el patiment ens acosta a Déu i, de gran, va agafar gust pels sacrificis.