quin un!

Que jo em guardi de dir amén (Documents Documenta) suposa l’aparició, per primera vegada, de l’obra completa de Jordi Pope, un dels poetes cabdals de la contracultura catalana dels anys 80 i 90. La seva mort prematura i el seu carisma l’han convertit en una figura de culte. En aquesta edició, curada pel poeta Guim Valls, s’hi recullen tots els poemaris publicats en vida de Pope (Escrits, 1999; Llibrot, 2001), així com Sistemes de comunicación, un poemari inèdit que transita entre la lírica i les fórmules científiques, i d’altres poemes i contes esparsos. Publiquem en exclusiva l’epíleg d’Enric Casasses al recull.

l’altre dia vaig demanar a la meritxell sales com definiria el pope i em va dir: «el pope arregla les coses».

jo el vaig conèixer quan ell devia tenir quasi 28 anys i jo quasi trenta, i de seguida ens vam fer amics, i l’amistat va ser rica i plena i molt engrescadora, una de les coses més fortes que he viscut, i ben peculiar; durant anys vam ser cul i merda i en vam muntar de tots estils, de números.

un dia o més ben dit una nit en una petita discoteca barcelonina de la plaça de les olles, el whisky twist, jo era l’únic que estava ballant i de cop se’m planta al davant a ballar amb mi una noia alta i forta i àgil, i ballant d’una manera tant o més creativa que la meva, i al cap d’un moment veig que m’està fent la dansa del desig i de l’enamorament, i a mi també em va pujar, la flamarada, i vam acabar passant la nit a casa meva i l’endemà vam anar a la seva i m’hi vaig quedar a viure uns quants anys, amb sotracs i sotragades però uns quants anys («el dia que ens vam conèixer/ l’endemà vivíem junts/ i jo nena el tercer dia/ llàgrimes als ulls»); era elisabeth brodin, una ballarina de primera, que havia començat amb en cesc gelabert quan aquest començava, i tan bona improvisant com creant coreografies complexes i plenes de sentits i visions, en un món propi a la confluència del teatre-dansa amb la dansa pura i amb la performança o acció artística; un dia, quan només en feia tres o quatre que estava amb ella, em diu tota seriosa que sisplau que l’acompanyi perquè té una cita compromesa: ha quedat amb el seu ex, perquè s’han de repartir els discos i altres objectes; ens vam trobar al bar de baix, jo m’esperava un mascle de marca marcant territori, o alguna cosa així, perquè ella estava tensa, tement que l’estira i arronsa seria complicat, però va arribar un manso d’allò més divertit i atrevit i despreocupat, que a l’hora de repartir-se les coses va cedir en tot, perquè tant se li’n fotia; era el pope, i em va enlluernar: la sensació de «bona estranyesa reconfortant» que diu en guim a la primera frase del seu escrit és exactament la primera impressió que em va fer ell: quan a mitja peŀlícula hi apareix un personatge així, ja veus que la peŀlícula pujarà de to i es posarà encara més interessant i divertida, i que et sorpendrà, intueixes que millorarà l’argument i fins i tot les localitzacions, i que hi haurà moments d’aquells que no te’ls esperes i que molen molt; i a sobre va resultar que vivia a la casa del costat de la nostra, just al tombar el carrer; tant la nostra escala com la seva casa antisimètrica eren parts d’un vell casalot redistribuït, i per darrere, per les menes de terrasses o eixides que tenien, gairebé es tocaven (i vam acabar tombant un tall de paret per poder passar de l’una a l’altra sense haver de saltar); el pis de l’elisabeth era al carrer llibertat («al carrer de llibertat/ cantonada venus/ un amor de veritat/ i sense frenos»), i ell vivia a la millor adreça de la ciutat: venus entre llibertat i perill.

quan al cap d’un temps amb l’elisabeth ens vam anar distanciant, ja feia estona que l’amistat amb el pope era sòlida i consolidada; jo vaig agafar un pis al carrer progrés, que és allà mateix, i es va formar un eix venus-progrés d’alt voltatge, sempre érem l’un a casa de l’altre, i l’ebullició poètica va anar encomanant molta gent, des del piru (jordi c. galès) i la meritxell sales fins a genís cano i pascal comalada, per dir quatre noms; la casa de venus i el pis de progrés formaven una mena de superestudi-tertúlia-taller d’invenció i investigació poètica i artística, centrada en el llegir, l’escriure i el dir, i en el dibuixar, i en les sortides a davant dels públics que arribàvem a convocar; amb el temps al nostre nucli de «poesia o així» s’hi van afegir fins i tot els grans, primer l’àngel carmona, i a través d’ell els lizanos i en sisterna i també, de tant en tant, en màrius sampere.

però el misteri, o la mica de misteri, que m’ha quedat per sempre és el de no saber ben bé com i què havia viscut el pope abans dels 28 anys; sé que només havia fet la mínima escola obligatòria i s’havia posat, d’adolescent, a apendre l’ofici d’electricista, que era el del seu pare, i el va apendre bé, en sabia; com diu meritxell sales, «el pope arregla les coses»; recordo un cop, més endavant, que uns ocupes del carrer bolívar el van fer cridar perquè els hi instaŀlés la llum, i jo l’hi vaig acompanyar; mentre hi érem va entrar la policia a demanar carnets i apuntar noms, de manera que en algun lloc devem estar fitxats com a ocupants d’immobles buits; també sé que de ben jove havia treballat d’electricista, però no va trigar a tirar-se a la vida picaresca del carrer, buscant-se feinetes o feinotes, ajudant l’un o l’altre, fent encàrrecs i participant en conxorxes i trafiques, i així va ser que va entrar en relació amb alguns dels músics més pirats i descontrolats del moment, com eren els dels grups Baf i Eix de baf, d’apassionades improvisacions electroacústiques, i amb això va conèixer altres músics, sobretot del rock més free o lliure, com el pau riba de l’època delirant de l’electròccid àccid alquimístic xoc, o els de la tropopausa: ramon solé, oriol perucho, enric cervera… (aquest darrer més endavant va muntar alguns espectacles molt potents amb elisabeth brodin); tenim, doncs, d’una banda, el free rock i free jazz (o roc lliure i jaç lliure), la música jove que era l’art trencador i salvatge del moment; però el nostre heroi també s’havia fet nòvio de la ballarina, que era una altra forma d’art nou i atrevit, amb un peu a la salvatgia del rock i un altre a la subtilesa del concepte; el pope, que semblava un rústic urbà i quasi analfabet, no ho era gota: havent vist i viscut de prop aquestes formes d’art contemporani, en va assimilar l’essència sense haver-se menjat cap de les menjades teòriques de coco de l’art modern, perquè ja havia entès directament de què anava; no era, per dir-ho amb mots de ramon solé, ni d’escola ni d’antiescola, i per això quan, amb 30 anys, es va llançar a escriure i a recitar, no es va fer conceptual ni minimalista ni performer ni fonètic ni lletrista ni poeta visual ni free o improvisador ni textualista ni rimaire, però ho encloïa tot; ho encloïa tot en una sola actitud molt seva que feia que gairebé sempre fos ell l’estrella dels recitals en què participava, amb aquella aura d’autenticitat que desprenia; era una persona molt alegre però no es tallava gens a l’hora de dir la veritat dura a qui fos, quan tocava; i, paraŀlelament, quan actuàvem, ell, que era el més divertit, era molt divertit, sabia provocar i provocava moments en què el públic entrava en l’àmbit del dolor tràgic i podia acabar, el públic, en una mena d’exaltació coŀlectiva intensa i udoladora; i a vegades també ho feia, això de tornar boig el públic, amb els jocs de l’absurd del fons de l’ésser.

la febre de posar-se a escriure li va agafar a partir de veure’m a mi sempre esborrallant poemes, que eren els de la meva «ànsia vella» (alguns dels quals són al llibre començament dels començaments i ocasió de les ocasions), i que la majoria són poemes amb forma de cançó, però també n’hi ha que no tenen forma de res, només de poema; va veure això que jo feia i s’hi va posar ell també, i es va convertir en un escriptor de molta personalitat, únic, i tot seguit, també, en impulsor de moltes iniciatives, publicacions, revistes, accions i actuacions, i tot el que feia queia fora dels circuits existents: sense gairebé ni adonar-nos-en ens havíem inventat un circuit nou, que no donava calés, zero, però permetia moure les coses que ens importen; no sortíem als diaris ni enlloc, però existíem i funcionàvem i fèiem; en el meu cas, gràcies al pope, es va acomplir una cosa que, temps enrere, m’havia aconsellat una amiga: quan jo, que encara no ho havia fet mai, li vaig confessar que m’agradaria enfilar-me a un escenari per dir els poemes en veu alta, ella em va respondre: —no t’enfilis, deixa que l’escenari et creixi sota els peus…

he començat amb la definició de meritxell sales i acabo amb una altra, la de l’amic doc (també conegut amb el nom de joan bonal): «el pope sempre comença les cases per la teulada, i sempre se li aguanten».