Quan el marsupilami arriba a la maduresa

El 1951 André Franquin, un dels autors clau de l’anomenada Escola de Marcinelle (en contraposició a l’Escola de Brussel·les, capitanejada per Hergé i el seu Tintín), emprèn la segona aventura llarga de la sèrie Espirú i Fantàstic. A Espirú i els hereus, els dos herois es veuen obligats a internar-se a la selva de Palòmbia per caçar i oferir a un zoo (eren uns altres temps…) un animal misteriós, llegendari: el marsupilami. Es tracta d’un animal salvatge que fins aleshores poca gent havia aconseguit veure i que està dotat d’una força, d’una agilitat i d’una audàcia tan extraordinàries que el fan una de les bèsties més temudes i respectades de la selva. Tot i això, un lligam d’afecte es teixirà entre ell i Espirú i Fantàstic, de tal manera que esdevindrà la seva mascota i aquests se l’enduran allà on vagin. Això es mantindrà així fins al 1970, quan es publica El fabricant d’or, primer àlbum de la sèrie dibuixat per Fournier, però en què Franquin encara es reserva (per últim cop) el dibuix del marsupilami. A partir d’aleshores, el marsupilami desapareix de la sèrie mare i apareixerà només en algunes històries breus fins que el 1987 passa a protagonitzar la seva pròpia sèrie. En tots dos casos, però, es tracta d’un animal simpàtic, afable, bromista, amic de l’home… En resum, molt allunyat d’allò que podríem anomenar una “bèstia salvatge”. Ara, 70 anys després de la seva primera aparició, el duo format pel guionista Zidrou i el dibuixant Frank Pé proposen una versió molt més realista, madura i crua del mite a La bèstia, una excel·lent història en dues parts de la qual Editorial Base acaba de publicar el primer volum en català.

Capturat en plena selva palombiana pels indis Xautàs i venut a traficants d’animals exòtics, un marsupilami salvatge desembarca els anys 50 al port d’Anvers. La bèstia, tot i que molt afeblida per un viatge llarg que no ha anat com s’esperava, aconsegueix escapar i arriba a Brussel·les, on serà recollida, mig morta de gana, per François, un nen solitari que es refugia en l’amor pels animals davant les burles i maltractes que rep dels companys d’escola perquè el seu pare era un soldat alemany, crim imperdonable en aquells anys de postguerra. A poc a poc, una relació d’amistat sorgirà entre aquests dues ànimes desemparades i rebutjades per la societat…

Aquest és el punt de partida de La bèstia. Des de les primeres pàgines resulta evident que els autors han volgut donar la volta al personatge inventat per Franquin i oferir-ne una versió més realista i, conseqüentment, més crua. Situar l’acció a la Bèlgica dels anys 50 serveix per emfatitzar aquest propòsit, ja que en aquella època el tràfic d’animals exòtics per a circs o altres diversions humanes encara era del tot habitual. El to de l’obra és fosc. Les primeres pàgines semblen més pròpies d’un còmic de terror que d’un àlbum amb un personatge que té una sèrie de dibuixos animats per a nens i nenes. El sol, així com els colors càlids dels interiors reconfortants, són pràcticament absents en aquest àlbum. Tot està encaminat a transmetre la sensació que vivim en un mon dur i que la vida no és fàcil. La trobada entre aquests dos personatges tan allunyats, però connectats per la innocència que encarnen, però, deixa entreveure una certa esperança en el futur.

La bèstia es va endur el Premi Uderzo al millor dibuix el 2021. Frank Pé signa, efectivament, un àlbum amb un dibuix extraordinari, tant pels detalls i l’expressivitat dels personatges com pel color. La història de Zidrou, d’altra banda, enganxa des de la primera pàgina. Que no trigui la conclusió de la història…