Com un núvol lleuger

La poesia de Li Bai i les traduccions de Marià Manent són com un cim i el dit que l’assenyala. L’aire daurat i Com un núvol lleuger, ara recuperats per Adesiara, ens permeten entendre millor el poeta i la seva relació amb aquesta altra tradició clàssica, però ens ofereixen una visió massa primerenca, borrosa i fragmentària de la poesia xinesa.

Potser per això en el pròleg de poesia xinesa se’n parla poc i malament. D. Sam Abrams diu que la voluntat de concreció textual de Manent “es basa en l’eliminació d’elements sobrers que retarden l’impacte immediat del poema sobre la sensibilitat del lector. Un cas prototípic seria el bellíssim poema de Li Po “Als meus dos fills que són lluny, al Lu oriental”. […] Si anem a buscar l’original del qual va partir Manent, ens adonarem de seguida que el va expurgar, suprimint els versos del principi i el final, per tal de potenciar encara més la impressió directa que ens deixa el text. De fet, hem d’afrontar la veritat i convenir que Manent va acabar millorant l’original i esmenant la plana a un dels més grans poetes universal”.

L’original del qual va partir Manent no era un original, era una traducció a l’anglès, The poetry and career of Li Po, 701-762 a.d. d’Arthur Waley que no apareix a la bibliografia, però que Manent publicar en castellà: Vida i poesía de Li Po, Editorial Seix Barral, 1968, un any després de Com un núvol lleuger. La traducció de Waley i les retraduccions al castellà i català de Manent són molt properes i l’esmena o mutilació dels versos del principi i del final la fa Waley. Si Manent era un antòleg competent de poesia anglosaxona, traslladar-ho a la poesia xinesa resulta ingenu: s’hi perdia, no va poder anomenar els autors de L’aire daurat; no tenia a l’abast la immensa part de la poesia clàssica xinesa, i la que tenia a l’abast li arribava desdibuixada i retallada: no sembla adonar-se que a El dol inacabable només s’hi conserven deu versos dels cent vint que vas escriure Bai Juyi.

No cal ni dir que Waley sempre tradueix millor que Manent i, si elimina l’obertura i la conclusió d’A els dos meus fills que són lluny, al Lu oriental, encara que no ens agradi, almenys ho fa en el context d’una biografia. Certament ens deixa els millors versos del poema, però hem d’entendre que els dístics eliminats no el desmilloren gens. El lector, si vol, pot llegir-los ràpid i, si no, li permeten situar-se i entendre l’ocasió: una carta de record pels fills distants.

Faig una traducció prosaica dels primers versos:
A la terra de Wu les moreres són verdes,
els cucs de seda de Wu ja han fet tres dormides.
La meva família viu a Lu oriental:
Qui conrearà les terres de Guiyin?
Ja no som a temps de fer les feines de primavera,
navegant pel riu torno a sentir inquietud.
El vent del sud eleva el meu cor enyoradís
que vola fins davant de la taverna.

Els dos primers dístics situen el poeta, a Wu (Nanjing) i els seus fills, a Lu (Shandong). En el tercer i quart dístics, el poeta sent enyorança de la terra i la família i el seu esperit o la seva imaginació volen fins a la taverna del poble. Aquests primers versos no són genials, però tampoc superflus, més si les moreres verdes del sud recalquen la distància respecte al nord, on les flors del presseguer tot just ara anuncien la primavera. Manent comença quan el poeta ja s’imagina a la taverna mirant el presseguer:

Al llevant d’allà on bec, a casa, amb els companys,
hi creix un presseguer. Sovint l’acaricia
una grisor de boira. El vaig plantar un bon dia
jo mateix. No l’he vist fa gairebé tres anys.
Segur que a la finestra el seu brancatge brilla,
però a casa no torno, ni en començo el camí.
Ping-iang es diu la meva dolça filla:
cull les flors i una mica les branques fa cruixir.
Les cull, i cap a mi no les allarga:
li van caient les llàgrimes com pluja del temps clar.
El noi es diu Pai-txin, més jove que ella,
però potser a l’espatlla ja li deu arribar.
Sota l’arbre es passegen tots dos sols, i no tenen
qui els posi la mà al front, qui els sàpiga estimar.

També tradueixo els versos finals:

Quan hi penso, m’esfondro,
va creixent l’angoixa que sento a les entranyes.
Agafa la tela on he escrit la meva enyorança
i porta-la fins al riu Wen.

El penúltim dístic la imaginació s’esmicola i el poeta, desassossegat, no pot seguir escrivint. L’últim dístic tanca l’ocasió del poema, el poeta es dirigeix al missatger que haurà d’enviar-lo als seus fills.

Aquest poema segueix una estructura que Stephen Owen anomena forma tripartita i que és prescriptiva en els poemes regulars de vuit versos. Com explica Owen, la forma tripartita consisteix en una obertura, sovint amb un sol dístic, que serveix per situar el poema o explicar-ne l’ocasió; un seguit de dos o més dístics paral·lels i descriptius que poden amplificar alguna de les idees de la introducció i, finalment, un o més dístics conclusius, un epifonema, que pot explicar el missatge del poema, la sensació del poeta o que la ocasió s’ha acabat.

A partir d’aquesta estructura força rígida i un munt de fórmules que s’adapten als hemistiquis, es pot confegir automàticament un poema d’ocasió: una carta, dedicatòria, comiat, trobada, festa, visita… Si bé en la tradició occidental el poema té més valor que el vers o que el llibre de poemes, en el cas de la poesia dels Tang la unitat principal sovint és el dístic: dos versos paral·lels gosats i precisos o un epifonema que reverberi hores després d’haver-lo llegit poden fer que un poema, d’altra banda convencional, llueixi.

L’estructura tripartita s’intueix prou bé en les traduccions del poema dedicat a Meng Haoran. Manent també el tradueix a L’aire daurat, però es veu més clar en la versió castellana. Tenim un dístic introductori:

¡Cómo te quiero, Meng, oh gran Maestro
de brioso talante, que es de todos sabido!

Dos dístics centrals:

Joven el rostro, coche no quieres ni casquete;
canoso, entre las nubes de los pinos descansas.

En las noches Luna te acomete el Sagrado;
las flores te hechizaron y a tu Señor no sirves.

I un dístic conclusiu:

Te yergues sobre mi, no llego a tu alta cumbre:

¿qué haré sino añorar tu aroma desde lejos?

El primer dístic és avorridíssim, de fet hi ha un poema molt convencional de Li Bai que comença igual:

                吾愛崔秋浦，

宛然陶令風。

T’estimo agutzil de Cuiqiu,
tens el caràcter de Tao Yuanming.

Dubto que a Manent li agradés, però cal mantenir-lo per situar-nos: sabem que el poema serà una dedicatòria a un amic extraordinari.

Els dos dístics centrals descriuen l’amic com un eremita. Per poder analitzar-lo amb cert detall, tradueixo:

Caravermell vas abandonar carruatges i birrets.
Capblanc vius (entre) pins i núvols.

Hi ha un paral·lelisme sintàctic (complement del nom – aposició referida al subjecte – verb – complement del verb) i un paral·lelisme semàntic (color – part del cos – verb – objectes de ciutat / objectes de muntanya). El paral·lelisme semàntic es produeix tant per l’associació de quasi sinònims (cara – cap) com pel contrast entre antònims: d’una banda l’expressió formular carruatges i birrets, que simbolitza la gran ciutat i la carrera funcionarial, de l’altra pins i núvols que simbolitzen la natura, el retirament i l’hivern i, per tant, també la vellesa. Es produeix el mateix contrast entre el vermell, color floral, festiu i vital, i el blanc, color de la vellesa, el fred i el dol.

Li Bai domina els versos paral·lels amb virtuosisme, però aquí la poesia rau sobretot en l’últim dístic, on Li Bai expressa una veneració hiperbòlica per Meng Haoran:

高山安可仰?

徒此揖清芬。

Waley tradueix:

You tower above me, a hill too high to climb;
What more can I do than greet your fragrance from afar?

Manent tradueix:

Ta noblesa és com la muntanya,
massa alta pel nostre delit.
Però d’aroma dolça, estranya,
ens perfuma el teu esperit.

Per acabar, deixeu-me que faci una esmena impertinent i, recuperant la interrogativa de l’original, us pregunti si la poesia de Meng Haoran, Li Bai i els altres xinesos és encara, com la muntanya, massa alta pel nostre delit?

Podeu trobar més informació del llibre al web d’Adesiara.