Noves i novíssimes

A pocs dies de la gran cita, la novetat d’aquest Sant Jordi és que no hi haurà llibres. De fet no és del tot novetat perquè fa temps que el llibre, terminològicament, ha traspassat. En l’era del podcast, parlar de llibres encara té prestigi, en canvi fer servir la paraula “llibre” cotitza a la baixa. En un repàs aleatori a la safata d’entrada, em trobo editorials que m’informen d’“una novetat adreçada al públic infantil”, un autor em recorda que “presentarà la novetat el dia 15”, m’envien un dossier sobre “la nostra novetat a les llibreries”, em parlen de “la darrera novetat de la col·lecció”, un segell comença el curs amb “una novetat sorprenent de l’escriptor” tal, rebo mails sobre “novetats juvenils”, “novetats en pop-up”, “última novetat en fantasia” i fins i tot anuncis sobre “la nostra nova novetat”, en una acrobàcia tautològica de traca. N’hi ha que complementen la troballa amb l’expressió “novetat editorial”, fórmula de gran utilitat per no confondre una novel·la amb una “novetat perfumística”. El més greu és que no es tracta, com passa sovint, d’una moda internacional: a Anglaterra, a Itàlia o a França les editorials continuen publicant, literalment, “llibres”. A Catalunya no. Aquí bàsicament publiquen “novetats”. On va començar entre nosaltres el desprestigi del mot “llibre” (tan simple, tan neutre, tan net) és difícil de consignar, però sembla condemnat a l’immens contenidor de l’oblit que Vicenç Pagès Jordà xifrava amb l’expressió “cultura vintage”. 

Els tentacles de la mercadotècnia són infinits i lògicament han acabat contaminant la indústria editorial. En el món de la publicitat probablement no hi ha adjectiu més recurrent (i suat) que “nou” i “nova”. Fins i tot quan un producte ja existeix, l’economia de mercat t’obliga a aparèixer cada cert temps amb una versió nova (“ara amb més xocolata”, “ara a meitat de preu”, “ara el doble de velocitat”). Als anuncis tot és “nou” i tot és “ara”, és a dir, opera en paral·lel la invocació a la novetat i a la immediatesa. Val la pena preguntar-se si en literatura, una disciplina que reclama menys urgència que calma, té sentit replicar els recursos verbals del màrqueting més ximple. El resultat és que el mercat (això va de mercat, “the economy, stupid”) ja no vol escriptors que escriguin llibres, sinó veus que publiquin novetats.

Més val deixar que tantes veus noves i novíssimes escriguin amb paciència, que el temps fa més servei que la desmesura.

Perquè tenim un problema semblant amb la noció de “veus”. Quatre de cada cinc debuts, siguin novel·listes, poetes, dramaturgs o contistes, són saludats o publicitats com a “noves veus” o bé, per sofisticar la tonteria, amb les variants de moda: “veu emergent” i “veu literària”. Qualsevol escriptor que aspiri a fer una obra coherent, títol rere títol, sap que el més difícil de conquerir és precisament la veu, la famosa “veu pròpia” que per descomptat en un primer llibre és gairebé impossible que comparegui. D’aquí que parlar de “nova veu” sigui una mena d’oxímoron flagrant que no fa cap favor a la trajectòria de qui escriu, perquè encimbellar ditiràmbicament les joves promeses només genera una pressió innecessària. Més val deixar que tantes veus noves i novíssimes escriguin amb paciència, que el temps fa més servei que la desmesura.