Napalm al cor, i sang a l’hort

El napalm és un combustible de guerra, que esclata fort, que crema lent. Una mica com ho fa la primera novel·la de Pol Guasch (Tarragona, 1997), Napalm al cor, que ha guanyat el 6è Premi Llibres Anagrama de Novel·la, enmig d’aquest context distòpic, com la seva obra. Pol Guasch visitarà Móra d’Ebre aquest cap de setmana (29/05) per participar a la Fira del Llibre Ebrenc en el marc del Litterarum. Guasch conversarà amb Laia Viñas sobre «La diversitat en la literatura».

El gran virus d’aquest llibre, però, és el lament. Guasch fa caure el lector al dia 900 després de l’explosió i la corrua de soldats rapats. Som en una casa familiar, embolcallada d’hort i d’arbres. Som en un esquitx de poble gairebé abandonat, on tot passa rere els vidres embromats de les finestres, en el murmuri contingut dels habitants que hi queden. A l’altra banda de la serra hi ha una gran ciutat, on hi viu, tot sol, Boris, l’amant del protagonista mig confinat que no té nom. Poques coses, de fet, tenen nom en aquesta novel·la. Només un riu, el Tet (que migparteix la Catalunya del Nord horitzontalment), i unes muntanyes, les Rocalloses (que fereixen en vertical durant cinc mil quilòmetres Amèrica del Nord); que Guasch anomena i posa de costat per assenyalar, només, potser, que som en un mapa impossible.

I mentre la gent calla, la natura dringa i el llibre es torna una petxina. Si ens l’apropem a l’orella sentim el vaivé de la terra: el xerricar minúscul dels cucs burxant-la, l’espetec de les flors badant-se, el grinyol elàstic de la pell de les verdures quan són plenes a seny. Així, tot i l’ambient fosfòric i pudent, tot i que l’explosió sembla haver esborrat qualsevol escletxa de futur humà, la vivacitat de la natura s’imposa com una mena d’esperança tenaç. Potser no hi ha esperança per les regles dels homes, però n’hi ha per la vida i els seus cicles naturals inviolables. I els personatges s’hi aferren, quan cal, per sobreviure, amb un instint animal. Que, a poc a poc, Guasch, sacralitza.

Ho apreciem, sobretot, en els dolls de mort i de sang i de putrefacció: cap descripció d’aquests passatges no és gratuïta ni viciosa. Ens hi atansem, als cadàvers, primer, des del mantra impassible de la natura, lluny, ben lluny de les lleis binàries dels homes. Guasch ens hi porta amb una elegància elegíaca finíssima. És en aquesta bellesa, i en aquest no jutjar, que la sang i la carn es tornen a ritualitzar sota uns nous dogmes. I el lector entra en una dimensió imprecisa, espiritual, on la bestialitat i l’amor són, finalment, gairebé indestriables. 

Hi ha, en la manera d’aproximar-se a la mort i a les vísceres, una anarquia aparent. Però si llegim en el silenci límpid de la nit, hi sentirem bategar, a sota, una base religiosa latent. Fins i tot, diria, una base feta d’un catolicisme esbiaixat. I així el lector té la impressió, adesiara, de tenir a les mans un llibret litúrgic, de ser en una missa rebregada. 

“La Clarice va ser la darrera gallina que vaig estimar: quan la teníem a taula, sense gana, la vaig devorar, resant. Amb cada mossegada la sentia una mica més a prop de mi, em sentia una mica més a prop d’ella. Oh, senyor, allò sí que era trobar-se! […] Amb els anys, la mare em deia que de la Clarice només me n’havia quedat la veu, tan aguda. I també el moure les mans i els braços sense parar, com si fossin ales.” La gallina que és la terra, la terra que és Déu i ell, el protagonista sense nom, és amb Déu en devorar-la. En un àpat familiar, que no és sinó una missa bàrbara, una cerimònia natural. I si en aquest passatge engoleixen gallines simbòliques, déus emplomissats, també n’hi ha en què, menjant tomàquets, mengen els cossos humans, de persones estimades, que els han servit d’adob. Hi ha, doncs, enmig del silenci adolorit, un canibalisme amorós que hi és i no hi és.

L’any 1764, Voltaire va publicar el Diccionari filosòfic i, a l’entrada Transubstanciació, fent referència al moment en què, durant l’eucaristia, la substància del pa i del vi es transforma en la substància del cos i de la sang de Crist, hi deia que els catòlics “mangent et boivent leur dieu, chient et pissent leur dieu”. Voltaire, dient que “mengen i beuen el seu déu, caguen i pixen el seu déu”, volia, allargant el símbol, desautoritzar-los i ridiculitzar-los. Napalm al cor ens fa pensar en aquesta idea voltairiana, garbellada, però, de qualsevol satirització. Allà on el filòsof hi posa sarcasme, Guasch hi posa fe, una fe terrosa, agrumollada, trepidant, però una fe. La cara escatològica és, a Napalm al cor, valuosa i exalçada. 

Quan això s’esdevé, la prosa de Guasch passa a frec de la de Rodoreda, en les descripcions rabioses de flors i ciutats de Viatges i flors, en la poesia de mort de Quanta, quanta guerra… I llavors, enmig de la quietud aparent, que no és quietud sinó apnea, comença una festa major sinestèsica que ablaneix i subratlla alhora la brutalitat constant de l’obra. És aleshores quan el novel·lista ens diu que és, abans que cap altra cosa, un poeta.