Naixem del naufragi d’Adrienne Rich

Adrienne Rich (1929-2012) fou una figura clau per a l’activisme feminista de la segona onada i per al posterior, i una poeta que no ha deixat mai d’interpel·lar-nos. Aquest setembre, les llibreries van rebre la traducció de Núria Busquet Molist del seu assaig Naixem de dona. La maternitat com a experiència i institució (Lleonard Muntanter, 2022), publicat per primer cop el 1976 i amb el pròleg de l’autora a l’edició de 1986. Al mes següent, apareixia Submergir-se en el naufragi (Edicions Poncianes, 2022), el seu poemari de 1973, traduït pel Pol Guasch. Arran de la publicació del poemari bilingüe, la Fundació Joan Brossa, la Sullivan i Edicions Poncianes van oferir, el dissabte 12 de novembre, una trobada entorn de l’autora dins del Festival TRO, que aquest dissabte 19 de novembre a les 12h es clou al Centre de les Arts Lliures. Hi van participar Pol Guasch i Ada Bruguera per presentar el llibre, la filòsofa Fina Birulés, la poetessa Kelly Lua, l’activista Miquel Missé, el ballarí Aimar Pérez Galí, i Maguette Dieng, que va fer-nos de DJ durant el vermut del final de l’acte.

A l’inici de la vetllada al Centre de les Arts Lliures, Pol Guasch i Ada Bruguera ens van introduir en el món d’Adrienne Rich. Van parlar sobre un dels seus assajos és famosos, Heterosexualitat obligatòria (1980), que postula l’heteronormativitat com un sistema i no com una natura. Aquesta idea, ja tractada al lúcid Naixem de dona, seria desenvolupada i matisada al llarg de la seva trajectòria, i derivaria cap a un feminisme més interseccional –Kelly Lua, al Festival, va tractar el tema en relació amb l’escriptora brasilera Carolina María de Jesús– i apunta a problemàtiques que l’aproparen al feminisme queer –si bé, com afirma Dani McClain al pròleg de Naixem de dona, el seu pensament en aquest àmbit va topar amb diversos límits.

Submergir-se en el naufragi se situa en una època de trànsit vital i polític per Adrienne Rich, i això es tradueix en un trencament de la mètrica tradicional que abans havia emprat. Tot el poemari presenta un moment de naufragi dels valors antics, de les convencions de la faula normativa, de les relacions i la possibilitat de comunicar-se, i submergir-s’hi implica sentir-se sola. De la solitud, un dels temors i alhora una de les forces del jo poètic, neix una voluntat de fer comunitat, de trobar una llengua comuna –en aquest cas, en la poesia– per tots aquells subjectes que la història ha volgut silenciar: “nosaltres som, jo soc, tu ets, / per covardia o per coratge, / aquell que descobreix el nostre camí / cap a aquest paratge / carregant un ganivet, una càmera, / on llibre de mites / on / no apareixen els nostres noms”. Així acaba el poema que dona nom al poemari.

A la voluntat d’acabar amb la “llengua morta” de la normalització opressora, s’hi suma la dificultat de construir una identitat: “si em pregunten quina és la meva identitat, / què puc dir sinó / que soc l’androgin, /que soc la ment viva que no heu pogut descriure / en la vostra llengua morta”. Aquests versos connecten Rich amb la reflexió sobre la ment andrògina amb què Woolf, a Una cambra pròpia, buscava escapar d’un cert feminisme primerenc que acabaria caient en un fals essencialisme. La figura de l’androgin, reiterada en el text de Rich, connecta també amb la teoria queer i la dificultat de dur-la a la pràctica. Al Festival TRO, Miquel Missé reivindicava l’estudi de Gerard Coll-Planas sobre les problemàtiques actuals del subjecte trans: si no has nascut home, diu una certa branca del feminisme, per què tornar-t’hi i reproduir tots els rols establerts per una heteronorma en què no creus? Missé, seguint “el meu amic Gerard”, com en deia ell, explicava que no creure en la norma no elimina el desig d’incloure-s’hi per tal de sentir-se acceptat, identificat. En aquest sentit, no només “allò personal és polític”, sinó que els ideals polítics no poden oblidar-se de la praxi personal.

Les traduccions al català de la poeta, crítica i activista lesbiana estadounidenca Adrienne Rich ens conviden a submergir-nos en el naufragi de les identitats històriques i a trobar-hi una llengua comuna, materna.

La segona part del poemari, “Fenomenologia de la ira”, conté una actitud de ràbia propera a la del primer feminisme que, segons explica la teòrica Susan Faludi a Backlash: The Undeclared War Against American Women, ha renascut en les reivindicacions LGTBIQ+, il·lustrada per lemes com «ni oblit ni perdó». Faludi analitza aquesta ràbia com una reacció contra un discurs desvictimitzador antifeminista de finals del segle xx, i hi veu la recuperació amb noves demandes de l’actitud de forta militància feminista dels anys 70, que semblava atenuada per la institucionalització, l’academització dels discursos i el pretès assoliment de diversos dels drets reivindicats. Sí que es va mantenir aquesta ràbia, als anys 80 i 90, en la reivindicació gai contra la sida de l’ACT UP. D’aquest tema ens en parlà al Festival el ballarí Aimar Pérez Galí després d’una petita performance de dansa que va humanitzar encara més el ritme de la vetllada.

Rich entrecreua constantment el relat de la seva experiència particular amb allò social i polític que el creua: “El vaig escriure com a persona concreta i particular, i hi vaig fer servir les experiències concretes i particulars de dones, incloent-m’hi a mi mateixa, i també d’alguns homes”, diu al pròleg de Naixem de dona. És, precisament, aquesta atenció al fenomen concret el que la connecta tant amb la matèria i amb els subjectes que s’endinsen en la seva comunitat. Per això hi ha, a Submergir-se en el naufragi, tants noms –sobretot de dona– que la història havia condemnat a l’oblit i que aquí retornen. Com ens recordava Fina Birulés al festival, tant l’actitud de deixar morir el passat com la de recordar-ne només allò que ens n’interpel·la ara porten el risc de servir només per justificar l’ordre present. Descrivia la idea d’Ariella Azoulay que la memòria té a veure amb allò que trobem a faltar, és a dir, allò que manca, i que és recuperant-la des d’aquí com es pot subvertir l’hegemonia del present. Caldria recuperar els cossos aparentment intranscendents, les experiències quotidianes, els noms accidentals, i tot des de la seva particularitat, per tal de repensar el present. Tampoc nosaltres podem recuperar de Rich només el que ens convingui; de la mateixa manera que Charlotte Beradt, també citada per Birulés, recollí els somnis dels berlinesos durant el règim nazi per tal de documentar-ne l’experiència autèntica, també Rich s’inscriu en un context concret que la fa alhora particular i universal, i és des d’aquí que podem recuperar-la. Com també deia Péter Szondi, en l’intent de comprendre qualsevol obra cal historitzar-la, situar-la en la particularitat del seu context, per tal de no tornar-la una entitat abstracta susceptible d’esdevenir una mera funció dins del discurs hegemònic del present.

Pol Guasch ha traduït reeixidament la forma inquisidora i explosiva dels poemes de Rich, els versos tallats i irregulars, els silencis… Juntament amb les imatges, les metàfores i l’èmfasi en allò visual, la materialitat dels poemes hi inscriu la particularitat d’una autora que mai no va deixar de repensar-se a si mateixa i qüestionar el món. Podem descriure, des del també recuperat Tosquelles o des de la psicoanàlisi, la forma de la funció poètica, és a dir, el significant, com el cos en què s’inscriu el subjecte de l’inconscient, aquell en què el subjecte històric pot emergir sense subordinar-se a un discurs del present pretesament neutre. Les imatges reiterades del foc que desborda la calidesa de la llar i esdevé un incendi, o d’una escala que només “nosaltres, els que l’hem utilitzada” “sabem per a què serveix”, o d’un peix que se submergeix en el naufragi s’endinsen en el present del lector per encarnar-hi l’interrogant desestabilitzador. Submergir-se en el naufragi es tanca amb una pregunta sense signe d’interrogació ni majúscula, “per què”, que se’ns clava al com el ganivet amb què el jo poètic lluita “per encendre el foc, treure la màquina d’escriure i començar de nou. / La teva història”.