Mots que fan que ens assemblem

“Vinc a buscar poetes”, diu una noia que ve de dalt a una noia que s’espera a baix. Vespreja i som al vestíbul de la Casa de Cultura de Girona, que és una casa molt gran, plena d’estances i claustres i escales, i que guardarà, avui, al cor de l’Aula Magna, la taula rodona “El llegat de Gabriel Ferrater”. És perquè el XXVI Festival de Poesia de Girona fa dies que ha començat, i perquè l’Any Ferrater tot just s’estrena. L’organitzadora ha vingut a buscar poetes, però els poetes no hi són. I caldrà mitja hora abans que no hi siguin tots, Marta Pessarrodona (1941), Salvador Oliva (1942), Maria Callís (1983), Jaume Coll Mariné (1989) i Jordi Cornudella (1962), que els dirigirà. Se senten sospirs, esbufecs, i un murmuri queixós; a la gent, la cara els dorm, i em vénen al cap aquells versos ferraterians: “El teu posat? De vell, / d’atònit, de plantat / en un dia que es mor. El color del crepuscle? / Roig pudent de guineu.” Però ja arriben.

He anotat els anys de naixença perquè Cornudella ha endreçat la taula com l’ha endreçada, i ha triat els poetes com els ha triats, una mica escampats en el fris del temps, amb una sola fi: que els espectadors, en un bocí de vespre, endevinem com els versos de Ferrater s’han anat filtrant, d’una generació a l’altra, per les fondalades accidentals del temps, pels efluvis de la memòria del tracte o pels de la memòria que ve, pel verb, de la memòria d’algú altre. I així Ferrater és un home, per als uns, i una mena de mite encara tendre, per als altres: Pessarrodona i Oliva el van conèixer; Callís i Coll, no. I tots es disposen, avui, a davant nostre, com figures menudes de diorama, on la profunditat de la capsa la fan els anys i, al capdavall, la mort del poeta; que empeny els uns i els altres més ençà o més enllà.

I si els dos primers evocaran Ferrater des del record personal, els dos últims parlaran, sovint, de les estructures sintàctiques, de la mètrica, de les imatges dels seus poemes com un assentament primer i indispensable per la invocació i el miracle del vers. Potser, en el fons, parlaran d’allò que Jill Jarrell, la periodista nord-americana que serà fugaçment la seva esposa, va resumir en un vers que li dedicava: “el rigor del teu desig verbal”. No es pot parlar de Ferrater, doncs, sense parlar dels mecanismes de la llengua. Però també em demano fins a quin punt la referència incansable de Coll i de Callís a la base fèrria de la llengua és necessària i forçosa per comprendre la poesia ferrateriana, o és, també, i justament per això Cornudella els ha fet seure de gairell, la voluntat analítica del poeta d’avui que s’acara al de l’ahir immediat: poemari a la falda, ulleres a punta de nas, seny esmolat. I l’assaona i se’l fa penó.

Callís, projectada en diferit en una paret blanca, cloc-piua, de casa estant, llegeix Punta de dia i diu: “Hi ha, en els poemes de Ferrater, unes formes d’adjectivació, uns processos d’associacions i unes metàfores que a mi em sembla que ajusten el sentit. Que se sobreposen les unes a les altres per afinar cada cop més la descripció del tall de carn emotiu o intel·lectual de què el poema vol parlar.” Parla de dues imatges que apareixen tot d’una al poema, un poema “que és una sola frase atapeïda, que fa un cercle per descriure un instant d’emoció”, i hi afegeix: “Aquestes imatges se sumen per afinar el sentit del poema, com si el poema palpés, sense veure-hi, per dins seu i trobés aquestes imatges com dues formes que li servissin per endevinar-se.” I després repesca els primers versos de Si puc: “Alguna cosa ha entrat / dins algun vers que sé / que podré escriure, i no / sé quan, ni com, ni què / s’avindrà a dir”. I és com si Ferrater hagués vingut a dir que té raó, l’anar, mans badades, posant els engranatges i els artefactes de la llengua a mercè de l’instint de vida del poema. “I aquesta manera de treballar jo la dec del tot a Ferrater: quan la hi vaig llegir i la hi vaig entendre, me la vaig quedar i ara m’és una eina fonamental per acarar-me a la cosa del dir i a la cosa del llegir poesia”.

Coll, de seu, llegeix el poema L’ocell, on hi ha tres roures i pins i algun xiprer… I ho fa a petició de Cornudella, que demana un poema propi a cadascun que, per un motiu evident o latent, es pugui relligar a Ferrater. I explica que llegeix L’ocell perquè “tinc un poema publicat, que no és aquest, i que vaig escriure gràcies a Ferrater, però que ara trobo massa dolent per llegir-lo. El vaig escriure pensant en una entrevista que li van fer, d’aquestes de resposta curta. Li van demanar: què és per a tu un bon vers? I ell va respondre: un vers que no tingui vocals entre paraules. I jo vaig fer un poema així”.

Cornudella dirà que abans de Ferrater no hi havia, en la poesia catalana, una veu que s’iniciés com un diàleg enmig del carrer. “Abans de Ferrater no passava”. I fa Coll: “Més que no pas la llengua, que ja estàvem acostumats a la llengua quotidiana amb Blai Bonet, Estellés, Martí i Pol, etc., crec que sobretot és la sintaxi.” I hi afegeix: “Ferrater s’ha convertit en un agent necessari. És a dir: pots estar-hi a favor, en contra, o obviar-lo. Però t’obliga a posicionar-te. I això passa amb pocs: amb Ferrater, amb Rodoreda, i pocs més. Perquè tenen intel·ligència sintàctica.”

I és dir “Rodoreda” i nyiiiic, ja se sent, ja se sent, el grinyol de frontissa de porta de jardí. Ja se sap que dir “Rodoreda” és com dir, una mica, un conjur. I Pessarrodona és, ara, la fetillera que fa l’encanteri quan explica això: “L’any 1963 en Gabriel era a Hamburg”, on feia de lector de l’editorial Rowohlt, “i parlant de La plaça del Diamant va dir a Castellet: ‘L’he començat a llegir i m’he posat tan trist que l’he hagut de deixar.’ I llavors, quan era amb mi, el va acabar de llegir. Un dia que em va obrir la porta plorava i era perquè llegia La plaça del Diamant. El recordo llegint i plorant, llegint i plorant.”

I, de fet, si el poema In Memoriam de Ferrater fos una novel·la seria, sens dubte, La plaça del Diamant.

I l’admiració era recíproca. Explica Cornudella: “L’any 1968, en una entrevista que van fer a Rodoreda a la revista Destino, El carrer de les Camèlies devia haver acabat de guanyar algun premi, quan li van demanar quin poeta jove li agradava va dir: Gabriel Ferrater.” I continua: “En la poesia dels poetes d’ara els hi trobo tots dos: Ferrater i Rodoreda com dues fonts combinades.” I llavors els veig, Rodoreda i Ferrater, amb una paperina de crispetes, amb un branquilló de regalèssia, escoltant-nos, del paradís dels escriptors catalans estant, jocosos, més i més encelats encara. “Ja l’hi va dir Pla en una nota després de llegir Da nuces pueris: escrigui novel·les, que és el que fa però sense aquesta mica de musiqueta que hi posa. I, de fet, si el poema In Memoriam de Ferrater fos una novel·la seria, sens dubte, La plaça del Diamant. En certa manera fan un camí paral·lel.” I en tornar a casa els posaré de costat. I sí, es podrien sobreposar, i després fondre’s. Rodoreda en la mitja música de Ferrater, Ferrater en el silenci de suro de La plaça.

“I vaig tornar a córrer. I ell al meu darrera. Les botigues tancades amb la persiana de canaleta avall i els aparadors plens de coses quietes com ara tinters i secants i postals i nines i roba desplegada i pots d’alumini i gèneres de punt… I vam sortir al carrer Gran, i jo amunt, i ell al meu darrera i tots dos corrent, i , al cap d’anys, encara de vegades ho explicava”, aquesta és Rodoreda. “A les primeres cases, vam trobar/ una pastisseria oberta. Ens hi / vam llançar, i érem nens, érem molt més / nens que no érem, i ens vam deixar caure / per terra i ajaguts al mosaic fresc / vam menjar uns pans sortint del forn, ficant-hi / tota la cara dins, folls del plaer / d’ésser només fatiga i gana i pes”, aquest és Ferrater.

Després de l’encanteri, Oliva enumera els tres motius principals d’admiració per Ferrater: “La seva intel·ligència excepcional, la seva qualitat poètica, allò que en anglès en diuen artistry, i la seva bondat. A la universitat jo era ajudant d’en Comas i una vegada en Comas em va demanar que li fes unes classes de literatura, i jo no m’hi sentia còmode –jo em sentia més còmode parlant de lingüística. L’hi vaig explicar, i em va dir que no me’n preocupés més, i me les va fer ell, generosament. No se’n parla gens, de la bondat de Ferrater. I era molt bona persona.” Pessarrodona va fent que sí amb el cap i, després de fer que sí, ramblejarà pels poemes i pels bocins de vida com si fossin, tots junts, desats en un calaix de cuina, el de les receptes de cuina retallades, el de les gomes de pollastre, el de les quatre agulles d’estendre, i ara ella hi hagués ficat una mà. “Jo el vaig conèixer l’any seixanta-vuit, quan anava dient allò de ‘Jo no sóc poeta, sóc lingüista’. A mi em semblava horrorós, una cosa tan avorrida com és la lingüística… És veritat que ens passàvem caps de setmana copiant el diccionari Fabra i això he de dir que era divertit. És que ell era una persona tan divertida! És la persona més divertida que he conegut en tota la vida, d’un divertir-se intel·ligent, i la que més m’ha desesperat… l’alcoholisme no és cap ganga.” I explica, engrescada: “Jo vaig fer coses en castellà, primer (m’havien de publicar uns textos en una revista de Cuba, però me’n vaig desdir perquè vaig veure que havia d’escriure en català), i quan em vaig passar al català perquè em vaig adonar que havia de ser així pensava: ‘Ai, mare! On m’he ficat?’ Perquè veia les fotos dels escriptors catalans que sortien: en Rubió tot velleeeet, en Triadú… Però quan vaig veure la seva foto amb texans a davant del monestir de Sant Cugat, vaig pensar: ‘Ara anem bé!’ Però va ser ell, eh?, qui em va venir a conèixer…”

I després vindrà el moment aquell del silenci ras. Serà perquè Oliva dirà la Cançó del gosar poder a poc a poc, amb un dir net, de dematí. I el poema, que no ens el sabíem sentir sense la veu i el posat de gravetat de Ferrater a la Sala Price, batega, tot d’una, en una airosa, mansa veu de llum. I desconcerta. I meravella. I qui se m’asseu a la vora em mira amb ulls de plata i fa: “No l’havia sentit mai llegir. Per què ningú no s’ha dedicat a gravar l’Oliva recitant?”

I és aleshores que penso que potser no és el temps, no, que potser no és l’haver caigut en una banda o altra de la frontera de la seva mort, no, el misteri de com es lleguen els seus versos fins aquí; que no cal res més que una veu nova per rebre’ls, del tot intactes. És allò del poema Josep Carner amb què Cornudella clou la conversa: “Mots que ens han parlat a tots tres, i fan / que ens assemblem. Mots que romanen, / mentre ens varien els dies i se’ns muden els sentits, / oferts perquè els tornem a entendre. Com una pàtria.”