M. Antònia Massanet: “Encara necessitem embaular-nos”

M. Antònia Massanet ha publicat Flamarades sortiran: antologia de poesia catalana feminista (Godall Edicions), que recull poemes de 109 autores i els organitza a partir de temàtiques centrals en el feminisme: la proclama, la crítica al patriarcat, la maternitat, les relacions familiars, les diferents estructures del desig, l’amor, la identificació i l’escriptura femenina en són uns quants. Cada apartat s’obre amb una introducció teòrica breu i acurada que explica de manera entenedora cada una de les problemàtiques i ubica els poemes en el context de l’antologia, i es tanca amb una bibliografia que permet al lector ampliar la lectura. A més de fer accessible la teoria feminista i d’ajudar a la construcció d’una genealogia literària feta per dones i amb una perspectiva de gènere, Flamarades sortiran deixa entreveure que encara hi ha molta feina per fer en l’àmbit de la lluita feminista. El poemari, que té per títol un vers del poema en què Josefa Contijoch demana l’activació d’aquesta lluita, respon també a aquesta voluntat, la d’incendiar les estructures que oculten les micropolítiques i macropolítiques masclistes per deixar veure les dones que hi ha al darrere. Les seves veus poètiques.

Què et va impulsar a fer aquesta antologia?

Jo vaig fer un màster d’estudis de dones i de gènere, del 2007 al 2009. Llavors vaig començar a fer la tesi doctoral sobre poesia i gènere a la poesia catalana contemporània que tenia a la Maria-Mercè Marçal com a eix vertebral, però no la vaig acabar. El gener del 2018 una companya de màster, també de Mallorca i amiga meva, em va demanar si li podia passar un petit recull de poemes feministes per poder-lo llegir al 8M amb la seva associació feminista, i li vaig dir que sí. Jo ja tenia reculls a casa, fins i tot una petita selecció feta de poemes que li vaig enviar, ampliada, però llavors vaig veure que encara podia ampliar-la molt més, perquè als últims anys hi havia hagut una gran explosió de dones poetes. Aleshores vaig dir, és el moment de fer una antologia feminista, perquè encara no s’havia fet cap –sí que s’havien fet antologies de dones poetes; jo mateixa n’havia fet una, Amb accent a la neutra, de dones mallorquines–. El cas és que vaig tenir la idea de fer un recull per ajuntar les poetes feministes i donar-los visibilitat, i ho vaig proposar a la Matilde Martínez, editora de Godall. De seguida em va dir que sí, es va entusiasmar tant com jo amb el tema.

L’antologia està classificada en aspectes del feminisme.

De seguida vaig veure que era adient classificar els poemes en temes, i que tinguessin una introducció teòrica, per anar més enllà del mer recull, de la mera visibilitat. A més, vaig recollir una quantitat ingent de poemes. I, després d’haver establert els temes, que van anar sorgint amb les lectures, anava trobant més poemes que encaixaven amb els temes en rellegir poemaris. Com que no hi cabien tots, la Matilde em va dir que ho posés com a bibliografia complementària. A més, va sortir la idea d’incloure una bibliografia a les introduccions, que també són molt breus, perquè la gent pogués ampliar. Al final, vam triar que els apartats tinguessin només 10 poemes, donant una visió polièdrica. Veuràs que els poemes sovint donen visions contradictòries.

Això ho esmentes al pròleg, oi? De fet, a la introducció de cada apartat hi comentes els poemes i la relació entre ells.

Sí, pensava que era necessari perquè en principi l’antologia no va per experts sinó que busca un cert didactisme que pugui ser útil per fer treballs de recerca, de batxillerat i d’estudis més avançats. La idea és que es puguin estirar molts fils per a la recerca, també. A més, l’antologia ha sortit en un moment en què el nou currículum de batxillerat demana l’estudi de la literatura a través d’eixos temàtics i de gènere. Pensem que pot ser una eina en aquest sentit, també. No només en la seva lectura com a antologia feminista sinó també com un manual feminista exemplificat amb poemes. Que s’hi pugui entrar per diverses vies, i totes enriquidores.

Dius que aquests són els temes que has trobat en la poesia catalana. Hi ha algun aspecte o problema concret del feminisme que no hagis pogut incloure per manca de poemes? O algun dels aspectes per què t’hagi costat més trobar poemes?

Sobre sororitat, al principi, em va costar bastant. De fet és l’únic apartat en què em permeto aportar un poema –jo també soc poeta–. Alguns dels que hi ha sí que són molt coneguts, com el de la Maria-Mercè Marçal o el de l’Aina Torres. Després, he trobat a faltar una major interseccionalitat entre racialitat i feminisme, perquè en català encara no tenim publicacions en aquest sentit, en poesia, i m’agradaria molt que en tinguéssim. En parlo a la justificació. També falten poemes que tractin l’entrecreuament entre feminisme i capacitisme, diversitat funcional, i d’altres temes que no he trobat.

És el moment de publicar una antologia feminista, perquè encara no se n’havia fet cap

Potser el que més poemes tenen d’interseccional és el biaix de classe social.

Hi és de forma transversal. No apareix com a tema. En Marçal sí que es dona, per exemple, però en general no hi és de forma tan constant.

La selecció, no només d’autores sinó dins de cada autora, respon a la voluntat compiladora i de varietat –de què parles al pròleg– o s’hi barreja el criteri crític literari?

Primer hi és el criteri de diversitat perquè hi apareguin el major nombre de poetes possibles. Hem retallat, per exemple, poemes de Maria-Mercè Marçal, Mireia Calafell… No és una antologia merament de visibilitat però sí que es vol mostrar el gran ventall de poetes catalanes. Per molta gent, algunes de les 109 poetes que hi apareixen seran un descobriment, de fet algunes ho han estat per mi. Després, hi ha un segon criteri de qualitat. També hi ha hagut el criteri de l’extensió dels poemes, hem prioritzat els poemes curts. Per això l’Anna Dodas, el seu poema “Pare”, que hauria d’haver estat a l’apartat de paternitat i patriarcat, no apareix. Després també hi ha hagut una poeta molt important pel feminisme en llengua catalana que no ha volgut sortir i això ho hem hagut de respectar. D’altres no han sortit perquè no ha estat adequat per diverses raons, o perquè no encaixaven en cap secció. Hi ha poetes de gran qualitat que he patit per no poder incloure perquè no encaixaven en les temàtiques. Un altre cas ha estat el de Mercè Rodoreda, ens hauria agradat incloure un poema seu, però ens demanaven molts diners per incloure’l i no ha estat viable econòmicament.

Quin poema?

Un sobre Calipso, per donar el contrapunt de la Penèlope i l’espera. Calipso ha estat una figura defenestrada, perquè era plantejada com a dona dolenta. La que roba el marit a Penèlope i el segresta durant una temporada.

Quines poetesses t’ha recat més no poder incloure perquè no tractaven prou el feminisme, o perquè no s’adherien als temes? Al pròleg n’esmentes diverses.

La Rosa Leveroni, l’Anna Dodas, la Teresa d’Arenys, la Quima Jaume, la Silvie Rothkovic, la Susanna Rafart, la Gemma Arimany, la Noelia Díaz Vicedo. També d’altres que han tret poemaris després del 2020 amb poemes que haurien pogut ser en aquesta antologia. La tria va arribar fins al 2020 perquè després em vaig dedicar a retallar, condensar, triar bé els poemes, i llavors fer els textos introductoris, les bibliografies… El 2021 l’únic que vaig fer va ser treure poemes, i va ser una cosa tan dolorosa! No em costa treure poemes dels meus poemaris, però en aquesta antologia me’ls estimava tant tots que va ser dolorosíssim.

Destaca la presència de Maria-Mercè Marçal. És una autora paradigmàtica de la poesia feminista catalana. Creus que encara li falta reconeixement?

Ha marcat a moltes poetes, fins i tot algunes que potser no s’hi troben o no reconeixen una influència directa, però és que Marçal ha tocat tots o quasi tots els temes de l’antologia. De fet, al final n’han quedat 12 poemes, però n’hi havia 60. Era tan certera en tractar temes mai fresats en poesia abans, des del punt de vista feminista. Encara és una poeta de tanta actualitat, en aquest sentit! L’altra que és molt interessant i que ha donat finalment el títol de l’antologia és la Josefa Contijoch, que té poemes interessantíssims dels del punt de vista feminista i està poc reivindicada. Ara fa uns anys que ha deixat de fer vida social i poètica, i s’hauria de reivindicar més. Això ho veurem també amb aquesta antologia.

També inclous poemes d’autores molt joves. Creus que, dins del poemari, i en les diferències entre poetes i generacions, hi ha maneres diferents de concebre el feminisme i la lluita? Que es reflecteixi en els poemes, vull dir.

Totalment, hi ha poemes molt contradictoris. Per exemple, les primeres poetes que apareixen en l’antologia, com Maria Antònia Salvà, Clementina Arderiu, Víctor Català… no s’haurien considerat a si mateixes feministes. Potser la Víctor Català sí que es consideraria feminista però no ho va fer mai en vida perquè era molt prudent, tant que es va posar un pseudònim masculí, però les altres dues no s’hi consideraven. En canvi, generacions posteriors sí que ho fan. D’altres avui dia encara no s’hi reconeixen, però sí que els seus poemes es poden interpretar d’aquesta manera. Llavors n’hi ha d’altres que ja estan gairebé a postfeminisme, transfeminisme, com Bel Olid, Maria Sevilla… Sevilla, per exemple, en lloc de tractar la violència contra les dones ella fa seva la violència sobre el cos de la dona. Utilitza la violència com una forma d’alliberament corporal. Aleshores, també hi ha poemes de la segona onada feminista a Espanya, com els de la Maria-Mercè Marçal, Josefa Contijoch, i n’hi ha d’altres que advoquen, ja, per un feminisme transfeminista des de la línia de Judith Butler i de moviments més recents. El que sí que no he admès ha estat poesia TERF, no trans inclusiva. Però sí que hi ha algun llibre a la bibliografia d’autores que són considerades TERFs però que penso que poden ser interessants. Potser sí que d’alguna manera podríem resseguir els moviments feministes a través de les poetes, però m’ha semblat més interessant tractar-ho per temes. Em pots dir que no hi estàs d’acord, eh.

No, no, ho trobo una bona decisió. Classificar autores com Maria-Mercè Marçal dins de la segona onada del feminisme em semblaria reduccionista.

És clar, per això. Ella en aquell moment s’identificava com a poeta de la diferència. De fet, ella i la seva parella, la Fina Birulés, als anys 90, van llegir moltes poetes de la diferència com Luisa Muraro. Va estar molt influenciada pel feminisme de la diferència italià.

Els homes no ens llegeixen prou, però llavors se senten bandejats

Arran del que m’has dit de la Maria Sevilla i la violència com a reivindicació veig que hi ha una tendència en moltes poetes actuals, més aviat joves, a parlar des d’aquesta violència, d’allò macabre, les vísceres, la dissecció del cos.

Sí. La Paula S. Piedad, per exemple. La Raquel Pena va treure el seu poemari després del 2020. Però la Maria Isern, per exemple, també estaria aquí. Sí que es podria considerar una tendència, hi ha prou poetes. Hi ha les “poètiques del cos”, que es diuen, a part de la Mireia Calafell moltes altres poetes, el meu poemari del 2014 també el consideren dins de les poètiques del cos. En canvi, això ja serien poètiques “post-corporals”, gairebé podríem dir. (Riu.) Un poc la Laia Maldonado, o la Laia M. Llobera, també la Raquel Santanera…

Hi ha alguna autora d’arreu del món a qui vegis que les poetes del recull recorren més? Rich, Plath o Sexton, per exemple, apareixen citades sovint.

Crec que cadascuna té els seus referents. La Maria-Mercè Marçal, per exemple, tenia molta influència de les autores franceses, perquè llegia en francès. Bé, tot i que amb la Monika Zgustova van traduir també a Plath. Sí, la Sylvia Plath i l’Anne Sexton han tingut molta influència, però després les influències posteriors han estat molt variades. Provenen no només d’altres tradicions sinó també d’altres mitjans, com per exemple els musicals. En els darrers anys les poetes utilitzen moltes citacions de grups de música o cantants. Potser la citació més reeixida és la de la poesia de Marçal. També a vegades he inclòs poemes d’autores que se citen unes a altres, per anar fent baula i genealogia. Ho trobo molt interessant.

En relació amb això, sovint es diu que el feminisme està de moda. Un feminisme cultural determinat, almenys. Se’n critica que sovint es reivindica autores-dones pel fet de ser feministes i no pel fet d’escriure bé.

Això en poesia no ho veig tant. Sí que passa, en poesia, que sembla que es faci més cas a les dones poetes, que estiguin de moda. Fins i tot he sentit homes poetes que senten que estan en detriment de les dones, però, en xifres reals, encara hi ha moltes menys dones que guanyin premis literaris, que estiguin a jurats de premis i que publiquin. Sí, sembla que el feminisme estigui de moda, però és que la majoria d’autores són llegides per altres dones. Els homes no ens llegeixen prou, però llavors se senten bandejats; compte, perquè això no és així. No és una realitat i hi ha estudis que ho demostren. I compte, perquè encara tenim molt a reivindicar. Hi ha un auge de l’extrema dreta, i també un auge de masclisme entre els joves. Jo soc profe de secundària, i han sortit molts estudis al respecte però el professorat fa anys que ho dèiem, això. Hi ha molts homes, sobretot joves, que veuen l’auge del feminisme com un perill pels seus drets i privilegis, quan el feminisme només persegueix la igualtat, l’equitat entre els gèneres i no hauria de ser vist com una amenaça. Però molts ho diuen. L’antifeminisme i veure les feministes com feminazis encara està a l’ordre del dia. Encara hi ha molt per reivindicar, per desgràcia.

El poemari és de dones escriptores. És un criteri de selecció legítim, que respon a una tasca necessària de visibilització, oi? Tot i això, et volia preguntar si se t’acudeix algun poeta home que es podria incloure en aquesta antologia.

Sí, per descomptat, per exemple el Guillem Gavaldà, el Pol Guasch. Fins i tot el Casasses, una vegada vaig trobar un poema seu molt feminista però que llavors no vaig saber recuperar. Però, per desgràcia, encara cal visibilitzar les dones autores, a les poetes en concret. El tema també era que, només amb les dones, vaig tenir una feina tan ingent que no em podia proposar anar més enllà. Però de fet n’havíem parlat, amb la Matilde, d’incloure homes. Bé, sí que hi ha dos homes, tot i que no ho són biològicament, i també tenim una poeta no binària. Però bé, sí, m’hauria agradat, ho deixem si de cas per a una altra edició.

Ho entenc. Ho comentava perquè abans de l’entrevista m’has dit que hi havia hagut alguna queixa en aquest sentit.

Sí, sí, ha sortit aquesta crítica i davant d’ella podem dir això. En una propera edició podem corregir, i ampliar, i diversificar, però per aquesta vegada encara calia donar visibilitat a les autores. Per exemple, hi ha una autora, que m’encanta, que trobo que té uns poemes sobre unes realitats que no havia llegit en cap altra dona poeta, que és la Cinta Mulet. Ha publicat diversos llibres, però encara és molt desconeguda. O la Roser Domènech, també, que al final només hem posat un poema seu però en teníem diversos triats. O les mallorquines Àngels Cardona, Maria Victòria Secall, no són tan conegudes i també aporten visions a la poesia feminista sobre temes importantíssims. I que tenen qualitat, totes aquestes autores, la Cinta Mulet és una poeta en majúscules. O els poemes per adults de la Joana Raspall. L’Olga Xirinacs sí que és bastant coneguda però sobretot per les seves obres narratives.

La Victor Català és un exemple, també, d’algú que es reconeix sobretot per la prosa, oi? Potser sí que la prosa té més reconeixement en el nostre context.

Sí. La prosa sempre es ven més. La poesia encara és aquell gènere literari abstrús, difícil, que no s’entén… Òbviament, això no és així. A l’antologia hi ha poemes que són molt clars i entenedors. Bé, sí que hi ha hagut algun criteri de qualitat… M’agraden, a mi, els poemes pamflets, però n’hi ha alguns que no hem inclòs.

A l’antologia s’hi esmenta el concepte “escriptura femenina”. Creus que hi ha sensibilitats diferents –no cal que sigui en termes de feminisme de la diferència– entre la mentalitat femenina i una de masculina? Creus que es podria parlar d’una “escriptura femenina” a la manera d’Hélène Cixous? Ja sigui per l’experiència que mostren, pels temes, la forma…

Precisament, el meu treball de final de màster anava en aquesta línia, era sobre logofalocentrisme en la poesia catalana des de Maria-Mercè Marçal. Al principi m’havia preguntat per l’escriptura femenina, per la influència d’Hélène Cixous, Julia Kristeva i Luce Irigaray. Però, més que escriptura femenina, el que he acabat trobant és un punt de vista femení, en tant que parteix d’una posició subsidiària a la masculina. Hi ha una lluita per subvertir el llenguatge masculí en tant que hegemònic i en tant que agressiu, dominant, etcètera. En la poesia feminista en català –és molt difícil fer generalitzacions– hi ha un intent per subvertir aquest punt de vista. És més aviat temàtic.

No té tant a veure amb el sexe o el gènere amb què s’identifiquin sinó amb el lloc des d’on escriuen, doncs? O també té a veure amb el fet que siguin dones?

Hm… Sí, sí, potser sí que hi té a veure, perquè hi ha una mirada sobre el fet literari molt més humil, moltes vegades. Que busca empoderar-se o tractar certs temes des del biaix. És bastant complicat. Jo he triat els poemes, precisament, que es diferenciaven més d’una veu patriarcal. Sí que és cert que el patriarcat afecta tant en homes com en dones, però veig una diferència sobretot en els temes. Per exemple, els homes no han parlat, almenys en poesia, de les tasques reproductives, de les cures, o de la dificultat d’escriure des d’un punt de vista de dona, femení, i convertir-se en autores. D’això al llibre n’hi ha un apartat, també.

A l’últim, oi? Hi esmentes una síndrome de la impostora aplicat a la tasca d’escriptura.

Bé, no només de la síndrome de la impostora però sí que hi té un paper molt important. O el penúltim apartat, sobre crits, esperes i silencis. L’espera associada a la figura de Penèlope. És clar, les dones poetes han estat emmudides durant molt de temps, i a vegades quan es llencen a l’escriptura ho fan des de l’esgarip. Marçal va ser molt hàbil, en aquest sentit, però sembla que les poetes més joves actuals sí que optin per aquest esgarip, el reivindicar allò abjecte, la brutícia, la violència…

Més que escriptura femenina, el que he acabat trobant és un punt de vista femení

No sé si això podria tenir relació amb el vers de Josefa Contijoch del títol, “flamarades sortiran”?

El que m’interessa és el que diu Contijoch al final del poema. Que encara queda molt a reivindicar per la lluita feminista, que queden molts drets a aconseguir i que cal recordar a cada moment. Ho veiem en l’auge de la ultradreta que hem comentat abans, i de l’antifeminisme en les noves generacions. Estem en una lluita contínua, que encara no ha acabat. És clar, les coses han canviat molt. Quan jo feia el màster, moltes amigues d’altres graus em deien, “però si el feminisme ja està superat perquè la igualtat s’ha aconseguit”, i no veien molts dels masclismes que encara suportàvem, i molt menys els micromasclismes, tot això era un miratge. Fa uns anys que el feminisme ha esclatat més, està més de moda. Per això també hi ha un auge de l’antifeminisme. No dic que el feminisme en sigui culpable, però sí que ha fet visibles altres realitats. Que del 2000 al 2010 no es parlés sobre la igualtat no vol dir que estigués aconseguida, sinó que encara hi havia molt de masclisme. Fa uns anys diverses lluites feministes han cobrat més visibilitat a partir del MeToo, o també en el cas de la Manada. Encara hi ha molt a reivindicar. Basta veure el retrocés del dret a l’avortament que es pateix a EEUU. No es pot donar els drets per fet, cal seguir treballant.

En aquest sentit, el llibre té un component molt militant.

Sí, molt. Em preocupava el to reivindicatiu però crec que encara és necessari.

La imatge del foc i la “flamarada” són recurrents. Associades a la lluita, a la passió, al renaixement. Creus que és específica del feminisme o que hi ha una tendència de la poesia, del nostre àmbit…?

No sé si és una imatge transversal en la poesia feminista però la flamarada, el foc… Ens fan pensar en les fogueres de les bruixes. La imatge de la bruixa és molt present, no només en Marçal sinó també en moltes altres, perquè és la imatge de la dona emancipada, empoderada, que fa front a la societat imperant, al masclisme imperant. També associem la imatge del foc a les barricades, i la idea de protesta, que crec que és molt necessària. Després, per la portada, la Matilde de Godall va trobar aquest collage de Vanessa Martínez, que és la bomba, representa una bomba, i té aquest foc a la metxa, a punt d’explotar, i vam trobar que era molt adient. Perquè el feminisme, per desgràcia, encara provoca, i vam pensar que el llibre havia de ser provocador també.

Creus que es podria antologia semblant, de poemes fets per dones, però entrelligats per una altra temàtica? Se te n’acudeix alguna? El cos..?

El tema que els podria unificar és el de la protesta, en el sentit d’inconformisme i crítica social, de desacord amb les normes imperants. Ja sigui a nivell polític, de sexualitat…. El desig té un paper molt important, s’hi dediquen tres apartats, perquè per les dones ha estat una eina subversiva molt important, molt empoderadora. El cos el veig com un més dels temes, no tan transversal.

Es parla a vegades d’una discriminació dels camps literaris de les Balears o valencians per part del centre de Barcelona. T’hi has trobat? T’ha suposat algun conflicte a l’hora de fer l’antologia?

Bé, jo soc mallorquina, a les autores balears les he tingut molt presents. Sí que de valencianes potser n’hi ha més, però n’he llegit més que no he pogut encabir, per raons temàtiques. Sí que és veritat que del País Valencià és d’on n’hi ha menys, i això és una cosa de què m’he adonat al final, m’hagués agradat incloure-les més. Tot i això, hi ha poetes que tinc sempre presents, com la Carmelina Sánchez-Cutillas. O la Maria Beneyto; aviat, segurament, es reeditarà la seva obra completa, però és molt difícil de trobar, i l’obra de la Carmelina també. De fet, la Maria Beneyto és una autora “òrfena”. Em van explicar el concepte quan preguntava a qui demanar els drets de reproducció. La Matilde es va trobar que no se sabia qui tenia els drets, qui eren els hereus, i d’això se’n diu una autora “òrfena”. I vaig pensar, quina tristor. Una autora boníssima. De fet, es diu que va ser marginada en la cultura catalana perquè publicava també en castellà. Ser bilingüe encara estava penalitzat.

Tu també escrius. Com situaries la teva poesia en relació amb els poemes que has compilat? Probablement, hauries pogut incloure més poemes teus a l’antologia, a part d’“estrany magnetisme”.

Els he posat a la bibliografia. Jo normalment quan organitzo coses no m’hi incloc. A l’antologia de poetes mallorquines no m’hi vaig incloure. I al festival de poesia que he organitzat durant vuit anys a Mallorca, PoésArt, no m’hi he programat mai. El que passa és que molts dels meus poemes tenen un component molt feminista, i aleshores vaig pensar, si l’antologia la fes una altra, sí que en posaria algun de meu, i al final, com que a l’apartat de sororitats faltaven poemes, sí que vaig posar-ne un. “Estrany magnetisme” és bastant conegut a Mallorca i l’utilitzen bastant pel 8M.

Deu influir en la teva manera d’escriure el fet d’haver llegit tanta poesia feminista.

A vegades em surt de forma conscient i a vegades de forma inconscient, però jo aquestes lectures ja les tenia incorporades abans de començar a publicar seriosament i de donar-me més a conèixer en el món poètic. De fet, després de publicar el meu primer poemari, el 2006, que va guanyar el premi Art Jove, em vaig adonar que només tenia referents homes. Tractava temes femenins, però coneixia sobretot homes. Llavors vaig començar a buscar dones, evidentment n’hi ha moltes. El que passa és que prenc cada llibre meu com un projecte de recerca. Batec, del 2014, sí que era de cos i gènere, però Kiribati va ser sobre el canvi climàtic, el 2015. La temàtica era l’ecoansietat, abans de saber que existia aquesta paraula. (Riu.) El següent, Aus de ramat (2019), el vaig agafar com una recerca dels nous col·lectius dels animals, el comportament animal aplicat als éssers humans i el conflicte entre col·lectivitat i individualitat, comunitat i subjecte. I ara estic fent un nou poemari sobre els processos de malaltia. És el meu projecte per l’any que ve. Tindrà molt a veure amb l’apartat de “Dones i malalties” de l’antologia.

La imatge de la bruixa és molt present, no només en
Marçal sinó també en moltes altres

És autobiogràfic?

Sí, sí, és el poemari més autobiogràfic que tinc. En els anteriors, Kiribati i Aus de ramat parlava des del nosaltres, però ja fa anys que m’he donat a parlar des del “jo” poètic. I ara en aquest nou poemari passo a parlar del “tu”, per desvincular-me una mica. Havia de sortir del jo, o acabava fent pornografia de la malaltia. Necessitava agafar distància i traspassar l’anècdota de les malalties per poder fer l’anàlisi més enllà. Espero aconseguir-ho, no se sap mai.

Ostres, ara no tinguis síndrome de la impostora.

Dona, però d’això en tenim una mica totes. (Riu.)

Imagino que tindrà també una mirada feminista. Deu ser inevitable, parlis del que parlis.

Doncs sí, el punt de vista feminista és transversal en tota la meva poesia. Potser a Kiriati éson menys… però és que la preocupació per la comunitat és molt feminista. El feminisme és un moviment que persegueix la igualtat, antiindividualista, que es preocupa per la comunitat i per tota la societat.

Un altre dels temes que travessa l’antologia.

Sí que, fent l’antologia, deia, ostres, aquesta altra poeta sí que tracta bé aquest tema, el meu poema era molt maldestre. I n’aprenc, que és el bonic, aprendre dels altres, i sobretot en aquest cas, de les altres. Més que un repte ho trobo sempre un enriquiment, perquè al cap i a la fi, en escriure, hem de tenir present la tradició literària i al mateix temps ens n’hem d’allunyar per a crear una veu poètica pròpia, però l’ideal és reconèixer la tradició en la qual t’insereixes. Hi ha poetes que no coneixen les referències, i d’una forma intuïtiva no acaba funcionant. Ho dic per la meua experiència a fer tallers de poesia, i revisant poemaris com a jurat en alguns premis. De dir, ostres, li falta una miqueta d’anar més enllà, i és que tracta aquest tema però es nota que no s’ha llegit aquests autors. Saber d’on venim sempre és molt important i en el cas de la poesia de dones més, perquè encara necessitem “embaular-nos”, que deia la Marçal, crear la nostra pròpia genealogia. Avui és més fàcil, perquè en els últims 15 anys, sobretot en els últims 6 o 7, ha augmentat el número de dones poetes. El que passa és que molta gent només coneix les joves, perquè sempre estan més de moda, i no coneix a les de mitjana edat o majors, que en tenim també moltes d’interessants.

Per això també és necessària una antologia com Flamarades sortiran, oi?

Sí, sí, jo creia que sí. He estat tants anys que pensava, ostres, algú la traurà abans que jo. Però, per sort, no. M’alegra molt que per molta gent sigui considerada necessària, perquè l’obra passa a tenir una utilitat. Preferiria que no fos necessari parlar de tot això, però ho és.