Les criatures de Clàudia Arqués

Si publiques amb una certa regularitat o si tens algun espai radiofònic o televisiu parlant de llibres o senzillament si escrius alguna columna en algun diari – o si fas totes tres coses – tard o d’hora començaràs a rebre, a la teva adreça postal, tot de llibres d’editorials petites escrits per autors novells que volen que tu avalis públicament la seva obra. I si hem de ser francs, per desagradable que sigui ser-ho, la majoria d’aquests llibres no són bons i en alguns casos ni tan sols són llegibles. Per tant, solen ser descartats pels seus destinataris al cap d’un cop d’ull a la portada o potser a la primera pàgina. Ara bé, en rebre un recull brevíssim de contes de la Clàudia Arqués no només no el vaig descartar sinó el vaig llegir ben aviat i amb molt d’interès.

Vaig conèixer la Clàudia fa molts anys quan venia a un taller d’escriptura creativa que jo feia a la Casa de Cultura de Girona. Amb 16 anys ella ja havia escrit i autoeditat una novel·la negra, El so del silenci. No era James Ellroy, precisament, però Déu n’hi do el ritme de la prosa i la coherència argumental. Quan devia tenir vint-i-pocs – si recordo bé – em va enviar uns textos en castellà que eren com una mena de crit de ràbia contra el món i la vida en general. Potser no eren del tot publicables, però tenien la força indubtable de la sinceritat total. I ara, amb 28 anys, ha tret Criatures de ciutat, que va guanyar un concurs de relats curts de l’editorial olotina Oliveras, que és qui l’ha publicat.

Es tracta d’una sèrie de tretze contes de tres o com a molt quatre pàgines, cadascun protagonitzat per un personatge diferent: una dona abusada, una dona de fer feines, el repartidor d’un supermercat, un escriptor malastruc, la mestressa d’un bar, una dependenta en una botiga de 24 hores…I tots aquests personatges tenen algun punt de contacte tangencial amb tots els altres: per exemple, la dona de neteja treballa a la mateixa empresa que el marit de la dona abusada, el repartidor entrega menjar al pis de l’escriptor, etc. Però en aquest estratagema no hi ha res artificial o forçat: són punts de contacte normals, discrets, habituals, creïbles…i dins d’aquest entramat de narracions, l’autora aconsegueix parlar de la violència sexual, de la depressió, del cansament a la feina o de l’amor – entre moltes altres coses – amb una prosa neta com un os escurat: l’autora deu haver revisat el text tantes vegades que fes falta. 

Com que em va sorprendre que aquest llibre no hagués aconseguit ser publicat per una editorial més gran, li’n vaig preguntar el perquè i resulta que ni tan sols ho havia intentat: uns quants anys de rebutjos de les suposades editorials de renom l’havien desanimat.

De manera que si la vostra llibreria de referència no té Criatures de ciutat– de vegades, les editorials petites no poden distribuir els seus llibres tan bé com voldrien – encarregueu-lo, espereu-lo i, su us plau, llegiu-lo tan bon punt arribi. Posaria la mà al foc que no us decebrà pas.