L’absolució (necessària) de Puig i Ferreter

Corre el setembre de l’any 2000, un cop ja consumat el tombant de mil·leni, i el filòleg en potència ronda les paradetes del Passeig de Gràcia flanquejat pel company de pis amb qui comparteix més afinitats: un aspirant a químic banyolí, de faccions cantelludes però parlar suau, amb qui es van conèixer en una festa universitària. Calimotxo indigest en mà, i amb els romanços sobre els fanzines anarquistes, el nacionalisme i Albert Camus com a pretext intel·lectualoide on abocar l’escreix de pedanteria juvenil. Des de llavors, esdevindran carn i ungla; si més no, fins que pocs anys després l’amic del protofilòleg experimenti una d’aquelles ofuscacions inexplicades que de vegades pateixen algunes persones i que els porten a esbotzar els fonaments (el mur?) del que ha estat la seva vida fins aquell moment. La literatura (sempre en primer lloc) i les disquisicions ideològiques els serviran d’argamassa. 

Tornem al Passeig de Gràcia, on els amics escodrinyen amb passió microbiològica les parades, a la recerca d’aquells llibres vells o d’ocasió que els permetin rabejar-se en el fang de la temptació. Com ho han fet tantes altres vegades, en què han tornat ben carregats del fato que els ha de permetre aprofundir en la seva voluntat evasiva a la residència universitària de l’Autònoma. Un èxode mental que, uns i altres ho perceben, avança en perpendicular a la quotidianitat del seu entorn. Finalment, i en part gràcies a la coberta d’un taronja fosforescent que ocupa bona cosa, es produeix l’epifania de la tarda: és el cicle complet d’El pelegrí apassionat, de Joan Puig i Ferreter, editat per Proa a l’exili i que no compta amb cap reedició moderna. El filòleg en potència ha llegit algunes obres teatrals de l’autor prescrites per la universitat i El cercle màgic i Els tres al·lucinats pel seu compte.

Però, com que és un fet que els lletraferits, per pur instint emulador, sovint gaudeixen tant de llegir literatura com de documentar-se sobre la vida i obra dels autors, té noció de fins a quin punt allà al davant hi reposa un compendi catedralici d’un autor i d’una època. No se’l pot deixar perdre, perquè és ara o mai o vés a saber quan. (Per a contextualitzar, cal tenir en compte que en aquella època internet és just a les beceroles i que és encara inimaginable això de tenir el Món, en majúscula, referenciat a la xarxa.) És així com encomana al llibreter que li custodiï el patracol i corre a una sucursal bancària a treure les 50.000 pessetes; 300 euros, en aquella època de transició monetària i d’arrodoniments a l’alça. Poca estona després, el protofilòleg i el protoquímic tornen en ferrocarril, ullant, acaronant i fullejant les seves adquisicions, ben reginjolats. Un d’ells encara no sap que el que ha comprat amb tant entusiasme dormirà el son dels justos durant 20 anys. La seva vida fins aleshores multiplicada per dos, que es diu aviat.

                                    *******************************************

Puig i Ferreter és un d’aquells grafòmans (com Josep Pla) enciclopèdics que no s’acaben mai: és la conclusió a què s’arriba després de llegir les 5982 pàgines de tipografia petita i diàlegs atapeïts d’ El pelegrí apassionat, epíleg i reivindicació de Guillem-Jordi Graells a banda. Tot plegat amb el mèrit afegit del novel·lista, que consisteix a tenir cura de la construcció i interacció de personatges, una tramoia narrativa consistent i efectismes varis per enxarxar l’interès del lector.

Per la seva concepció, El pelegrí apassionat és un cicle novel·lístic que, tot i que escrit en tercera persona i a partir de la reconstrucció dels fets narrats a partir de diverses fonts, s’insereix plenament, per instint i intencionalitat, en la literatura del jo. Fins el punt que en alguns passatges arriba a un nivell de descarnament tan brutal que s’avança més de mig segle a La meva lluita de Karl Ove Knausgard, que a casa nostra ha tingut la gentilesa i bogeria de publicar l’Altra Editorial. Fet i fet, el primer cicle bé podria assumir el títol del segon, per tal com és també una lluita agònica, paradoxal, entre la sinceritat i el cinisme, l’orgull i la humilitat, la raó i la sensualitat, el pecat i la redempció, l’amor i l’odi envers França (el paisatge de la qual l’enamora des dels vagabundejos bohemis de joventut, però els ciutadans de la qual detesta) però també envers Catalunya, l’oficialitat de la qual l’enterra en vida (i fins avui…) per un afer tèrbol de presumpte desfalc.

“Ferreter s’avança més de mig segle a Knausgard”

Amb tot, no és la pretensió d’aquestes línies fer una anàlisi de forma i de contingut de l’opera magna de Puig i Ferreter, sinó reflexionar sobre els motius extraliteraris que fan que, tantes dècades després de mort, la seva figura continuï movent-se entre l’amnèsia i la subterraneïtat, i que la seva novel·lística sigui tan lluny de merèixer la consideració de canònica. Partim de la premissa que la vàlua literària intrínseca no n’és el motiu. I és que de vegades l’ordre dels factors sí que altera el producte, i així com no és el mateix viure al carrer del mig que viure al mig del carrer, tampoc no és el mateix viure en un país petit que viure en un petit país. Aquest darrer no tindria tant a veure amb la dimensió geogràfica com amb una manifestació moral de l’esperit tendent a la roïnesa personal i el sectarisme ideològic. Per bé o per mal, som un país que jutja amb més severitat una ensopegada des de la pròpia trinxera que l’animositat desfermada de l’aliena. Tot, en el marc d’un sistema autonòmic de fireta que uns i altres malden per controlar tot menyspreant altres referents outsiders com Manuel de Pedrolo (sí, aquell senyor que incomodava tant el poder, i ho escrivim en minúsucla, amb les seves Cròniques d’una ocupació al diari Avui).

Si bé és cert que aquest país (i no, no és victimisme) ha estat baquetejat per la història de manera inclement i arrossega un cúmul de patiments i traumes que encara avui dia supuren i el condicionen, i aquí hi té un lloc d’excepció la Guerra del 39, també ho és que un país amb una cultura sana i vocació universal fa tot el possible per exalçar els seus referents literaris. I, en aquest sentit, algunes cultures grans, que tindrien molta menys necessitat de fer-ho que una de subestatal i en greu perill de dissolució com la nostra, ja ho han fet amb alguns dels seus prohoms. Per molt que aquests fossin d’una sapastreria i indignitat a prova de cotó: el Rousseau que tenia la santíssima barra de dur els seus fills a l’orfenat mentre escrivia les seves lliçons pedagògiques a Émile ou de l’éducation; el Céline que viatjava al fons de la nit mentre col·laborava de manera fervorosa amb els nazis; el noruec Knut Hamsum, que oblidà les benediccions de la pròpia terra per plantar la catifa a l’invasor alemany, o l’esperpèntic D’Annunzio jugant a fer el dictador feixista a l’autoproclamada República de Fiume. I molts més exemples que en podríem posar. Tots ells, en major o menor mesura, absolts i rehabilitats (si més no a nivell artístic) als seus respectius països, en una sana diferenciació entre dos plans que no s’haurien de confondre, i encara menys per prioritzar el primer: el de les baixeses morals i el dels assoliments creatius. 

“L’escriptor de la Selva del Camp estava posseït per un geni volcànic.”

I en el cas Puig i Ferreter? L’escriptor de la Selva del Camp estava posseït per un geni volcànic, grafomaníac. Va començar fent obres, algunes de ben exitoses, de teatre modernista, per acabar fent novel·la emmirallant-se en dos grans referents: Cervantes i Dostoievski. El primer, en la figura de l’heroi idealista i incomprès en cerca de l’absolut, i el segon, imitat a consciència, en la immersió desacomplexada per la tenebrositat de l’ànima humana. Agosarament, per cert, no gens senzill en un país mediterrani i de genètica castradorament noucentista. Dostoievski passat, això sí, pel sedàs particular d’un Camp de Tarragona en aquells temps agrari i feréstec, perfectament resumit en aquella dita que diu “gent del Camp, gent del llamp!”, i tan lluny de l’actual desfiguració hereva de les indústries petroquímica i turística. Els títols d’algunes de les seves novel·les ja ens mostren, sense necessitat de llegir-lo, la influència dels models: “Servitud”, “La vida interior d’un escriptor”, “El cercle màgic”, “Els tres al·lucinats” o“La farsa i la quimera”. Novel·les de pes, fàcilment homologables a nivell continental, publicades després del forat negre de dues dècades conseqüència del desdeny pel gènere que havien promulgat el noucentisme i, en menor mesura, les avantguardes.

I, després, el gran esfondrament, la Guerra, i l’assumpció per part de l’escriptor de noves responsabilitats polítiques, entre les quals les de comissari per a la preservació del llegat artístic de Montserrat. Més endavant, quan la situació ja és més desesperada, el delicte, mai no provat amb documentació fefaent i literaturitzat pel seu gran amic esdevingut enemic mortal Ferran Canyameras a El gran sapastre: Puig i Ferreter és acusat de desfalcar a París diners del Govern la República destinats a una transacció armamentística amb els russos, tot i que ell només reconeix haver rebut donacions poc transparents per a la seva manutenció a l’exili juntament amb altres membres del Govern de Companys, un cop ja es preveia l’ensorrament bèl·lic. Un pecat, per tant, de caire més col·lectiu que individual. Després, l’oblit, el menyspreu, i 13 anys de redacció a contrarrellotge, amb les tribulacions i perills de l’ocupació nazi de França com a escenari, d’El pelegrí apassionat, autobiografia novel·lada i refosa de part de la producció anterior. I, sobretot, justificació moral dels errors humans (de sensualitat i aspiracionals, tant a nivell econòmic com de fama) comesos. Milers de pàgines escrites a correcuita, amb angoixa, per moments irregulars però amarades d’intensitat i virtuosisme, que poden dedicar 400 pàgines a descabdellar la gelosia patològica d’un amor extramatrimonial sense avorrir en cap moment el lector. Privilegi, cal dir-ho, només a l’abast d’un gran talent.  Un talent turmentat, que acaba convertint l’expiació moral i el llegat per a l’eternitat en una obsessió.

“Si ho hagués vist a temps, no hauria donat a l’obra les vastes proporcions que m’ha pres.”

Joan Puig i Ferreter

Llegim les paraules del mateix autor al dietari Ressonàncies: “Vaig pels seixanta-vuit anys. No em sento vell. Seria la plena maduresa de l’escriptor, la dolça  plenitud de l’enteniment, si la meva salut que no ha parat de davallar aquests darrers anys -i difamador, amics, col·legues i compatriotes hi han constribuït- no em tingués en un afebliment i desmai físic constant. Tanmateix, el meu esperit m’aguanta com un àngel tutelar. Em penso, però, que no en tinc per gaire temps. (…) A poc a poc, escrivint el final, me’n vaig cap al meu final. Silenciós ja de temps, i treballant en silenci per la perfecció i la durada. (…) Temo, doncs, no tenir temps d’acabar la meva obra. Aquí, però, em cal insistir-hi, a causa de la resolució que he pres. Desesperada i salvadora a un temps. Vaig a escriure el final de la història abans de refer les parts del mig. Resolució atrevida, arriscada, ho sé. Però el temps mana, avui. El temps i la vida que em fuig amb ell. Temps i vida amenaçada m’han fet veure el que jo no veia en començar aquesta obra. Que si ho hagués vist a temps, no li hauria donat les vastes proporcions que m’ha pres, li hauria tallat les ales fa anys i ara no em trobaria en aquest meu angoixós moment.”

L’àngel tutelar l’abandona, finalment, el 1956. Al París i a la França que no havia abandonat d’ençà de la Guerra Civil. Vidu, desert d’amics, de béns, e de senyor, i repudiat per bona part dels cercles literaris i polítics exiliats. Acomboiat només per les filles que durant tants anys havia bandejat en pro de les seves passions immoderades. Amb la calma, això sí, de l’obra gairebé enllestida, amb un sentit complet per bé que amb alguns volums completables. I amb els records d’una vida mitificada cristal·litzats en art: la infantesa en una família pagesa de la Selva del Camp, la voluntat autodidacta, els ensomnis de joventut amb la colla de la bohèmia modernista de Reus (Plàcid Vidal, Hortensi Güell, Antoni Isern), el vagabundatge pels camins de França, els amors jovenívols, els primers èxits dramatúrgics a Barcelona, la reconversió en periodista i novel·lista, la Guerra Civil, l’exili i el suposat desfalc, l’embogida passió a París per la jove Marie Rose Teston (que en un dels seus rampells va agredir amb un cop de planxa, causant una notable revolada entre la societat parisenca), i els darrers anys, d’ofuscació i entotsolament, marcats per la imperiositat de deixar consignada tota l’experiència vital.

Tothom que hagi arribat a un mínim nivell de maduresa vital sap que no hi ha res més fàcil que jutjar moralment els altres, ni més difícil que mantenir una conducta totalment coherent i impol·luta en tots els ordres de la vida. És més, de fet, s’ha demostrat moltes vegades que el dit acusador és sovint el que perpetra els actes més ominosos. Dit això, l’acarnissament amb la figura de Puig i Ferreter, per cert mai connivent ni per acció ni omissió amb la dictadura, sembla obvi que ja fa massa que s’allarga. Si l’alçada de mires de l’ecosistema cultural i polític del país no dona per a recuperar la figura del personatge en la seva complexitat calidoscòpica, sí que cal posar fil a l’agulla a una rehabilitació, encara que només sigui parcial, de l’escriptor, que ha de ser estudiat, reimprès i respectat com es mereix al món universitari, editorial i cultural del país. Es podria adduir, d’una manera molt discutible, que en una obra artística pesen més els factors morals o polítics que els intrínsecs de l’obra. Però com podria casar la cultura catalana aquest argument amb l’admiració d’un Josep Pla simpatitzant del franquisme (del qual sembla que va ser també espia i delator) o la canonització d’un Dalí que, quan el van informar que “Salvador, han matado a Federico”, sembla que va respondre amb un “Olé!” i un gest taurí a la notícia de l’afusellament del seu vell amic? Seria bo que, entre tots, sobretot després de llegir l’obra de Puig i Ferreter (llarguíssima, però ja se sap que la mandra no és amiga de la justícia), hi penséssim. 

“L’acarnissament amb la figura de Puig i Ferreter ja fa massa que s’allarga.”

Es fa difícil de saber si la història absoldrà finalment Fidel Castro, bàsicament perquè ens falta perspectiva i no sabem quin serà el sistema geopolític i de valors que regirà el món en un futur. Estem convençuts, però, que l’art de qualitat, que interpel·la allò més profund de l’ésser humà, d’una manera o altra sempre acaba surant, i que més d’hora que tard es produirà l’absolució (imprescindible) de l’homenot anomenat Joan Puig i Ferreter, àlies Janet Masdéu a alguns dels seus llibres.

                                    *******************************************

Corre el 13 de març del 2020, i el professor de llengua catalana és a l’aula de la seva tutoria quan entra el director de l’institut. Tot circumspecte, fa un discurs de cinc minuts a la canalla sobreexcitada per la incertesa. Passa alguna cosa, estaran uns dies sense anar a les aules, no està en disposició d’assegurar res, etc. En aquell moment, encara ningú no és capaç de preveure que aquella tènue remor de l’horitzó és en realitat un tsunami que capgirarà la vida de la gent durant mesos, potser anys. I en un sentit no només horitzontal, cronològic, sinó potser també vertical, sistèmic.

Quan surt de l’institut, el professor, que té un fill de tretze mesos i espera una filla per a finals d’agost, no sap que romandrà gairebé mig any tancat a casa. Un temps que invalidarà les excuses procrastinadores. No serà fins al setembre, amb la paternitat per partida doble, que les recuperarà de manera triomfal. Pocs dies després de recórrer amunt i avall el seu pis de 70 metres quadrats (què més té a fer, algunes hores del dia?), es fixarà amb detall en aquells dotze volums de taronja cridaner que durant dues dècades han fet la viu-viu a les diverses biblioteques que ha tingut. Sempre relegats per algun dels llibres veïns, de llargària més empassadora, esperant una redempció de mans del propietari que mai no arriba. I és així, prenent consciència que és ara o mai, que es capbussa a plom en la primera de les quasi sis mil pàgines de la incerta aventura (ja ho diu el proverbi xinès: un viatge de mil quilòmetres comença sempre amb una passa endavant). Una odissea de lectura reconcentrada i exigent que li serveix per a contrapuntejar i relativitzar el drama víric, i que li proporciona un benestar mental i emocional que, enmig de tant patiment, al seu entorn li és difícil d’entendre. 

El dia de mitjans d’agost que tanca el darrer volum i dona per acabat el pelegrinatge apassionat, se li imprimeix a la cara la satisfacció de qui ha actuat amb una disciplina de ferro i l’alleujament de qui s’ha desclavat una espina. Una espina que deixarà de supurar del tot el dia que aconsegueixi escriure i publicar alguna cosa que contribueixi a fer justícia a aquell món paral·lel, per moments lluminós, per moments nebulós i torbadorament obscè, que l’ha acompanyat durant uns mesos. Mig any de la seva única vida, que aviat és dit.