La segona vida del Marc

Premi Gran Angular i recomanada per lectors a partir de tretze anys, La segona vida del marc és la història d’un jove de divuit anys, l’Abel, que fa de cangur del Marc, que en té cinc, és papissot i és tot ulls. Els dos personatges mantenen la bona sintonia des d’un bon començament, tot i que l’Abel ha de fer mà d’algunes estratègies. La trama es complica quan el menut li explica que ha tingut una “vida anterior”. Així com l’Aurora Recasens, la mare del Marc, mare sola i cansada, psicòloga de parla excessivament declamada, atribueix les explicacions del nen a la seva fantàstica imaginació i avisa el cangur que “El Marc és un nen força especial […] li costa d’obrir-se amb la gent […] com si no confiés en el món”, l’Abel s’encurioseix, s’hi capfica, s’hi obsessiona, recopila informació i es trasbalsa perquè sent una empatia absoluta amb el Marc i s’hi identifica: és un nen amb caràcter que quan juga sol parla en veu alta i fa servir expressions de grans. Aquella mena de nens que sovint són etiquetats amb totes les síndromes hagudes i per haver per part de mestres que només han estudiat tres anys de Magisteri i es creuen fills de Jung.

La mà que barreja la ciència-ficció creant un món paral·lel i plausible, com Tolkien però transformant els elfs en persones de carn i ossos, apel·lant a la radical versemblança, la metafisica, el sobrenatural, la reencarnació, i l’astrologia és David Nel·lo (Barcelona, 1959), escriptor i flautista. Tot i que una part de la seva obra es dirigeix al públic infantil i juvenil, el seu currículum adult és digne d’esment: Premi Andròmina amb La geografia de les veus, Premi Roc Boronat amb Setembre a Perugia o Premi Prudenci Bertrana amb Melissa & Nicole. En l’àmbit juvenil, el Vaixell de Vapor, el Folch i Torres, el Columna Jove, el Ciutat d’Olot, el Ramon Muntaner, l’Edebé i ara el Gran Angular. Literatura de premi. Literatura treballada. Literatura bona, per variar.

Que el Marc expliqui aquesta seva “vida anterior” amb records sòlids però molt fragmentats fa que l’Abel –i el lector– rebi la història, d’entrada, com a versemblant tant pel que explica com per la manera de fer-ho (és interessant recordar que la novel·la parteix d’una història real). El treball amb les personalitats dels protagonistes, que d’habitud (i darrerament molt més) trobem a la novel·la per a adults, fa el salt a la novel·la juvenil d’una manera inquietant i efectiva. Tots vivim en el mateix món esmicolat, caòtic, d’hiperconnexió i d’hiperpresent, i alhora de solitud radical rere les pantalles. Les xarxes socials, la hipocresia, la doble màscara i les capes de ceba formen part de la nostra manera de mostrar-nos als altres, tinguem cinc anys, divuit o quaranta-set. Aquest mecanisme narratiu, la dels bocins de vida passada, fabulació o no, el retrat psicològica dels personatges i les contradiccions inherents a l’espècie humana i a la manera de relacionar-nos, denota un respecte absolut pel lector –en aquest cas menor d’edat–, al qual no es tracta com si fos imbècil, sinó que se’l motiva a participar, a reflexionar a partir d’una interpel·lació fonda a la qual pot arribar tot sol si pensa una mica més enllà i s’oblida del traçat lineal d’un simple videojoc. Apel·lar a la intel·ligència, una altra originalitat que agraïm a Nel·lo.

El llibre comença amb una cita d’Elisabeth Loftus que és tota una poètica: “La memòria, igual que la llibertat, és una cosa fràgil”. La precisió de les coordenades situen amb facilitat el lector –som a Barcelona al mes octubre–, però també ho fa el llenguatge proper que utilitza Nel·lo per connectar amb el públic adolescent recreant, sovint, el seu vocabulari. L’Abel s’asseu a llegir al carrer i a partir d’aquest primer passatge, la intriga es fa present: arriba una dona trentina, se li asseu al costat, es posa uns guants de làtex blau i li diu que s’ha d’anar amb molt de compte. El narrador, en primera persona i en qualitat de protagonista, es dirigeix a un tu plural (“Ja us ho he dit abans”). La trama que llegim va passar fa més d’un any respecte a l’inici de la novel·la, però l’Abel ens diu que encara no se n’ha refet del tot. Crec que més enllà de l’exploració d’aquestes altres vides, el que destaca de La segona vida del Marc és la crítica social que David Nel·lo hi escampa sense contemplacions: al començament, la dona dels guants de làtex blau és atropellada. La gent es treu el mòbil de la butxaca per filmar l’escena. Lamentable però real. Ho hem vist moltes vegades. D’altra banda, la crítica a l’egoisme imperant en la societat actual també rep de valent: no escoltem als altres per mandra a sentir drames aliens. La humanitat s’ha glaçat tant com la sang del lector quan arriba a l’inesperat final d’aquest magnífic llibre.