La casa de foc, la carn del temps

Les cases ens lliguen a l’espai i al temps. Són el material tangible que connecta el paisatge –allò que podem contemplar, sentir, flairar–, amb el que se’ns escola entre les mans. El temps. Mentre llegeixo els primers capítols de La casa de foc de Francesc Serés, entenc la casa com a símbol, com l’espai en què transiten i s’hereten les històries i, amb elles, les emocions –una matèria invisible, i enganxifosa, que transcendeix les generacions, que perdura en el temps. Segons Sara Ahmed, les emocions són la “carn” del temps. És a través d’elles que el passat persisteix a la superfície dels cossos. Tota cosa estada deixa senyal, diu Víctor Català –i ho simbolitza en la galta esquinçada de la Mila. Tot ve d’abans, diu Serés –i ell també marca la carn.

El protagonista comença, com jo quan enceto el llibre, foraster al paisatge del Sallent i a Can Mau. De seguida em fa pensar en la primera trucada en què vaig preguntar per la casa on ara visc. Però vostès viuen a prop? Davant per davant –em va dir el propietari–, només hi ha un carrer. I vaig intuir una mitja rialla a l’altra banda del telèfon. Un poble d’un carrer. Aquests no saben on venen –devien pensar. Tot i que vaig créixer en un entorn rural, vaig marxar-ne amb onze anys. Les dècades de ciutat han esborrat gairebé tots els rastres de la vida a pagès. Quan arribes a una comunitat rural tan petita i vens de ciutat, no només ets foraster: a banda de no conèixer l’espai, no saps com viure-hi. La benèvola mitja rialla dels que formen part del paisatge es converteix en una constant. «Un estrany de distància variable» –marco la frase quan la llegeixo. M’hi reconec, en aquesta sensació que recorre tot el llibre. Viure en aquesta casa de poble d’un sol carrer és habitar una història de generacions. Naixements i morts. La genealogia de les pedres i les teules. Una casa que és un nom. Can Mau, Cal Carreter. Unes parets que no són meves. Assenyalo, a cada pàgina, les paraules que pertanyen al camp semàntic de casa i encerclo «reparar una casa és reparar el passat». Penso en els ulls de la meva veïna Carme, que ha vist créixer tanta mainada en aquesta casa, el primer dia que vam estendre la bugada de roba petita a l’eixida. El futur: un desig. La Carme, Ferrater i Serés, en aquesta frase.

En aquests primers capítols, també hi marco els trets de personatge, i els del jo que hi ha darrere. Un personatge tafaner, àvid d’històries. Que es passeja pel paisatge i per les cases –pel repertori popular– i per l’arxiu –per la història destriada i catalogada. A mi també se m’encomana aquesta dèria xafardera. I entenc que és el propòsit. Gaudir del gust pels relats, que fan la història d’un lloc, d’una gent. Un paisatge. Recordo allò de la gramàtica universal de les històries i de la impossibilitat d’escapar-ne. La narració com a conseqüència inevitable del llenguatge, des de l’origen. La transmissió oral de les rondalles i de les cançons populars ha quedat, en gran part, arraconada a l’escola i a l’època de criança. En el terreny de les paraules, però, encara ens queden els contes, les novel·les. Com que estic treballant amb Solitud, inevitablement, em ve al cap una altra vegada: «El pastor sempre parlava d’altres vides, de vides estades que perduraven en aquesta. Tot lo de centúries enrere vivia, segons ses rondalles; […] [i es barrejava] encara secretament a totes les ocurrències». Allò que diu Ahmed, que les emocions ens mostren que les històries continuen vives, fins i tot si no les recordem conscientment. Faig aquest enllaç al marge del llibre, quan llegeixo «[el que ens] anem passant de segle en segle». La història d’aquest indret, que queda escrita, és com una casa –penso. Un llibre que ens lliga a l’espai i al temps.

Vaig subratllant tot el que fa referència als paranys de la memòria. Sovint no sabem si hem substituït la memòria episòdica –els fets viscuts– per la memòria semàntica –el significat que n’hem creat. Escriure també és fer-s’ho venir bé, «perquè la història tingui sentit i perquè els detalls encaixin». Les històries que explica Serés d’aquesta zona concreta, se sumen a les de De Bolòs, D’Ors i Pla. En aquesta, però, hi ha restes de l’arxiu íntim de l’autor. Pertot. «Les distàncies han canviat tant que, si volem avançar, ja no cal anar més lluny, cal anar més endins». Quan ho llegeixo recordo que Serés va fer un tuit amb diferents extractes de l’escriptora Zadie Smith. En un d’aquests fragments, i amb relació al paper d’allò autobiogràfic en la ficció, Smith hi diu que abans ho considerava una feblesa, un fracàs de la imaginació, mentre que ara s’ho mira d’una altra manera. Fer èmfasi en la zona de contacte entre la imaginació i “l’arxiu íntim” és l’èxit que suposa fer ús de tots els mitjans que posseïm en el procés de creació de significat. Escriure, explicar històries, per comprendre.

Si, com diuen Cixous i Clément, llegir un text és habitar-lo, escriure’l és bastir-ne les parets i quedar-s’hi dins. Quedar-s’hi dins. Assenyalo una reflexió sobre la memòria particular i la col·lectiva i, unes pàgines més tard, subratllo un nosaltres escrit així, en cursiva. La comunitat. Escric “Mark Johnson i la teoria de la transcendència horitzontal” al marge. El filòsof argumenta que la divisió cartesiana ment/cos contribueix a enfortir la idea d’una espiritualitat humana extracorpòria: la transcendència entesa com una verticalitat jeràrquica (l’ànima que s’eleva). En canvi, si som –completament i inevitable– un cos, la transcendència ha de ser, per força, horitzontal. Una transcendència basada només en la nostra relació amb l’entorn. És això? Passo pàgines endavant i enrere i repasso les notes amb el dit. Finalment trobo el fragment de l’austeritat emocional: «en Jordi i jo mai no vam parlar d’estimar, la paraula ens superava a tots dos». També hi he encerclat: «respectar el misteri que l’envolta, observar la intuïció i la vivència i no barrejar-la amb la incompetència del llenguatge». Els límits de les emocions transgeneracionals, horitzontals, que travessen el text, estan molt ben acotats.

Torno, inevitablement, a la Víctor. La solitud, l’espai mític, el sublim –l’absolut–, la simbologia. Tot hi és, també. He anat marcant les referències a l’aigua pensant que l’evidència demanava un no calia (Jordi Marrugat relaciona aquest ús simbòlic en l’obra de Serés amb Jesús Moncada). L’aigua i la vida; l’aigua i el seu antagonista; l’aigua i la faula, la superstició, el que s’escapa a la raó. La transcendència horitzontal. La gent i el paisatge: cap al final del llibre subratllo «formar part del paisatge». Repasso les notes i miro de lligar fils. «Amb el WhatsApp és tot tan fàcil que la relació és tota una altra». Encerclo aquesta frase, que connecta amb el que penso mentre llegeixo els darrers capítols. Ara habitem més paisatges. Els físics i els virtuals, que són definidament únics i, alhora, compartits. Una comunitat feta a mida, un submón digital, un paisatge fragmentari. Penso en el sublim postmodern de Jameson i en les dues primeres pàgines de L’altra, de Marta Rojals. Milers de pantalles, històries i secrets que transcorren en paisatges digitals. Tot just ens estan canviant els paisatges, i la forma d’habitar-los. He apuntat la idea de la transmissió oral relegada a la infantesa, tal com Serés apunta la irrupció de la revolució digital a les darreres pàgines. Però, això, ja és una altra història. Tanco el llibre, el deso al prestatge i em faig meu el record d’aquest paisatge que ja no m’és foraster. La carn del temps.

Aquest dissabte 27 de març a les 11h celebrem un club de lectura amb Francesc Serés via zoom. Si hi vols participar, t’hi pots inscriure aquí.